els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

diumenge, 29 de desembre del 2019

E-MAILS entre amigos



E-MAIL DE:
casimiro 
Para: JOSEP ROF ROF
29 dic. a las 0:38
¡Hola Rof!
Francamente me alegro cuando te veo en alguna fotografía todo sonriente; me imagino que más o menos has aceptado tu ELA. Espero salir del bache en el que estoy para poder imitarte y sonreír también; me está costando aceptar mi EM; nunca he tenido miedo a la muerte, por ejemplo, pero mi Esclerosis Múltiple, de momento, no me deja sonreír. Siempre he sido más serio que tú, aunque no más cobarde, pero...  Me veo que voy perdiendo estabilidad, equilibrio, memoria; ilusión no pierdo y a la espera estoy de recuperar mis ánimo; la suerte que tengo es que me he echado un amigo; MI AMIGO BASTÓN, y me acompaña en mis paseos diarios; suerte tengo, de lo contrario ya habría besado el suelo más de una vez. Bueno Rof; en vez de animarte te paso mi mala noticia. ¡Qué lle voy a hacer!
Un abrazo y continúa sonriendo. ¿Vas bien? ¡Espero que sí!
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<< 
E-MAIL contestación 29/12/2019
Hola Casi mira por donde acabo de colgar en mí Facebook una frase real como la misma VIDA!
No ens morim perquè
estem malalts...
"ENS MORIM PERQUÉ ESTEM VIUS" jrrof
Que te parece, “Es una Verdad como un Templo” 
Alguien dijo: “La Muerte ese Mal Necesario” para dar paso a la renovación de la VIDA!
Me amo a mi mismo! Aceptar la ELA, nunca jamás. Vivo sin saberme enfermo, paseo con mi silla sin darme cuenta de ello, saludo a todo el hijo de vecino que se cruce a mí paso, levantando la mano izquierda para no gastar el hilito de voz que me queda, con los jóvenes de más de 80 años en la Plaça del Silenci, los escucho, me rio con ellos y cuando quiero hablar con una señal TIEMPO, ellos paran y saben escucharme, acaso no es el secreto de la VIDA! saber escuchar al otro? Luego tomamos un refresco a Ca la Tània. Excepto los jueves que almorzamos de tenedor, un par de horas largas. Amigo de mis amigos.
Cada día salgo a por elPeriódico, y de paso alguna que otra compra. Detrás de mi silla, en la mochila esta una bolsa se supermercado la llenan con la compra colgándola a la silla con un mosquetón, así día sí y otro también.  Es la manera de sentirme útil. Además me encanta hacerlo. En el súper no me ayudan, salvo que no llegue a los productos, voy haciendo viajes a caja, mi monedero y mi número secreto de la tarjeta, lo conoce todo el personal por donde me muevo.
Mí Canon siempre va conmigo. Fotografió lo fotografiado. Pero siempre son diferentes. Hoy cerré mi libro “Reculls 2019” no te lo pierdas, 352 páginas. Esto me ocupa activo muchas horas y me distrae de saberme enfermo. La ocupación es mi aliada.
Toda una VIDA con mí ELA, voy haciendo camino de los 19 años, del diagnóstico, tenía 57… y ahora 76… Son muchos años de baile con la más fea.   
Dices: (ilusión no pierdo) no va de ilusión la cosa, si va de CONFORMIDAD en PAZ con nuestro CUERPO…solo así estaremos en PAZ con Nosotros mismos y en PAZ con los demás!
Petons a la Mercè
Que el 2020 nos sea llevadero y en PAZ con nosotros mismos.
Josep




dimecres, 4 de desembre del 2019

orgull






ORGULL
Al carrer, com estranys, decidiu saludar-vos,
ni que sigui amb un gest de pressa simulada.
És un sol moment, però tanmateix
podeu llegir tot l’àlbum de felicitat
perduda a camp contrari.
Oblidat com es creuen les paraules amables,
els peus de l’urc us han fet la partida.

Estúpids animals,
ens haureu fet indignes d’un atzar més benèvol.
                                        Joan Manel Pérez i Pinya

diumenge, 12 de maig del 2019

ANIVERSARIS


De quins colors son els aniversaris?

Nià de tots colors, depèn de l’estat d’ànim, del moment i les circumstancies.
El 10 de maig 2011 vaig ser diagnosticat d’Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA).
Em sàvia content, al saber lo que amb passava, el metge va ser clar “vostè te una malaltia degenerativa”, no es preocupi, l’anirem controlant, el pro mix de VIDA! són 5 anys, però niant què amb 1-2 ens deixen. Repeteix “l’anirem controlant”

A pesar del terrible diagnòstic, jo estava conten, en acabar sabent lo “que amb passava” Santa Innocència. De l’ELA se’n sàvia poc. I jo encara menys.

Vaig trucar a casa “repetint fil-perranda el diagnòstic”  

A la PapiOna (Una VW t3 Transporter Camper, recent re-estrenada) estava en faltava d’un petit repàs. Comprada a Castelldefels.
Res de pensar amb lo acorregut.

Content amb la meva t3. Una vegada arranjada, vaig agafar el camí cap a Sitges per les costes del Garraf. Rum...Rum el motor anava roncant i la t3 avançant. En un tres i no res vaig ser a Sitges, davant a una església en un turonet i de fondo el mar vaig fer-li una foto. Molt romàntica. Agafant el camí de tornada, per l’Autopista.

A casa estaven preocupats per l’ELA. Els fills havien buscat informació per Internet. La meva dona TS ja en sabia de la seva parenta EM. Poc amb varen parlar, doncs jo vaig tancar-me VS l’ELA. Va durar-me un llarg any el dol. En llegir el llibre “Soy Katti Salom” que vaig obrir-m’ha, a parlar-ne, i encara poc amb els de casa.

Després vaig llegir “El Dimarts amb Morrie”. (N’he regalat molts). Aquí vaig saber les realitats de l’evolució de la Terrible ELA. Un alumne visita el vell Professor Morrie, narra l’evolució de la malaltia, pas a pas, visitant-lo tots els dimarts. Tractat amb senzillesa, dia a dia, vas vivint la evolució de la malaltia al cos d’en Morrie.

Aquets dijous 9 a Can Noguera, amb els meus amics Alfredo, Julian, Joan, Marc, em fet un xin xin, per l’amic Alfredo i jo. Els he recordat lo narrat a dalt. Han escoltat atentament, amb silenci. L’Alfredo i jo som uns agraïts a la VIDA! M’ho passo be entre ells. De fet ens veiem cada dia, a la Plaça del Silenci, per cert està molt bonica, tot verd. Després el cafè a Ca la Tània. 

Anem els colors dels aniversari blau, vermell, verd

16 d’abril blau la sort d’anar complint primaveres...

10 de maig 2001 vermell la sort després del diagnòstic...

Del 16 abril al 10 de maig i cada dia verd o verd...d’esperançat

Aquest verd cada vegada més fluixet, doncs fa temps que l’ELA i l’Edat amb deixen el cos mes lent, mes cansat, mes angoixat, per les nits dormo molt, cada tres hores + - desperto de sobresalt, just per poder tossir, amb costa i els minuts fins arrencar la mucositat son terribles, l’esforç es cansin. Per no ficar-hi el mateix sac, les rampes a les mans, el bessons, fan saber-me viu, molt dolorós. Fa temps que solts dormo de panxa enlaire. Em preocupa tanta son. De dies peso figues. Penso “que un dia no molt llunya” ja no em despertaré mes.


de tant en tan, més aviat a l’hivern

tinc estranyes i doloroses cabòries.

Quan es té mancances al cos
és difícil ser audaç, i em rebel·lo,

i fins i tot alguna vegada tinc somnis
on recordo que pedalejo al Montseny

i és quant sento que gairebé estic
agraït, a una cosa o altra.
jrrof


En Josep a la plaça del Silenci. Foto actual d’Alfredo Codina