els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dimecres, 11 d’abril de 2018

coneguda crueltat




Coneguda crueltat

(17 D’AGOST DE 2017)

La mateixa ciutat només dura el seu temps.

Totes les Barcelones són unes dins les altres

com unes invisibles nines russes.



La ciutat que jo estimo encenia pocs llums

en les nits pobres d’un país infame.

Aquesta va ocultar-la una altre de més lliure.

Vas tornar ami, com roses

salvades de qui sap quines escombraries,

residus menyspreats de veritat.



Ara ja és una altre Barcelona:

la que més llums ha encès,

la da la indiferència. La més cosmopolita.

Aliena i fugaç, una gentada emplena

les cases i els carrers

igual que un escenari abandonat

on haguessin rodat una pel·lícula.

Potser avui, si no fos per tants records,

ja no l’estimaria.

                             Joan Margarit

***



Últimes representacions

De jove vaig ser Macbeth.

L’obra es representava entre pilars

de formigó armat. Sota les bigues de ferro.

Jo reclamava: --El meu regne és l’erm--.

Vaig trair per venjança.

El sexe va ser una arma de mal tall:

feia ferides lletges.

En aquell temps va haver-hi alguna boira

a causa de la qual, o per la qual, morir.

És de nit: l’alba triga.

La veu de Lady Macbeth em diu, brusca i pragmàtica:

--El que ja ha succeït no té remei--.
                                                         Joan Margarit


divendres, 9 de febrer de 2018

una cosa antigua


Penso amb una cosa antiga, GROSSA, pesant, forta, resistent, modela ferro rogent. 2018/02/09

Pienso en una cosa Antigua, GRANDE, pesante, maciza, moldea hierro, duradera en el tiempo, aunque reciba martillazos, pasa de generación en generación. Que es?, NO es moldeadora de políticos, ni de política NO aunque fue emblema de un tiempo pasado. No hay quien lo doblegue. Qué es?


El Yunque


diumenge, 4 de febrer de 2018

gronxar-se


Gronxar-se, nit, pels turons, entre
falgueres humides,
o ribejar, si hi ha far, dalt d'una barca
esquifida
com qui fuig no gaire lluny, perquè li
queden set vides
dins un calaix, malendreç... de tot allò
que s'oblida.

A la voreta dels corcs, tancada a casa,
diries
que perds alè per no res, papallona, i
tens un dia.
Si no fos que ja has après com és que
no tornaries,
el menut dels meus tres gats d'un mos
se t'empassaria.

La pluja toca el timbal al cor guerrer i per
divisa
guixa el llamp: "No hi ha recer per a
l'animeta grisa."
¿Refusaríeu la mel, si els pastors us hi
conviden?

El meu ocell s'ha penjat d'una branca
vincladissa,
les figues de coll esvelt van caient a mar
i criden:
"L'aigua baixa pels rials fins a l'entrada
de missa!"

primavera 1979 (publicat dins Murmuris, 1986) 
                                                     Teresa d’Arenys




A la voreta dels corcs, 
tancada a casa, diries 
que perds alè per no res, 
papallona, i tens un dia.

Si no fos que ja has après
com és que no tornaries, 
el menut dels meus tres gats 
d'un mos se t'empassaria. 

La pluja toca el timbal 
al cor guerrer i per divisa 
guixa el llamp: "No hi ha recer 
per a l'animeta grisa." 
¿Refusaríeu la mel, 
si els pastors us hi conviden?

El meu ocell s'ha penjat 
d'una branca vincladissa, 
les figues de coll esvelt 
van caient a mar i criden: 
"L'aigua baixa pels rials 
fins a l'entrada de missa!"
primavera 1979 (publicat dins Murmuris, 1986

Apunt:
Fa un dia rúfol, fred, de xiri-miri, avui no he sortit de casa, el dia no convida, m’agrada el sol. A casa retingut llegeixo poesia, d’un llibre de la Teresa d’Arenys en préstec de la biblioteca. Josep

divendres, 15 de desembre de 2017

poesia de Kirmen Uribe

Mentrestant agafa’m la mà
Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera.
Editorial Proa.
Illa 
És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat.
Des de l’illa se sent el seu renou llunyà.
Ens hem ficat a l’aigua despullats.
Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.
Mira, l’aigua mou la sorra com el vent mou el blat.
M’he submergit i t’he mirat des de sota.
M’agrada el teu pausat moviment de braços i cames,
m’agrada quan el pubis t’agafa forma d’alga.
Hem sortit de l’aigua. Fa calor i els pins ombregen.
Els teus braços estan salats, salat el pit, salat el ventre.
La mateixa força que lliga la lluna i el mar
també ens ha lligat a nosaltres.
Els segles s’han convertit en segons i els segons, en segles.
Peres sense pell, els nostres cossos.
Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.
És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat





EL RIU

Temps enrere, hi havia un riu en aquest lloc,
on ara hi ha aquestes lloses i aquests bancs.
Hi ha més d’una dotzena de rius sota la ciutat,
si fem cas del que expliquen els més vells.
Ara no és més que una plaça d’un barri obrer.
I tres pollancres són l’únic
indici que el riu continua aquí sota.
Tots tenim a dins un riu amagat a punt de desbordar-se.
Si no són les pors, és el penediment.
Si no són els dubtes, la impotència.
El vent de ponent sacseja els pollancres.
La gent camina amb dificultat.
Al quart pis una senyora gran
llença roba per la finestra:
ha llençat la camisa negra i la faldilla de quadres
i el mocador groc de seda i les mitges
i les sabates de xarol blanques i negres que portava
el dia d’hivern que va arribar del poble.
Enfonsats a la neu, els seus peus semblaven fredelugues glaçades.
Els nens han corregut rere la roba.
Al final ha agafat el seu vestit de núvia,
que s’ha enganxat maldestrament en un pollancre
com un ocell massa pesant.
S’ha sentit una gran fressa. Els vianants s’han espantat.
El vent ha arrencat de soca-rel un dels pollancres.
Les arrels semblen la mà d’una velleta
que espera una altra mà que l’acaroni.
FOTOS: Canon EOS 550D per jrrof
LA FOTOGRAFIA: es la meva passió.
LLOC: Llanars i Camprodon (agost 2017)
La POESIA: amb transporta a llocs inexpugnables per mi,
m’agrada i m’entretinc, i allibero la ment. Josep

dilluns, 18 de setembre de 2017

poesía i fotografía



De primer, citaré un poema del meu admirat poeta menorquí, Ponç Pons, publicat enguany i que forma part del poemari.

“Desert encès”
Bach s’acomiada de la vida  a Leipzig
Ja el murmuri pregon del misteri m’emplena
la casa que habiten gastats instruments.
Simfonia d’esputs, de retrats que s’esborren,
com ombres que fugen són ara els records.
Veig un mar fonedís, veig la porta que s’obre,
i em criden celístis els àngels a cor.
No té marges la llum. Per l’enterra de llenya
hi ha notes mustiant-se i abúlics bemols.
Sent un trist oboè. Grave s’alça en sol l’orgue
que empaita una fuga que fuig estrident.
On em porta aquest son? Cap a l’èxtasi pur
d’una gran partitura? Deixeu—me dormir.
Ja el compàs martellenc del rellotge em reclama
i em pesen els músculs amb flàccid neguit.
Deu ser música el cel. Ostinato un acord
dissonant s’allargassa per l’àmbit del buit.
Em recorre un calfred. Tot s’ensorra fondal...
    He viscut per al so.

                                      Vull que em plori el silenci!






LA POESÍA m’agrada, aviva el meu pensament, m’entreté i aprenc amb ella.
LA FOTOGRAFÍA és creativa, encara que passegis per els mateixos indrets fotografiats mil vegades, sempre és quelcom diferent.
UNA NOVA CANON la EOS M6 just estrenada a finals d’agost, ja du 464 fotos fetes, una foto enfocada amb tota l’obertura i la mateixa de menys, just l’estic coneixent, té moltes possibilitats, el que més m’agrada és el seu objectiu un 15-45mm versàtil i lluminós. Hauré de llegirem les instruccions i aprofundir amb elles, per coneix-la millor. És de poc pes digital i de grans prestacions.
EINES que amb donen gran creació.

Josep

 




divendres, 23 de juny de 2017

el vagabundo




EL VAGABUNDO
Todo se va en la vida como se van los pájaros.
Tú has llegado a esta tierra y has contado que estabas
esperando un asombro
—como si no tuvieras bastante con el tuyo—
y allá, en las oficinas,
en los puertos marinos,
en los metros urbanos,
en los recintos serios de los centros ilustres,
has dejado tus cosas:
la flor de la mesilla,
el engaño amarillo que llevas en la frente,
la voz de mapamundi
que compraste una noche en un ultramarinos,
tus calcetines negros como hombres de luto
y el coral de tu cama cuando te sientes solo.
Eres un vagabundo,
un cometa que pasa recorriendo el océano
después de amar los astros que no conoce nadie;
no llevas equipaje más que las golondrinas
ni más camisa blanca que tus dientes pequeños;
no llevas alimentos, pero encuentras pescado
en cualquier quesería
y leche en las tabernas
y corbatas sin nudo en la piel del dentista.
No te faltan luceros para tu rumbo largo
y conquistas mujeres con la sal de tus ojos.
Pero tú necesitas que te besen el cuello
cuando tengas jaqueca;
tú quieres una madre, con el rostro oloroso,
que te arregle la almohada;
tú quieres unas flores que te enjuaguen los dedos
y un armario de azúcar para guardar la ausencia.
Pero tú vas de paso,
de paso, solamente. Tú no puedes
comprar ninguna casa,
ningún chalet en el monte,
ninguna tierra indómita donde domar caballos
o sembrar azucenas o descubrir petróleo
o hallar viejos tesoros.
Tú no puedes quedarte:
eres un vagabundo;
te vas como los pájaros.
( De mi libro " La Tierra indiferente", Premio Carmen Conde, Ediciones Torremozas 




 Recluido en casa, a merced del ventilador, hoy no me atreví a salir, con mi silla. Ayer palme con un golpe de calor. Dormí toda tarde. Esta noche la Verbena de San Juan. En la plaza habrá fuego y petardos, no me gustan nada. Soy un hombre/perro, aunque sordo los escuchare. 

Vivo aislado sin ruidos. La oreja izquierda, hace años que no oigo bien o nada. La oreja derecha está sorda, como el mismo gobierno, esperando ser lavada el próximo jueves (tapón de cera), eso sí, después del almuerzo con mi amigo Alfredo. Así que los coches para mí todos son eléctricos, sin ruido. Los petardos los oiré todos pero de baja intensidad.


La poesía me entretiene, me acompaña, me distrae en parte de mí ELA. Esta autora Maria Luisa Mora Alameda los cuelga en el Facebook, yo los leo y archivo, ella no lo sabe, mantener el secreto, no se lo digáis. Josep
 


 prototipos de sillas para la montaña, 
a resguardo del SOL y la LLUVIA.