els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

divendres, 25 de juliol de 2014

poruc


Soc un poruc i un gallina, tenia visita al metge i no soc capaç de sortir de casa per anar-hi, trona, el cel està negra... NEGRA, quasi tant com jo, es un dir, no corre cap pressa la visita, vull dir que no es res urgent, uns ajustos a les medecines i al carrer. Faré visita mes endavant si s’aclareix el cel, ara mateix plou.
Dit això faré un balanç a la meva progressió de l’ELA
1-      Estic cansat, a vagades molt CANSAT. Em noto sempre cansat.
2-      Per les nits desperto ADOLORIT, bessons, muscles i cos.
3-      A vagades m’entra un SOFOCO que em deixa abatut. Això es inesperat, voler tossir i no poder, la respiració s’altera, això és molt angoixant.
4-      Les mans sobretot l’esquerra, queda sense tacte per agafar qualsevol cosa, sense FORCA, els dits amb queden rígids.
5-      Perdo la concentració per l’ABALTIMENT, la respiració s’altera, són sen cessions d’angoixa.
6-      Els SOROLLS m’atabalen, fins el punt de descompensar el meu cos i la respiració.
7-      Procuro distraurem, a vegades no ho aconsegueixo, no trobant l’aparcament necessari els meus pensaments o el meu cos CANSAT.
Petites coses m’omplen de FORÇA, un poema, una frase, una ombra, el refilet dels ocells, escoltar els néts petits, en les seves converses rere la cadira, tot fen camí cap a casa, rebre un e-mail o un comentari al blog o al facebook, sentirem útil en fer una petita compra, obsequiar em fotografies sorpresa de coneguts, ara mateix escrivint aquestes paraules, el gran secret de la VIDA! nodrir-te de petites coses per donar-li sentit al dia a dia i com no distreure la BESTIA que en tot moment furga el cos, no para, ella sempre es aquí, i, jo em ella, ara que he aconseguit equilibrar el jo malalt i el jo que lluita contra la malaltia, una Esclerosis Lateral  Amiotròfica ELA, convivim des de fa més de tretze anys. Josep


  

estranya ombra
***
la cadira mostrant-nos els passamans torçats per una bolcada d'esquena





diumenge, 6 de juliol de 2014

en diem vida

ninot trencat,
m’invento cada dia
maneres noves de compondre’m

estimo el que no tinc
i em neguiteja córrer rere el nou,
paraula o cos, i desitjar-lo encara.

raurà el secret de viure a perseguir
les coses que s’escapen
enllà del que guardes
a toc de cor o seny?

serà abocar-se ulls cecs
al nucli d’un desig esmunyedís,
desmai i afany?


de tot plegat en diem vida?

Francesc Garriga Barata


 a Llanars integrat al poble, hi ha un solar on les eugues pareixen i crien els poltres, casi bé poden jugar a la pista. Sàvia natura. Josep


la nit refreda a poc a poc,
fredor d’espill.
la veu que sé més meva.

cap to punyent, però, cap to covard.

a la finestra de la mort
la mà que escanya els dies
vacil·la a l’alba.


i el seny em força al goig d’un dia més.

dimecres, 2 de juliol de 2014

segón e-mail a una amiga

(((segón e-mail a una amiga contestant el seu))), m’ha fet il·lusió rebre el teu primer e-mail. 

Deixem dir com et veig jo, creient, dinàmica, amant de la natura i coses senzilles, capaç d’emocionar-te amb una planta o una flor. Dit això faig us del refranyer per dir-te “quí vol presumir ha de patir” encara que les teves dents ben segur no és la seva substitució per presumir, si me higiene i mossegar amb força. Jo la tinc bastant bé, però hi ha una peça del darrera que sempre se mi fica el menjar i amb molesta, uso aquets escuradents moderns per treure el menjar.
Ànims, tu pots, animat a fer anar el blog, sempre serà teu i perdurarà en el temps, no com el Facebok que va molt de pressa i s’amaga enseguida.

La VIDA! està construïda per etapes, una absorbeix o amaga l’altre, l’etapa que amb toca viure és especial, malgrat patir una malaltia de fa tretze anys, no amb sento malalt, vaig amb la cadira elèctrica sense pensar que havia caminat, o haver conduit tota classe de vehicles, o haver anat amb bicicleta durat molts d’anys (miratges el desert, en somnis encara la pedalejo). He dit “que no amb sento malalt” ans una persona que conviu amb una malaltia. La força per VIURE! és la meva força. Gaudeixo de petites coses, com mai ho havia fet, una simple ombra em pot omplir de plaer e inclòs la meva. A la plaça els avis més grans que jo i natius garriguencs, me esperen cada dia, m’ha costat comprenguessin la meva ELA, ara però respecten el meu filet de veu o la petita pols que aixeca el vent o les meves ganes de parlar (a vegades la meves paraules son intel·ligibles) com el basquet els demano temps i expresso el que els vull dir, ells posant atenció i silenci, el cas es molt d’agrair. Quant fa dies que no em veuen pregunten un a l’altre “l’has vist”.  

Inclòs he aconseguit que els marroquins amb saludin i algunes marroquines, a prop de casa acudeixen al temple o mesquita per resar i no tots però ens saludem. Això tant simple, amb fa tremendament FELIÇ!

Aquestes petites coses omplen la VIDA! rodejat dels vuit nets, els quatre fills, la dona, es pot dir que soc tremendament independent i com no pot ser d’una altre manera un xic més FELIÇ! al sentir-me per ells volgut i arropat.

e-mail a una amiga amb el teu permís, aquestes paraules les penjaré al blog, obviant el nom per descomptat i traduït al castellà, doncs soc seguit per molta gent de aquesta parla. 

Abraçades i força a la VIDA!

Josep












fotos: observant l'entorn de Llanars,
 la passada revetlla de Sant Joan 
per jrrof