els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dimecres, 20 de febrer del 2013

aquellas mujeres





Fotos: Canon PowerShot G12 Llanars 31/08/2012 17:41 por jrrof

Maldita empatía
Por Emma Riverola
Aquellas mujeres
Fue la hija buena, la esposa abnegada y la madre perfecta. Se fundió en las voluntades ajenas y se escuchó lo justo para saberse viva. El aire que respiraba era el aliento de los suyos y sus manos, instrumentos para las aspiraciones de otros. Sus sueños se perdían entre la colada tendida al sol y la realidad los sujetaba con pinzas de madera reseca. Las tardes de verano, en la hora callada de la siesta, zurcía con puntadas diminutas los rotos del día. Entre pucheros y sartenes, reproducía recetas heredadas y sumaba pizcas de otras propias. Cuando servía los platos, con el ánimo inquieto del artista que espera el veredictico del crítico, escrutaba los rostros. A veces se conformaba con contemplarla avidez con la que su obra era devorada. Arte efímero.

Tenía un dicho para cada situación. En un mundo, solo las palabras útiles servían. Unas acariciaban. Otras regañaban. Las había que curaban. Las más eran la suma de todos los saberes, menos los que a ella le habían sido negados. Por su regazo pasaban niños que siempre partían. Ellos crecían. Ella envejecía. Y los álbumes de fotos, su sonrisa cargaba con las sonrisas de todos. La casa se fue tornando callada. Una noche, al acostarse pensó que, al fin, ya nadie esperaba nada de ella. A la mañana siguiente, como cada día, puso la cafetera en el fuego y se preparó las tostadas. Pero, entrañablemente, no tenía hambre, Entonces descubrió que estaba descalza. E incorpórea. Subió a la azotea y liberó las prendas. Su tiempo había acabado. Tan solo quedaba el fantasma de las mujeres que fuimos.

Mi Comentario: Tenía el recorte de la columna de YO DONA. 9 FEBRERO 2013, me gustó, de echo me gustan todos los artículos de Emma Riverola y este más, pues nos defina la vida de una mujer ama de casa, con todas sus etapas nacer, crecer, casarse, hijos, y morir, todo meticulosamente contado, rutina, aceptación del papel de mujer, resignación, sumisión, sufrimiento, en fin una mujer como las de mi juventud, lo recuerdo por mi madre y abuela. Des de aquí un reto homenaje por estas mujeres abnegadas, entregadas a su papel. En pleno siglo XXI, aún deben existir más en los pueblos, estas fotos de Llanars lo avalan, una gran colada resta tendida, por una gran mujer, de las de antes. Gracias Emma por darme la oportunidad de recordar y pensar, ya sabes que te sigo. Josep 

dissabte, 9 de febrer del 2013

lletra ferida


Fa tres dies que no sortia de casa. He fet un tallat a ElPrincipat BarCafeteria (nova direcció) és evident que s’hi nota, tot brilla com si fos nou, l’amabilitat de la senyora que m’ha atès i el que més es nota la clara lluminària fa que tot sembli més a prop.  

He anat fins el centre, he recollit a l’estanc elPeriódico, he comprat al mercat cinc quilos de mandarines, una sobrassada i uns xoriços curats, (ells m'ho pengen a la cadira)

En arribar a casa, he obert la caixa de les estilogràfiques, feia temps que ho escrivia a ma amb ploma, he copiat uns pensaments o frases i m’he adonat que m’ha costat molt escruixir-los, lletra a lletra, paraula a paraula, m’adono què la meva lletra és “trèmula LLETRA FERIDA, tocada de mort”.

Ella, igual que jo sofreix els embats de la ELA. Aquesta lladre que conviu amb mi des de fa uns dotze anys. Sempre a punt, una lladre silenciosa, per robar-nos parts del nostre cos: El plaer de caminar, de dormir, de respirar, de la deglució, de la parla i, “estic en el millor d’un a pitjor futur immediat” i, a pesar de tot li dec agraïments, per la lentitud que en mi es desenvolupa. Queda molt lluny, aquell més de maig del 2001 dia de diagnòstic “vostè pateix una Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA) és una malaltia degenerativa, no te cura, el pro mix de vida son cinc anys, l’anirem controlant cada tres mesos i veurem com l’hi afecte. Al pati del Hospital Universitari de Bellvitge, amb sentia content, d’haver acabat amb les proves i la incertesa de no saber el que amb passava. Amb mi aniria sempre més, com un valuós regal, que de tant que t’agrada, no et pots desprendre’t d’ell.

Trigaria arribar a casa, doncs m’acostaria a Castelldefels per arranjar la Camper VW de 89. Vaig trucar a casa, els hi vaig comentar el diagnòstic. La meva Juli treballava de TS i en sabia de malalties degeneratives. Els meus fills varen connectares a Internet i varen saber-ne de la TERRIBLE malaltia avui conquerida.

En arribar a casa, tots n’estaven assabentats, menys jo. Vaig tancar-me i no volia ni parlar-ne. Continuava caient.

Va passar el temps, hi havia un llibre posat estratègicament que explicava de la ELA “Soy Caty Salom” tengo Esclerosis Lateral Amiotrófica, un dia el vaig agafar d’amagat i els vaig devorar. Des d’aquella colpidora lectura, vaig començar a acceptar-la, a parlar-ne a casa i defora, el primer va ser el mecànic amic: Allà em vaig adonar, que el que li preocupa a un, sols es el seu maldecap. No se sap escoltar. Amb vaig adonar que era convenient la seva divulgació, perquè “La ELA no fos, la gran desconeguda” Vaig escriure els medis, locals i d’altres, molts m’ho van publicar.

Amb la ELA anem fent un llarg camí, soc tot un vetarà privilegiat, conto amb els dits de les mans, els coneguts amb la ELA que ens han deixat, algú molt jove amb un any la ELA l’ha fos. D’altres intercanvio mails. Tots, resignats, però, mai serà acceptada aquesta malaltia. No es pot acceptar.

Per els que la pateixen, per els cuidadors i familiars, per el fisioterapeuta que ens atent, per el suport de la *FMV, per els metges, una forta abraçada. Josep



dimarts, 5 de febrer del 2013

subida en cuesta

 Seat 600
 Seat 600
 Seat 600
 Renault 8
 Seat 600
 Seat 600
 Mini
 Mini
 Seat 850
Estas fotos antiguas, de los años 1960as tiradas por mi, con una Retinette Kodak maquina que aun conservo y funciona como el primer día, las fotos son de la subida en cuesta a Sant Feliu de Codinas, recuperar-las me ha echo una ilusión tremenda, "bueno es recordar, para no olvidar" aun siento la emoción y el rugir de los 600 de Seat, yo por aquellos lares pilotaba una Lambretta y cogía casi los cien, era correr... ha! Sin casco.
Josep con un vecino. Miquel conocerá este sitio
Era este modelo, recuerdo la matricula B 289451, Josep lavandola