els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

diumenge, 18 de desembre de 2016

poesia nuria de calella

Aprofito per dir-vos que ahir vaig estar a la Torre del Fanal escoltant poesia de Núria de Calella, per cert fantàstica, transmet poèticament, des de la senzillesa molts sentiments... plena a vessar d’empatia, malgrat que sols érem una dotzena, (11+ella) m’ho vaig passar bé, amb petit comitè, ¡guai!  que es diu ara, res us ho volia dir. Va dedicar-me un poema seu, que duia jo imprés.Josep






diumenge, 11 de desembre de 2016

boix-grèvol

Com aquest sol d’hivern, talment la mort viscuda amb pressa,
va enfosquint-se el demà que ja no saps si esperes.
Tot és delimitar contorns d’arbres caducs, el desolat
recurs de qui no espera res a canvi del silenci.
                                                   Antoni Casals
Cansa esperar. No cansa menys pensar.
Monòtons i serens, sentim volar,
sens pensar ni esperar, els dies nuls,
més fatals i més minsos com més va. 
                                    Fernando Pessoa
Testament
Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí.
Vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d’una cala ben fina;
l’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit;
la bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc, en el redós suau,
un bri d’herba només de la divina pau.
                                       Rosa Leveroni
No invento mots. Ni descobreixo
camins entre el boscam.
Només em veig, a punt de defallir,
en un mirall que reflecteix silencis
i en el ressò
de les veus aclofades: la ineficàcia
del temps que fa que hem establert un somni
allà on, amb certitud, només hi ha runa.
                                                   By acasals59 
 Insomnis
En els llavis silencis,
i en l’insomni la imatge reiterada
d’un neguit persistent.
Albires pell dins la basarda dels llençols
i un so de mars distants, reivindicant els tactes,
et pessiga les nits vençudes
pel desgavell de l’hivern.
En els llavis calfreds i en el cos livideses!
Quina mort minsa i lenta
lleva l’àncora i enllà del mar t’aboca
a platges sense sorra ni petjades!
                                           Antoni Casals
Senhal
Tornaves de la mort. Camí de casa,
vas trobar un mocador que el sol d’abril,
empegueït i clar, descoloria. Amb fil vermell,
les inicials gravades d’aquell nom
et van llançar a la cara, com un puny,
el perfumat misteri d’assutzenes
que algú, cos femení, deixà oblidat
entre els furtius papers de la teva memòria.
                                                     Ponç Pons 
Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D’aigües i veus, i focs, en mar coberta.
Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.
Junts érem U en la immortal sendera,
L’alè indivís, el vent que venta l’era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.
Serfs de la llum i lliberts per l’espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.
poema DÈIEM: LA NIT!…, de J.V.Foix, dins ON HE DEIXAT LES CLAUS...
Homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés
Una breu ombra
d’un núvol sobre l’aigua,
una ala extensa.
Llunyanes veus, llunyanes
festes enlloc perdudes.
                        V.A.Estellés

dissabte, 19 de novembre de 2016

tanta nit volguda


Ahir mentre esperava, visita de revisió a la Unitat de ELA de Bellvitge, vaig llegir per segona vegada els poemes d’aquest llibre. Em varen fer companyia. Distraurem de les mancances, que sofreixen, sofrim els malalts d’ELA. Aquesta terrible malaltia, que ens fon mica en mica. 

Endinsar-me en el llibre, diguem que el meu pensament va fer escàpol de tant desori, entre els pacients que esperàvem a la sala.

A la sala de l’entrada, on vàrem passar més de dues hores esperant a l’ambulància, la que ens havia de tornar a casa, observant la gent que entrava i sortia, vaig donar-me que malgrat l’esperança de VIDA ens ha augmentat, molta gent esta molt fotuda, però molt fotuda. A l’hospital és a on tothom acull per millorar. Diguem-ho clar, un no parar. 

Vaig anar pensant com faria les fotos per adornar aquests poemes, senzills, de poques paraules, que diuen tant. Avui he fet fotos a la fruita del mercat setmanal del dissabtes garriguencs. Josep



Montserrat Moral Vinyoles
Tanta nit volguda
                                                                             
LA NIT ÉS NOSTRA

Sóc boira
Molet: follet dut pel vent
de les rufolades tardorals.
Fecundava les dones que caminaven pel bosc
i infantaven un monstre horrible
anomenat (mola)
Juan Amades
(Cultura popular)

Sóc boira sota terra,
humitat.

Dins la cova
s’hi amaga el rat-penat.

Sóc conreu de gebre,
realitat.

(Dins el ventre
hi duc un ham clavat.)
***


Nevera
El dia que em vaig desconfigurar
hi havia massa ombres
al buit de la nevera:
crits congelats darrera el pa,
cabeces d’idees grillades
i peles de patates.

Hi havia massa silencis
desglaçant-se subtilment,
fen reguerons i xaragalls
entre el pa  i l’enteniment.

El dia que em vaig desconfigurar
hi havia massa ombres
al buit de la nevera.
***


Fòssil d’una fulla d’acàcia
L’extensió de les acàcies
ensuma carn de pedra.

En un fals moviment
la llosa és fulla:

Làpida d’herbes immortals.
***


(T’hi sé)
Enric Casasses
que hi ets
entre la boira;
les bardisses
que t’entranyen;
ignorar els adverbis
de lloc
que m’embafen
(aquí, allà
al bell mig
de l’endemà);
escoltar el plor de la nevera;
vull
transparentar-me
nua i conservar-me
al rebost d’aquesta
nit agosarada;
crec
recordar l’olivera
dels teus ulls;
crec
sorollar portes
que es tanquen;
estudiar
les conseqüències
de jugar a ser
cuca de llum;
cuca
--escamarlans, llagostins
bitxos amb bigotis fins.
El desaire drapaire
es capbussa
dins l’ànima captaire
que de tant en tant s’embussa;
junts
davallem plegats
desestimant-nos;
junts,
a poc a poc, a poc a poc
tots junts.
***



Botó
Em cuso un botó
a la mirada
      i em descordes
l’ànima.
***

Mar
mar blau
mar blanc
mar rosa
mar verd
mar turquesa.

Vent foc el pit
i els peus
       Mar infinit
***





dimecres, 2 de novembre de 2016

a ritme del temps


PROTESTA
Qui va ser l’inventor
el disbarat que hem de morir?

Sí, ja sé l’argument: renovació
dels sers humans,
morir en nom de l’espècie.
Ves quina bestiesa:
fer-nos conscients del <>
mentre els mussols, els tigres, les formigues
van vivint tan tranquils i no els preocupa
el pas del temps. Inventada tortura!

La vellesa sovint és massa trista.
Doncs més a favor meu, fora vellesa!
I que el peix gran es mengi el més petit.
és que té alguna gràcia?

Però el peixet, les prunes, els conills
no tenen dret a queixa.
I jo, modest humà, si que protesto.

Ens han donat cervell
perquè un dia se’ns mori.
I un cor perquè algú juri
<>
que vos dir setanta anys, potser vuitanta.
I en han donat pulmons
per cantar amb alegria...
i perdérem poc a poc la veu.

Penosa incoherència.
I no segueixo. Només dic
que algú hauria de fer-hi alguna cosa.
***

LA BARCA
D’ençà que sóc conscient
de la meva vellesa
visc amb un dubte que no tinc resolt.
¿He de seguin nadant en les petites
onades de la vida
com sempre he fet, sense pensat en cap port?
¿He de seguir explorant
aquest mar on navego
aprofitant el vent que encara infla
la meva pobre i fatigada vela?
¿O potser és el moment de recollir-la
i guardar-la a la popa del passat?

A la platja han alçat bandera groga
però això és un avís
per els qui són novells i temeraris,
però jo ja no sóc
ni una cosa ni l’altra.

És cert que da molt jove
vaig embarcar-me en un estrany ofici
que em va portar per aigües poc segures
i les he de travessat sense espantar-me.
No buscava cap port com a refugi
i encara avui no el busco.
Però ara no són els temporals
ni els vents adversos
allò que em pot portar cap el naufragi.
És la barca de sempre
que ara fa aigües, i es podreix la fusta
i el timó s’ha encallat
i amb porta fatalment contra les roques
que no perdonen.

Pel simple fet de néixer
ja havia perdut l’ancora
al primer cop de rem.
***

LA CARA
Jo tinc dues memòries.
La dels noms, que em flaqueja i fa patir.
La visual, en canvi, em fa costat,
amicalment desperta.
Per explicar-ho em dic
que sempre he estat més bon observador
que eficaç arxivista.
Un nom no té volum, no és abraçable,
mentre que una cara
humana tot és únic.
Una cara és un mapa que ens orienta
per agafar el camí de la memòria.
M’ha interessat sempre més
la sensual geografia
que la invisible història.
                  Josep Mª Espinàs


Llegir poesia m'agrada! M’entreté! 
Amb transporta a un món fantàstic!
Josep



dimarts, 1 de novembre de 2016

ja no hi ha ningú

 Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA! 
Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA!  
 Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA! 
Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA! 

PEDRES ALS TANCS
                        Contra l’atac dels Estats Units a l’Irak

La gent no llença pedres als tancs.
No senten crits.
Tot és pau.

Una pau escrita amb sang.
No és la pau de cap acord,
és l’adéu dels innocents,
és el silenci dels morts,
la pau blanca d’hospital...
un colom al cementiri.

Què són la llei i el respecte,
sinó enganys?
On van a parar
les opinions esclafades?
On, els crits ofegats?

Tot són paraules mai dites,
ulls que no volen mirar.
Potser hi quedin orfes respirant odi.
No hi ha pau.
Sols lladrucs,
famèlics cans carronyaires
devorant cervells podrits.

Ningú no sent
l’esgarrifós silencis dels imams.
Algú, plorant,
comença a gestar un suïcidi.

Ningú no resa.
Ningú no espera.
Ningú no fa res,
perquè ja no hi ha ningú.

                                    SERGI CLEOPÉ


Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA! 
 Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA! 
 Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA! 
Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA!