els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dissabte, 7 de maig del 2016

quinze anys


 
en Josep prenen un bany de sol
Quinze anys

Com cada dia... avui també
xiularà el tren de les sis.

Com cada dia avui també
la gent dirà bon dia quant em trobi,
jo alçaré la ma esquerra
per no gastar...
el filet de veu... que avui amb queda.

Tot s’afeixuga més de dia en dia
i el poder de la veu és limitat.

I saber que tot, avui,
ha estat el mateix que cada dia,
que he passejat i he fet la migdiada.

I que he aprés, potser, una mica de viure
i una mica, també de morir.

10 de maig 2001-2016 convivint em l’ELA                                                                         
                                      Josep Rof i Rof
***

Riu amunt
Riu amunt,
cap aigua no revé
riu amunt;
el temps se’ns mor el dits
cada nit.

Com un camí sense retorn,
com una nit sense matí,
com una veu sense ressò,
la nostra veu.

Com una nit sense ressò,
com un camí sense retorn,
com una nit sense matí,
la nostra nit.

Riu amunt,
cap aigua no revé
riu amunt;
el temps se’ns mor als dits
cada nit.

Sobreviure
No m’entendreixo
pas més del que autoritzen
els codis, no patiu.

Ara com ara la sang no es detura,
fa giragonses per les venes,
reconstrueix camins
i els destrueix;
m’empeny a sobreviure.

Tal dia farà un any.

Dons bé, tornem-hi.
                      Miquel Martí i Pol

He volgut que m’acompanyessin dos poemes d’en Miquel Martí i Pol, en el meu quinzè aniversari del diagnòstic de la meva ELA.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre de 2003)

Era un dia qualsevol com cada dia, però aquest dia no ho va ser. Feia estada a Lleida per treball. En Miquel va inaugurar un cafè-biblioteca. Algú no recordo qui, va llegir nos  els seus poemes. Allà vaig descobrir una altre manera de viure, ell patia EM estava assegut a una cadira de rodes, sense palar gens ni mica. Si somreia de banda a banda a gust. Va signar-me dos llibres. Des d’aquest dia, en Miquel i els seus poemes varen anar sempre en mi.

Ell ens va deixar. Han passat els anys i ara soc jo qui passejo em cadira de rodes, des de fa quinze anys pateixo una ELA. Com ell procuro quant passejo somriure. Amb aquest somriure vull ser agraït per els anys que m’ha deixat viure l’ELA. M’ha pres coses, està clar la malaltia fa el seu curs, però fins ara m’ha deixat VIURA i amb una certa qualitat.

Des d’aquestes paraules, aquets poemes que ens acompanyen, vull agrair;

Per la família per cuidar-me, arropar-me.
Per la Fundació Miquel Valls FMQV per assistir-me.

Per els metges i tot l’equip que m’assisteix a Bellvitge
UFELA Equip de professionals de la Unitat Funcional d’ELA:
tranquila está la mar,
però en el seu vaivé sempre "brama com l'ELA"



dilluns, 2 de maig del 2016

Tots els éssers





D’AQUEST MÓN

Tast el món al desert d’aquest temps
i en queda el fred d’un camp de refugiats,
una estesa de tants drets calcigats,
la fam i el pa florit,
els morts per cada viu,
aquest verdet de quotidiana misèria.

Salvat, sóc un epíleg
a la memòria dels danys col·laterals,
el torn de nit a la tristesa,
immigrant a la recerca de quina llibertat.

I som des del cadascú, isolades,
estances engolides pel mos de la ciutat,
infants restats a la infantesa
entregats a l’absurd d’aquest no-res.

Éssers fermats
al com obligat, al què ben girat,
de sol a sol,
la vida en condemna de l’obrer del terrat.

Som el qui dels ningús, per tot i tothom
serem cercant-nos,
sentint-nos la tribu, interrogant el món,
i tenim urgència per trobar els llocs i els noms.    
                                                                                                                       
                                                                    Mons

             GUILLEM ALFOCEA I HERNÁNDEZ

Del llibre 
Tots els éssers
poetes de Menorca per els drets humans