els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dilluns, 14 de març de 2016

cero



CERO


     Mi saldo disminuye cada día

     qué digo cada día

     cada minuto    cada

     bocanada de aire

     muevo mis dedos como si pudieran

     atrapar o atraparme

     pero mi saldo disminuye

     muevo mis ojos como si pudieran

     entender o entenderme

     pero mi saldo disminuye

     muevo mis pies cual si pudieran

     acarrear o acarrearme

     pero mi saldo disminuye

     mi saldo disminuye cada día

     qué digo cada día

     cada minuto    cada

     bocanada de aire

     y todo porque ese

     compinche de la muerte

     el cero

     está esperando


(Mario Benedetti)


13_03_2016_Hola Luís Alberto, triste noticia la de hoy, María Vila Quintana nos ha dejado. Esta ELA que sufrimos nos funde.
Un poema de Rafael Alberti “Mi saldo disminuye cada día” te acompañe en estos duros momentos.
María descansa, allí donde estés estas rosas son para ti. Josep
María Vila Quintana Punta del Este, Uruguay
(2012 diagnóstico ELA bulbar)
Nació 23/03/1961-Nos dejó 13/03/2016 
 esposo Luis Alberto Ferreta Cancela
 
María Vila Quintana Messenger Josep Rof Rof
Inicio de la conversación Sábado 16/03/2013 mi último mail

Hola Luis Alberto y María Vila es un honor para mí saber noticias de vosotros. Disculpar-me de mis silencios el 17/04/2014 puse fin a mis mensajes y mi mente se olvidó de reteneros en el día a día.

He pasado varios baches y complicaciones de salud, por intoxicación y por rotura tibia/peroné, el 2015 fue fatal para mí.

Ahora tengo mala respiración, me resfrié y lo acuso muy y mucho, mermado de facultades tengo tos y no puedo toser, me conecto a la maquina Respirónics cada dos por tres. Me ahogo con mi saliva. Dicho esto; la ELA hace que me pasen cosas, ella avanza lentamente en mí, pero AVANZA.

En cuanto a Maria postrada en su cama con tráquea, es una decisión suya la opción en alargar su VIDA! El mismo perro y su esposo a su lado, como si fuera ayer la foto desvela su estado.

Mucha paciencia porque en la ELA no se pueden dar ÁNIMOS es lo que es y mal nos guste hay que aceptarlo y aceptarnos.

Os paso un pdf de nuestras conversaciones truncadas.

Luis Alberto que tengas la entereza para aguantar los embates de la ELA de María Vila Quintana

Abrazos Josep


dimecres, 9 de març de 2016

dia rùfol



MAIL JOSEP ROF ROF 09/03/2016 17:15 Hola A... avui m’ha passat una cosa rara, al aixecar-me de la cadira per agafar el caminador, la cadira no estava ben frenada (s’han d’inflar les rodes) s’ha desplaçat enrere i jo amb ella. Es la caiguda 73 i la primera del 2016. No m’agrada pas caure, però haig de reconèixer que és un mal necessari dintre el caminar o posar-se dempeus.

número 73_09/03/2016 H 08:38 A casa aixecant-me de la cadira per agafar el caminador, m’ha marxat enrere i jo amb ella. (Una petita palada al colze, m’han aixecat entre l’Albert i la Júlia)

Fa un dia rúfol, lleig, fastigós, i fa fred...l’activitat d’avui passa per endreçar calaixos...és un dir...o llegir poesia. en Miquel Martí i Pol em farà companyia. El copio per tu

Ve de ponent
Ve de ponent com sempre aquest mal vent, 
però no somiquem, plorem a voltes 
amb els ulls ben oberts; d’altres, irats
tanquem els ulls i els punys per treure forces 
del pou profund de la sang i el neguit. 
Parlo de mi i de tots, i del meu temps 
i d'altres temps esclaus de la mateixa 
mesura de silencis i d'oblit. 
Parlo d'uns ulls que escruten l'horitzó 
perquè una nit s'hi ha d'ofegar la lluna, 



Ratxes de vent
amb tenen reclòs
m’espanten
m’esporugueixen
soc flor de pitimini 
llegeixo poesia
jrrof



dilluns, 7 de març de 2016

llesca


De tant en tant la mort i jo som u,
mengem el pa de la mateixa llesca,
bevem el vi de la mateixa copa
i compartim amicalment les hores
sense dir res, llegint el mateix llibre.
De tant en tant la mort, la meva mort,
se’m fa present quan sóc tot sol a casa.

Miquel Martí i Pol, «Metamorfosi I», dins Quadern de vacances (1975)

Metamorfosi I

Miquel Martí i Pol

De tant en tant la mort i jo som u:
mengem el pa de la mateixa llesca,
bevem el vi de la mateixa copa
i compartim amicalment les hores
sense dir res, llegint el mateix llibre.

De tant en tant la mort, la meva mort,
se'm fa present quan sóc tot sol a casa.
Aleshores parlem tranquil·lament
del que passa pel món i de les noies
que ja no puc haver. Tranquil·lament
parlem la mort i jo d'aquestes coses.

De tant en tant – només de tant en tant –
és la mort la que escriu els meus poemes
i me'ls llegeix, mentre jo faig de mort
i l'escolto en silenci, que és tal com
vull que escolti la mort quan jo lleigeixo.

De tant en tant la mort i jo som u :
la meva mort i jo som u, i el temps
s'esfulla lentament i el compartim,
la mort i jo, sense fer escarafalls,
dignament, que diríem per entendre'ns.

Després les coses tornen al seu lloc
I cadascú reprèn la seva via.

Estic sol a casa, res millor que gaudir de la poesia d'en Miquel Martí i Pol, tot el poema es pot aprofitar, però el tros més colpidor, aquesta primera estrofa... sobretot els malalts i el grans que VIVIM! em temps de descompte, de tota una VIDA! viscuda, on perduren els records, el meu ara us el contaré: érem els 80es a prop dels 90es, amb motiu de la inauguració d’una biblioteca a LLeida, el qual es varen recitar poemes d’en Miquel d’un llibre que presentava, en vaig comprar dos un per la dona i l’altre per la meva nora. Ell estava assegut amb una cadira de rodes (EM), duia un vestit fosc, ja no parlava, just poder escriure la dedicatòria. Vaig flipar. Com pot ser que un home acabi sense parla, i assegut a una cadira de rodes? Tot ell era poesia. Han passat els anys i ara jo soc el tinc un filet de veu, la cadira de rodes des del 2006 son les meves cames, (15 ants de ELA). La VIDA! ens du cap l’acceptació de nosaltres mateixos. Les mancances s’han d’acceptar i conviure amb elles, sols d’aquesta manera VIUREM! com no... Més feliços. Josep