els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

diumenge, 18 de desembre de 2016

poesia nuria de calella

Aprofito per dir-vos que ahir vaig estar a la Torre del Fanal escoltant poesia de Núria de Calella, per cert fantàstica, transmet poèticament, des de la senzillesa molts sentiments... plena a vessar d’empatia, malgrat que sols érem una dotzena, (11+ella) m’ho vaig passar bé, amb petit comitè, ¡guai!  que es diu ara, res us ho volia dir. Va dedicar-me un poema seu, que duia jo imprés.Josep






diumenge, 11 de desembre de 2016

boix-grèvol

Com aquest sol d’hivern, talment la mort viscuda amb pressa,
va enfosquint-se el demà que ja no saps si esperes.
Tot és delimitar contorns d’arbres caducs, el desolat
recurs de qui no espera res a canvi del silenci.
                                                   Antoni Casals
Cansa esperar. No cansa menys pensar.
Monòtons i serens, sentim volar,
sens pensar ni esperar, els dies nuls,
més fatals i més minsos com més va. 
                                    Fernando Pessoa
Testament
Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí.
Vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d’una cala ben fina;
l’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit;
la bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc, en el redós suau,
un bri d’herba només de la divina pau.
                                       Rosa Leveroni
No invento mots. Ni descobreixo
camins entre el boscam.
Només em veig, a punt de defallir,
en un mirall que reflecteix silencis
i en el ressò
de les veus aclofades: la ineficàcia
del temps que fa que hem establert un somni
allà on, amb certitud, només hi ha runa.
                                                   By acasals59 
 Insomnis
En els llavis silencis,
i en l’insomni la imatge reiterada
d’un neguit persistent.
Albires pell dins la basarda dels llençols
i un so de mars distants, reivindicant els tactes,
et pessiga les nits vençudes
pel desgavell de l’hivern.
En els llavis calfreds i en el cos livideses!
Quina mort minsa i lenta
lleva l’àncora i enllà del mar t’aboca
a platges sense sorra ni petjades!
                                           Antoni Casals
Senhal
Tornaves de la mort. Camí de casa,
vas trobar un mocador que el sol d’abril,
empegueït i clar, descoloria. Amb fil vermell,
les inicials gravades d’aquell nom
et van llançar a la cara, com un puny,
el perfumat misteri d’assutzenes
que algú, cos femení, deixà oblidat
entre els furtius papers de la teva memòria.
                                                     Ponç Pons 
Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D’aigües i veus, i focs, en mar coberta.
Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.
Junts érem U en la immortal sendera,
L’alè indivís, el vent que venta l’era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.
Serfs de la llum i lliberts per l’espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.
poema DÈIEM: LA NIT!…, de J.V.Foix, dins ON HE DEIXAT LES CLAUS...
Homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés
Una breu ombra
d’un núvol sobre l’aigua,
una ala extensa.
Llunyanes veus, llunyanes
festes enlloc perdudes.
                        V.A.Estellés