els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dissabte, 4 de març de 2017

ales al vent

DESEMBRE 2013



Ales al vent Dels pardals sota l’olivera.

El tic tac del rellotge.
La ràdio ‘despertador’
s’ha posat en marxa.
Neix un nou dia!
Estic cansat, no més que cada dia.
Amb trec la mascareta.
La calefacció escalfa la casa.
Als voltants de les set es lleva l’estimada.
Jo faig el remolo i escric la vivència.
El vent s’ha cansat de bufar, pau i calma.
Son les nou, hale-hop dempeus.
I així cada dia...

jrrof






Alas al viento
De los pájaros bajo el olivo.
El tic tac del reloj.
La radio 'despertador'
se ha puesto en marcha.
Me quito la mascareta.
Nace un nuevo día!
Estoy cansado, no más que cada día.
La calefacción calienta la casa.
Alrededor de las siete se levanta la amada.
Yo ensoñado escribo la vivencia.
El viento se ha cansado de soplar, paz y calma.
Son las nueve, hala-hop de pie.
Y así cada día...


jrrof

APUNTE:
04/03/2017 Hace más de cuatro años, a razón de haber estado ingresado en el Hospital Universitario en Bellvige (UFIS Respiratoria) para ajustarme la nueva BIPAP, ya en casa escribí este poema.

A día de hoy la nueva/vieja máquina somos UNO.

Mí ELA en mayo hará diez y seis años del diagnostico, ella y yo somos UNO. 

Josep 


dissabte, 11 de febrer de 2017

la vaca és cega.




LA VACA CEGA
Joan Maragall
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
 la poesia m'entreté
la fotografia també

Cuando tú te hayas ido...


Codicilo para un duelo
Las flores cuyos nombres olvidamos,
esta conversación que mantenemos
y el silencio por el que discurrimos
son la ilusión del tiempo que sumamos,
la anamnesia de a qué pertenecemos
y el ser que, si presente, inadvertimos.
Somos el eco en curso hacia la ausencia
de imágenes con alma, la conciencia
de una vida que apenas intuimos.
De "Travesías del Ausente" 2006
 Editorial Lumen 2006

Confidencial
Ahora que ya se está muriendo poco
quedan tan pocas cosas por hacer
que no le importan lentitud demoras
no le importan.
Ya no le importan,
por acabar de hacer
como por no,
tan pocas cosas.
Y es que además se está -dicen-
muriendo poco a poco
porque leyó de Byron una cita
que presidía los poemas póstumos
de Jaime Gil de Biedma.
Desde luego se muere poco a poco
y no le importa saber tan pocas cosas
tener tan pocas cosas por hacer
y haber hecho tan pocas.
Sólo una vena de tinta detenida
sobre el sudario vegetal
alivia el paraíso amenazado
de agenda y pasaporte, documentos
de la apariencia imprescindible o circulante.

Quien nada sabe procede paulatino
y aun pertinaz ingenuo en la tarea
de ir más allá de obstáculos o plácemes.
Se va apocando poco a poco -dicen-
junto a la valla protectora de los niños,
de los años.

Más allá del caudal
del estertor o la cadencia brusca de los versos
convendría algún alto en el camino
y la confianza abrupta al fin
de una iracundia sosegada en el silencio
que inquiriera,
si de verdad se está muriendo poco a poco,
de qué fulmínea extraña enfermedad
se están muriendo sin cesar ustedes.
De "El ausente" 1979
"Travesías del ausente"  Editorial Lumen 2006



«Cuando tú te hayas ido...»
                                                                             Y yo me iré...
                                                                              J.R.Jiménez


Cuando te vayas, ni te llorarán
-es ley de vida,
o fue, dirá un colega-,
pensando como siempre en los demás.
Los bosques que ayer fueron
desaparecerán,
pero muy lentamente,
y lentamente seguirá el olvido
de las pautas aladas de febrero
frente al surco abolido de los campos.
De la voz de las gentes,
del humo de los trenes y de fábricas,
ni se hablará.
Pero lo alado -viento, nubes, pájaros
y el pueblo singular-
ha de seguir nutriendo un palimpsesto
por metaforizar.
Sólo suspiros o trasminaciones
invaden un ayer que se presenta
-«cuando tu te hayas ido»-
de nuevo en un poema
-«me envolverán las sombras»-
para engañar el tiempo que no engaña
ni siquiera al poeta que se ha ido
mientras los pájaros
(«cual negras, frías notas
escritas en la pauta de febrero»)
le cantan.
Aunque el canto no siempre es evidente,
ni para todos ido.
                    Menos mal.
De "No hay que volver" 2003
"Travesías del ausente"  Editorial Lumen 2006

Poeta, ensayista y antólogo español nacido en Barcelona en 1936/2016.

20/10/2016 LUIS IZQUIERDO ens va deixar E.P.D. http://amediavoz.com/izquierdo.htm 
 mis grandes aficiones, leer poesía y fotografiar, pero nada de móvil, 
con cámara de las de verdad.
 en casa esta tarde fría de febrero, 
me entretuve leyendo poesía, me inspiré, 
para colgar este post.

dijous, 19 de gener de 2017

per aquest moment



EL VELL I LA MAR
El mar és ple, però jo em passo dies
omplint-lo de mirada.
                                   Cal saber-ho fer:
que mai no se n’adoni, com si no el tinguessis
en res tot i la seva immensitat
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d’una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors a fons.
No, que romangui llis, indiferent
a la teva enyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes més ample el mar.

CANÇÓ BLAVA
          Rien, cette écume, vierge vers...
                        S. Mallarmé
Aquest endins del blau de la paraula,
blau cap a blau, cap a més blau encara,
és com parar migdialment la taula
     dels somnis, per atzar,
     a trenc de mar,
     quan gira el far.
Allò que has fet o que pretens, de fet,
aconseguir és sols prendre la droga
del ser-feliç com beure un vas de llet.
Doncs tanca els porticons de la finestra groga
i tot se’t farà blau. (M’enfilaré primer
a un tamboret per arribar a la soga
d’on penja el ninot blau de Klee.)
                                                      No goso fer
res absolutament sinó, quiet,
mirar el dedins secret del blau de la paraula. 



La “Cançó Blava” de Domini màgic, de 1984 va ser dedicat a Paul Klee i en el poema en fa una referència explícita: ” ..El ninot blau de Klee”. Aquest Klee energètic, indispensable per l’art segle XA, és un dels grans poetes plàstics de l’art del XX. En el poema, Vinyoli, carrega tota la força expressiva no només en Klee sinó en el blau, en el color. Aquest poema, aquest quadre de Klee són la darrera referència artística en el darrer llibre de Vinyoli per tant la darrera imatge, però, paral·lelament, predisposen a pensar que la poesia vinyoliana anava encarrilada cap a una direcció estètica nova. Klee, com Txillida, aportaven al poeta nous indicis del seu patiment amb les paraules.


GOETHE
Sóc un amb les coses
i el mar de safir.
Aloses, aloses,
què voleu de mi?
Atiant fogueres
he passat els anys
i de moltes eres
he fruït els guanys.
I, per bé que els signes
de la mort i el temps
em porten malignes
presagis extrems,
tot ara es renova:
plenitud de juny;
de la vida en prova,
tot l’espai retruny. 

VINDRÀ LA MORT
Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l’hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m’impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.
                                   Joan Vinyoli

APUNT: Fa fred, he sortit el matí, per acompanyar-nos amb l’Alfredo tot esmorzant. Ha sigut una estona agradable, malgrat que aquesta nit, ha mort un garriguenc, amic seu. M’ha fet una explicació de qui era. No el coneixia pas. Si el local que havia hagut una carbonaria. El local fa anys que està tancat. Ha sigut moltes vegades fotografiat per mi, la porta de fusta, els guarda-rodes, la xemeneia, tot ens transporta a una data llunyana, de lo què ‘un dia vàrem ser’.
Em brindat amb cafè dient “per aquest moment” i d’altres que en vindran. Son el esmorzars dels dijous. Trencats per les moltes passades festes e reiniciats el dijous passat. Si ens plau als dos, seguirem els dijous dient-nos “per aquest moment”. Donant gracies a la VIDA per poder-ho fer.


Després de l’esmorcar a buscar per la llibreria Strogoff el Llibre de Rafael Nadal ‘La senyora Stendhal’ http://www.vilaweb.cat/noticies/rafael-nadal-i-els-silencis-de-la-senyora-stendhal/ , feia dos dies que me’l guardaven. Josep




dimarts, 3 de gener de 2017

dia 1 del 17



Diumenge començava el nou any el 2017, malgrat ser NOU! la VIDA! molt viscuda per a mi, continua en la Vellesa!, a l’abril m’esperen caure els 74 anys, el maig els 16 anys del diagnòstic i de convivència amb l’ELA.

Tot son dates per recordar. Les viscudes, per ja ser un passat llunyà i les per VIURE!, les viuré per moments, donant sempre gracies per estar tant be amb sintonia ballem cada dia, l’ELA és la meva balladora, la més lletja del ball, dansem i dansem cada dia!

La convivència i resignació amb l’ELA ha set total. Visc i vivim amb Pau. Em deixa VIURE!  lo qual l’estic molt agraït.

El dia 1, vàrem fer estada una estona a Sant Pol, un poble acollidor, per cert xocava al ser tot tancat.

La mar encalmada anava i venia, tenia un bramar fàcil i reconfortant d’escoltar, el sol lluïa intensament, vaig prendre un bany de sol, tot llegint poemes de Josep Mª Fulquet  “Morir com un riu” son poemes llargs, profunds, els quals et transporten a pensar. El vaig començar i vaig arribar a llegir-ne VII, quasi tots dues vegades i em caldrà rellegir-los de nou, per assaborir total-ment la seva bellesa!

Una manera guapa de començar l’any 17, poesia, mar i Sant Pol.

Contents férem el camí cap a casa, a la carretera hi circulava poc transit. Josep







diumenge, 18 de desembre de 2016

poesia nuria de calella

Aprofito per dir-vos que ahir vaig estar a la Torre del Fanal escoltant poesia de Núria de Calella, per cert fantàstica, transmet poèticament, des de la senzillesa molts sentiments... plena a vessar d’empatia, malgrat que sols érem una dotzena, (11+ella) m’ho vaig passar bé, amb petit comitè, ¡guai!  que es diu ara, res us ho volia dir. Va dedicar-me un poema seu, que duia jo imprés.Josep






diumenge, 11 de desembre de 2016

boix-grèvol

Com aquest sol d’hivern, talment la mort viscuda amb pressa,
va enfosquint-se el demà que ja no saps si esperes.
Tot és delimitar contorns d’arbres caducs, el desolat
recurs de qui no espera res a canvi del silenci.
                                                   Antoni Casals
Cansa esperar. No cansa menys pensar.
Monòtons i serens, sentim volar,
sens pensar ni esperar, els dies nuls,
més fatals i més minsos com més va. 
                                    Fernando Pessoa
Testament
Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí.
Vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d’una cala ben fina;
l’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit;
la bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc, en el redós suau,
un bri d’herba només de la divina pau.
                                       Rosa Leveroni
No invento mots. Ni descobreixo
camins entre el boscam.
Només em veig, a punt de defallir,
en un mirall que reflecteix silencis
i en el ressò
de les veus aclofades: la ineficàcia
del temps que fa que hem establert un somni
allà on, amb certitud, només hi ha runa.
                                                   By acasals59 
 Insomnis
En els llavis silencis,
i en l’insomni la imatge reiterada
d’un neguit persistent.
Albires pell dins la basarda dels llençols
i un so de mars distants, reivindicant els tactes,
et pessiga les nits vençudes
pel desgavell de l’hivern.
En els llavis calfreds i en el cos livideses!
Quina mort minsa i lenta
lleva l’àncora i enllà del mar t’aboca
a platges sense sorra ni petjades!
                                           Antoni Casals
Senhal
Tornaves de la mort. Camí de casa,
vas trobar un mocador que el sol d’abril,
empegueït i clar, descoloria. Amb fil vermell,
les inicials gravades d’aquell nom
et van llançar a la cara, com un puny,
el perfumat misteri d’assutzenes
que algú, cos femení, deixà oblidat
entre els furtius papers de la teva memòria.
                                                     Ponç Pons 
Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D’aigües i veus, i focs, en mar coberta.
Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.
Junts érem U en la immortal sendera,
L’alè indivís, el vent que venta l’era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.
Serfs de la llum i lliberts per l’espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.
poema DÈIEM: LA NIT!…, de J.V.Foix, dins ON HE DEIXAT LES CLAUS...
Homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés
Una breu ombra
d’un núvol sobre l’aigua,
una ala extensa.
Llunyanes veus, llunyanes
festes enlloc perdudes.
                        V.A.Estellés