els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dilluns, 17 d’abril de 2017

74 primaveres

 Plaça Can Dachs
 Plaça Can Dachs
 C/ del Centre
 C/ de la Doma
  C/ de la Doma
 C/ de la Doma
 C/ de la Doma
74 anys guanyats a la VIDA!
Ara que ha passat un dia i ja tinc setanta-quatre primaveres, es quant agraeixo, valorant les moltes felicitacions al FB i per WhatsApp que vaig rebre. Els regals una samarreta de Menorca i un barret negra de Camprodon. Avui dilluns de Pasqua es quant ho celebrarem mona inclosa, ja fa anys que es de Camprodon, boníssima.
El meu portàtil s’ha declarat en vaga, diu que té el pap ple, ara, està fent el procés de buidar 94.561 elements al disc extern (totes les fotos emmagatzemades)
Ahir vaig fer un passeig el mati, vaig passar per el camí dels horts, unes boniques roses plenes de pugó, al jardí de l’illa de Visitants, tant boniques i no sen salvava cap de envaïda, les fulles llefiscoses. Això ja ho havia observat els rosers de la Ctra Nova. Quines plagues s’apoderen de la bellesa d’una Rosa? la destrossant. Vaig compra bacallà per dinar. Les fotos avalen lo que vaig fer ahir. He recuperat la vella Canon PowerShot G9, usada per la filla. La néta molt espavilada s’ha enamorat de l’ultima adquisició la Canon EOS M, la gaudirà per uns dies???
A la tarda, vaig prendre el sol tot llegint el Periódico i el Dominical. Per cert un article que va agradar molts va ser de la...
Periodista i escriptora
Els viatges de Puigdemont

 Almenys, els vagabunds de les rastes van a les clares: sàpiga vostè que si em dona una moneda, me la fondré en porros

DISSABTE, 15 D'ABRIL DEL 2017 - 19:03 CEST
Se’ls veu pels racons de Ciutat Vella. Són un, dos o un grup de pidolaires, amb pintes de rodamon i la companyia ocasional de gossos, que demanen almoina no amb un plat, sinó amb tres llaunes o gots de plàstic disposats sobre el paviment amb els corresponents rètols al peu: «Menjar», «porro», «cervesa». A vegades escriuen les peticions en anglès o escriuen «birra», que s’entén molt rebé. Un potet per a cada necessitat, un principi bàsic de l’economia domèstica, com feien les mares distribuint la setmanada en sobres amb anotacions: «lloguer», «col·legi», «llum», i un funest que deia «morts».
Una tarda, de camí a no sé on, els vaig tirar un euro en el recipient destinat a la cervesa, que al cap i a la fi és aliment. Encara que abunden els captaires d’enganyifa, vaig picar perquè els xavals grenyuts em van caure simpàtics. Per joves i perquè anaven amb la veritat al davant. No ­passa el mateix amb altres diners –amb els que no van arribar a les guarderies públiques per art d’encantament– o amb altres assumptes que no se sap per què s’han pagat. Els viatges del president de la Generalitat, per exemple.
Puigdemont ha visitat dues vegades els Estats Units en les últimes setmanes, la segona d’amagatotis per entrevistar-se durant 25 minuts amb l’expresident Jimmy Carter, una trobada per a la foto de la qual no va transcendir ni tan sols la foto i que va acabar amb un patapam. Per no parlar dels dos congressistes nord-americans a qui va complimentar i van perdre després pel seu compte l’AVE del matí a Madrid (quina tropa).

També Artur Mas visitarà Brussel·les, París i Ginebra l’última setmana d’abril per seguir amb la internacionalització del procés en un moment en què, home, ni ens aclarim dins de la gàbia catalana ni sembla que Europa estigui per a massa minuets diplomàtics; en qualsevol cas, no estaria de més que es detallés quant costen aquestes anades i vingudes teatrals. Almenys, els vagabunds de les rastes van a les clares: sàpiga vostè que si em dona una moneda, me la fondré en porros.
Res més, sols les fotos per adornar aquest post. 
del meu 74è aniversari. Josep

 C/ Nova (safareig)
 C/ Nova (safareig)
C/ Nova (safareig)
 Cami dels horts
Cami dels horts 
Cami dels horts 
 Cami dels horts
Cami dels horts 
 Cami dels horts
Cami dels horts 
Cami dels horts

dissabte, 4 de març de 2017

ales al vent

DESEMBRE 2013



Ales al vent Dels pardals sota l’olivera.

El tic tac del rellotge.
La ràdio ‘despertador’
s’ha posat en marxa.
Neix un nou dia!
Estic cansat, no més que cada dia.
Amb trec la mascareta.
La calefacció escalfa la casa.
Als voltants de les set es lleva l’estimada.
Jo faig el remolo i escric la vivència.
El vent s’ha cansat de bufar, pau i calma.
Son les nou, hale-hop dempeus.
I així cada dia...

jrrof






Alas al viento
De los pájaros bajo el olivo.
El tic tac del reloj.
La radio 'despertador'
se ha puesto en marcha.
Me quito la mascareta.
Nace un nuevo día!
Estoy cansado, no más que cada día.
La calefacción calienta la casa.
Alrededor de las siete se levanta la amada.
Yo ensoñado escribo la vivencia.
El viento se ha cansado de soplar, paz y calma.
Son las nueve, hala-hop de pie.
Y así cada día...


jrrof

APUNTE:
04/03/2017 Hace más de cuatro años, a razón de haber estado ingresado en el Hospital Universitario en Bellvige (UFIS Respiratoria) para ajustarme la nueva BIPAP, ya en casa escribí este poema.

A día de hoy la nueva/vieja máquina somos UNO.

Mí ELA en mayo hará diez y seis años del diagnostico, ella y yo somos UNO. 

Josep 


dissabte, 11 de febrer de 2017

la vaca és cega.




LA VACA CEGA
Joan Maragall
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
 la poesia m'entreté
la fotografia també

Cuando tú te hayas ido...


Codicilo para un duelo
Las flores cuyos nombres olvidamos,
esta conversación que mantenemos
y el silencio por el que discurrimos
son la ilusión del tiempo que sumamos,
la anamnesia de a qué pertenecemos
y el ser que, si presente, inadvertimos.
Somos el eco en curso hacia la ausencia
de imágenes con alma, la conciencia
de una vida que apenas intuimos.
De "Travesías del Ausente" 2006
 Editorial Lumen 2006

Confidencial
Ahora que ya se está muriendo poco
quedan tan pocas cosas por hacer
que no le importan lentitud demoras
no le importan.
Ya no le importan,
por acabar de hacer
como por no,
tan pocas cosas.
Y es que además se está -dicen-
muriendo poco a poco
porque leyó de Byron una cita
que presidía los poemas póstumos
de Jaime Gil de Biedma.
Desde luego se muere poco a poco
y no le importa saber tan pocas cosas
tener tan pocas cosas por hacer
y haber hecho tan pocas.
Sólo una vena de tinta detenida
sobre el sudario vegetal
alivia el paraíso amenazado
de agenda y pasaporte, documentos
de la apariencia imprescindible o circulante.

Quien nada sabe procede paulatino
y aun pertinaz ingenuo en la tarea
de ir más allá de obstáculos o plácemes.
Se va apocando poco a poco -dicen-
junto a la valla protectora de los niños,
de los años.

Más allá del caudal
del estertor o la cadencia brusca de los versos
convendría algún alto en el camino
y la confianza abrupta al fin
de una iracundia sosegada en el silencio
que inquiriera,
si de verdad se está muriendo poco a poco,
de qué fulmínea extraña enfermedad
se están muriendo sin cesar ustedes.
De "El ausente" 1979
"Travesías del ausente"  Editorial Lumen 2006



«Cuando tú te hayas ido...»
                                                                             Y yo me iré...
                                                                              J.R.Jiménez


Cuando te vayas, ni te llorarán
-es ley de vida,
o fue, dirá un colega-,
pensando como siempre en los demás.
Los bosques que ayer fueron
desaparecerán,
pero muy lentamente,
y lentamente seguirá el olvido
de las pautas aladas de febrero
frente al surco abolido de los campos.
De la voz de las gentes,
del humo de los trenes y de fábricas,
ni se hablará.
Pero lo alado -viento, nubes, pájaros
y el pueblo singular-
ha de seguir nutriendo un palimpsesto
por metaforizar.
Sólo suspiros o trasminaciones
invaden un ayer que se presenta
-«cuando tu te hayas ido»-
de nuevo en un poema
-«me envolverán las sombras»-
para engañar el tiempo que no engaña
ni siquiera al poeta que se ha ido
mientras los pájaros
(«cual negras, frías notas
escritas en la pauta de febrero»)
le cantan.
Aunque el canto no siempre es evidente,
ni para todos ido.
                    Menos mal.
De "No hay que volver" 2003
"Travesías del ausente"  Editorial Lumen 2006

Poeta, ensayista y antólogo español nacido en Barcelona en 1936/2016.

20/10/2016 LUIS IZQUIERDO ens va deixar E.P.D. http://amediavoz.com/izquierdo.htm 
 mis grandes aficiones, leer poesía y fotografiar, pero nada de móvil, 
con cámara de las de verdad.
 en casa esta tarde fría de febrero, 
me entretuve leyendo poesía, me inspiré, 
para colgar este post.

dijous, 19 de gener de 2017

per aquest moment



EL VELL I LA MAR
El mar és ple, però jo em passo dies
omplint-lo de mirada.
                                   Cal saber-ho fer:
que mai no se n’adoni, com si no el tinguessis
en res tot i la seva immensitat
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d’una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors a fons.
No, que romangui llis, indiferent
a la teva enyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes més ample el mar.

CANÇÓ BLAVA
          Rien, cette écume, vierge vers...
                        S. Mallarmé
Aquest endins del blau de la paraula,
blau cap a blau, cap a més blau encara,
és com parar migdialment la taula
     dels somnis, per atzar,
     a trenc de mar,
     quan gira el far.
Allò que has fet o que pretens, de fet,
aconseguir és sols prendre la droga
del ser-feliç com beure un vas de llet.
Doncs tanca els porticons de la finestra groga
i tot se’t farà blau. (M’enfilaré primer
a un tamboret per arribar a la soga
d’on penja el ninot blau de Klee.)
                                                      No goso fer
res absolutament sinó, quiet,
mirar el dedins secret del blau de la paraula. 



La “Cançó Blava” de Domini màgic, de 1984 va ser dedicat a Paul Klee i en el poema en fa una referència explícita: ” ..El ninot blau de Klee”. Aquest Klee energètic, indispensable per l’art segle XA, és un dels grans poetes plàstics de l’art del XX. En el poema, Vinyoli, carrega tota la força expressiva no només en Klee sinó en el blau, en el color. Aquest poema, aquest quadre de Klee són la darrera referència artística en el darrer llibre de Vinyoli per tant la darrera imatge, però, paral·lelament, predisposen a pensar que la poesia vinyoliana anava encarrilada cap a una direcció estètica nova. Klee, com Txillida, aportaven al poeta nous indicis del seu patiment amb les paraules.


GOETHE
Sóc un amb les coses
i el mar de safir.
Aloses, aloses,
què voleu de mi?
Atiant fogueres
he passat els anys
i de moltes eres
he fruït els guanys.
I, per bé que els signes
de la mort i el temps
em porten malignes
presagis extrems,
tot ara es renova:
plenitud de juny;
de la vida en prova,
tot l’espai retruny. 

VINDRÀ LA MORT
Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l’hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m’impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.
                                   Joan Vinyoli

APUNT: Fa fred, he sortit el matí, per acompanyar-nos amb l’Alfredo tot esmorzant. Ha sigut una estona agradable, malgrat que aquesta nit, ha mort un garriguenc, amic seu. M’ha fet una explicació de qui era. No el coneixia pas. Si el local que havia hagut una carbonaria. El local fa anys que està tancat. Ha sigut moltes vegades fotografiat per mi, la porta de fusta, els guarda-rodes, la xemeneia, tot ens transporta a una data llunyana, de lo què ‘un dia vàrem ser’.
Em brindat amb cafè dient “per aquest moment” i d’altres que en vindran. Son el esmorzars dels dijous. Trencats per les moltes passades festes e reiniciats el dijous passat. Si ens plau als dos, seguirem els dijous dient-nos “per aquest moment”. Donant gracies a la VIDA per poder-ho fer.


Després de l’esmorcar a buscar per la llibreria Strogoff el Llibre de Rafael Nadal ‘La senyora Stendhal’ http://www.vilaweb.cat/noticies/rafael-nadal-i-els-silencis-de-la-senyora-stendhal/ , feia dos dies que me’l guardaven. Josep




dimarts, 3 de gener de 2017

dia 1 del 17



Diumenge començava el nou any el 2017, malgrat ser NOU! la VIDA! molt viscuda per a mi, continua en la Vellesa!, a l’abril m’esperen caure els 74 anys, el maig els 16 anys del diagnòstic i de convivència amb l’ELA.

Tot son dates per recordar. Les viscudes, per ja ser un passat llunyà i les per VIURE!, les viuré per moments, donant sempre gracies per estar tant be amb sintonia ballem cada dia, l’ELA és la meva balladora, la més lletja del ball, dansem i dansem cada dia!

La convivència i resignació amb l’ELA ha set total. Visc i vivim amb Pau. Em deixa VIURE!  lo qual l’estic molt agraït.

El dia 1, vàrem fer estada una estona a Sant Pol, un poble acollidor, per cert xocava al ser tot tancat.

La mar encalmada anava i venia, tenia un bramar fàcil i reconfortant d’escoltar, el sol lluïa intensament, vaig prendre un bany de sol, tot llegint poemes de Josep Mª Fulquet  “Morir com un riu” son poemes llargs, profunds, els quals et transporten a pensar. El vaig començar i vaig arribar a llegir-ne VII, quasi tots dues vegades i em caldrà rellegir-los de nou, per assaborir total-ment la seva bellesa!

Una manera guapa de començar l’any 17, poesia, mar i Sant Pol.

Contents férem el camí cap a casa, a la carretera hi circulava poc transit. Josep