els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dilluns, 16 de febrer de 2015

ponç pons

velles fotos de jrrof i 
uns vells poemes de ponç pons
m'han entretingut a la tarda d'avui

Hi ha poemes tan breus que fa falta una vida per trobar el darrer mot. 
Ponç Pons (Alaior, Menorca 1956)
***

"Perquè escriure és també donar un sentit al món
I salvar del neguit un temps mortal absurd
Persever en la nit tot cercant fervent mots
Que emotius m’apuntalin fent versos la vida”
***

La vida té atzaroses coincidències, i el món dels blogs, les potencien. Fa uns dies vaig sentir que tustaven la porta:
- Toc, toc
–Sí…?
Ponç Pons
És ver que mai no strunc que nic però
turnà mecim anyí singà enyorós
delvar antic empal endal i dol
***
 [...] amor que et trobes
també com jo perdut i humiliat, magre
al marge enfront d'aquest present negat [...]
***
On s'acaba el sender i comença l'enyor
cant miratge esplendent, el paisatge de l'ànima
que han romput i que ara evoc amb el cor ple
de tinta.
***
És llavors que, feliç,
m'avinenç amb el món
perquè viure és, a més
de llegir i passejar,
menjar en pau cada fruit
generós que hem sembrat
i ens ofrena agraïda,
amorosa, la terra.
***
Somii aquell Son Bou immens d'infant
M'estic fent vell i torn a llegir Shakespeare
***

Poema “A la poesia”, Ponç Pons
El poeta menorquí Ponç Pons. Fotografia: ILC
A la poesia
Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.
Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.
Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.
Ponç Pons

dimecres, 4 de febrer de 2015

tinc por

Trist esbalaïment
                        Tinc por, Senyor, i ja és de dia
                                                     SANT JOAN

Segurament el món era tant impossible i dur com ara;
segurament aleshores viure era molt greu, molt difícil,
molt ardu, com ara. Segurament sempre
açò ha estat terrible, venjatiu i contrari i sense remei.
Mos benvolguts antics, els meus lents fundadors,
no sé com pensar-vos, no sé com acostar-me
a la llegenda boja del vostre cor.
Des de quin territori arribar fins a vosaltres,
des de quin pou escoltar la vostre angoixa
cega com el cansament.

Sense passat i sense música, viure només és un fet,
un accident tèrbol que s’enverina
i arrapa les parets del silenci
mentres que inexplicablement *neva.

El temps pot ser interminable
quan el futur viu en una altra part.
I un cord buit de records
no és més que un sobresalt en la intempèrie.

¿Començares a manifestar-te massa prompte?
Tal vegada la vida encara estava poc preparada,
potser el vostre moment era més tard
i alguna cosa quedà inconclusa, inacabada.
Alguna cosa va quedar perduda en algun forat,
en un espai estrany i rodamón,
que busca el seu recer.

Tot açò, tanmateix, és poca cosa,
tot açò és allò de sempre;
les velles cicatrius que ningú sap qui,
que ningú sap com i molt menys quan.
Tot açò es tan antic com la mateixa mort
tan confós i tan rar com la vida mateix.
És una trista història que ningú desconeix.
                                     Però tots oblideu.
És una incerta història que va començar abans que el Temps.                                                                
Som un llegenda que es va esborrar a ella mateixa,
un petroglif trencat al que li falta text,
però li sobra sang.
Açò no comença, però sempre acaba.

Davant de l’escassa llum de les fogueres,
alguna cosa sofreix sense entendre què ocorre,
alguna cosa mira la nit que l’empaita.
alguna cosa sent que tot se l’escapa,
què viure és molt rar i sense respostes.
Els meus òrfenes de ningú, els meus perduts,
tan sols, sense res, tant llunyans.
Tanmateix. Déu meu, tanmateix.
¿qui de vosaltres ens va llegar esta angoixa?
¿qui es va atrevir a mirar les estrelles?
¿qui va somriure i plora esperant ajuda?
Des d’un temps sense temps, sense memòria,
des d’un viure sense música i sense cant
arriba un esbalaïment manset i desolat:

fora lluïx el sol i tinc por.

                     Francisca Aguirre (Alacant 1930)


Fa un dia rúfol, fa fred, *neva per tot arreu, malgrat que a casa la Garriga sols han arribat quatre volves, barrejades amb aigua, vistes i no vistes, el que diem “no han quallat” encara que sols a uns pocs quilometres si hi ha una enfarinada, tot això ho explico perquè; el temps i el fred amb tenen reclòs a casa. Per acabar de passar la tarda, he llegit poesia antiga 1930, he picat un poema per entretenir-me, una vegada picat lletra a lletra, el penjo com a post per vosaltres, escullo unes fotos per acompanyar-ho, no son adients, però si són fetes meves. Josep alies jrrof 
(va ser provat per aquestes fotos un nou objectiu de: 10-18 mm)






son fotos de la Garriga