els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dilluns, 6 d’octubre de 2008

un vermut en llibertat!


Els Pinetons, el bar/rest. _ _ _pals de llum i cebes!

casa pairal del plantador i les cebes arrenglerades!
quant creixin s'hauran de calçar i seran dolços ceballots!

un vermut en llibertat qual el peixos a la mar!

-Avui fa un dia preciós, cap nuvolada per enlloc, el cel es blau, blau, llueix un sol espatarrant, des del meu interior en faig preguntes surto o no surto estic sol a casa, són les 10 tocades, m’envalenteixo i sense pensar-m’ho, tanco l’ordinador i camí de la dutxa, refrescat net i polit faig escàpol cap Els Pinetons (a La Garriga lloc d’esbarjo on les famílies és reuneixen per fer a la brasa, o lo que se’ls i posi per davant o els vingui de gust)

-A l'arribar al lloc molt a prop de casa, entro al petit bar/rest on els homes juguen la partida de cartes o domino, hi ha una gatzara que espantaria a un mort. M’acosto a la meva taula... sempre està lliure, però plena d’envasos de cervesa buits, son els procedents de les taules de joc. A la barra està plena, tots repenjant el colze i l’altre ma la beguda. Xerren que xerren, criden que criden, hi ha un noi i una noia servint i no donen abast, edemes atenen per una finestreta que dona al parc, les begudes demanades, el lloguer de taules i la venda de llenya. A la cuina elaborant niant dos més. Que faré jo amb tanta gatzara edemes del fum dels cigars. Veig el noi que s’acosta carregat de cerveses per la taula del costat, li demano una copa de vi blanc i una bossa de patates però que m’ho posi a la finestreta.

-Des de dintre veig que hi ha una taula just davant i està ocupada per un senyor mes gran que jo. Surto del guirigall del bar i m’acosto a la taula.. el saludo i si em permet fer-li companyia “faltaria mas sientese Vd” mentes el noi cambrer... treu per la finestreta el que seria el meu vermut, i valent-se d’un senyor que esperava, m’ho acosta a la taula. Els senyor beu cervesa, té un got buit, la veu a canya. Com tots els de dintre ningú fa servir el got o la copa.

-Allà degusto sense presses les patates, acompanyant d’un glop de vi sec i blanc. Saludo un veïns, què almenys van dues famílies, el nen petit uns dos anys ajuda al seu tiet a portar una cadira, s’hi agafa fort, van recollint-les per on poden... son una collada, li falta una i el senyor que compartia taula amablement els hi cedeix la seva. Apura d’un trago la cervesa l’acosta a la finestreta i se’n va dient un “hasta luego”.

El tragi és constant, els que arribant carregats de fato, els que transporten la taula llogada per parar-la, els que van a la finestreta... és on no parar. M’imagino que som peixos el llibertat per la mar. Veig una senyora molt gran que fa panys i maneges per penjar la seva bossa a l’escorça d’un pi tocant la seva taula. No ho aconsegueix mira que és perseverant però els anys li pesen, una noia jove l’agafa i a la primera penjada, ni compto cinc de colors diferents. Que hi haurà a dintre les bosses? Vet i aquí la qüestió? I pot haver de tot lo imaginable. No ho heu pensat mai quins secrets amagant les bosses?

-Els nens perduts per el parc, on campen sense cap perill a “sus anchas” bicicletes, pilotes, un no parar qual peixos en llibertat. Observo entaulats tres joves en samarreta imperi lluint els tatuatges...no paren de fot-li a la litrona. Mantenen una acolorada conversa i fumen.

-Deixo el parc, el vermut i els peixos, torno a casa per camins diferents, mentes faig camí. Veig un pal de fusta doble... de corrent que hi ha tres mans repenjades. Són en Josep Baldich, en Josep Mas i en Jordi, feien petar conversa. M’hi acosto sense que s’adonin. Avera si caurà el pal quant traieu les mans? No, no pas. Tres Josep’s concentrats? Com podem anar be si tres s’ho miren i l’altre que ha de treballar descansa? En Jordi és madur però valent i no para... el diumenge i tot planta cebes quant creixin (seran dolços ceballots), demà sortiré amb la càmera i faré unes fotos, en Jordi s’ho mareix, els socs son drets com rails de tren.

-Ens varem acompanyar un trosset amb en Mas. Enfilo el camí de casa... on m’esperava la taula parada, tomàquet amanit i pollastre rostit. Dinàvem sols la dona i jo ens cruspiríem en un tres i no res. Ah! manteníem conversa en la menja.

-Un cafè i acabaria de veure la carrera de GP estirat al llit a punt de fer la migdiada. A la tarda escriuria tot això per vosaltres i penjaria el post, pendent d’una foto de les cebes. Ja estan fetes avui dilluns 7 a mig matí. Ja il-lustren l'escrit!

=
un vermut en la llibertat
qual els peixos a la mar!
Els Pinetons acompanyat!
la cadira electrònica és
la que m’hi ha portat!

-diumenge, 5 / octubre / 2008
-18:25:27 rofrofjosep és
jrrof

********