els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dilluns, 29 de desembre de 2014

uns poemes

acomiado l'any recordantuns poemes i unes frases

Memento
La vibració de la nevera,
el crepitar del termo de gas,
el pols del rellotge, a la lleixa,
l’aigua per les canonades,
ella adormida profundament
i jo que m’hi acostava perquè
el vel del seu son cobrís
tot el meu desvetllament.
Braços que comunicàvem
en un  monòleg senzill
com de matinada el respirar
de les cases centenàries,
com les notes tan lacòniques
que el matí ens deixàvem
primer l’un i desprès l’altre.
Gabriel Planella 
***
Tarda
Un paisatge acabat d’envernissar:
grisos els cels d’aigua; griso i prou
els ulls de la duració. Ara, al parc,
hi ha paraigües estampats amb lloros
i *galahs, i fons que s’apaguen.
I hi ha cartes que s’escriuen a algú
perdut en un estiu i que no sap.
Aquesta tarda em pregunto on arriben
els que s’amaguen d’una doble vida,
i per què vaig trobar-lo quan ja no vivia
entre els meus. (Així ho diuen; vaig
anar-me’n sense haver sabut qui són.)
m’ho pregunto quan de res no serveix.
Tard. Aquesta tarda. D’on ve, tarda?

Mescal Gabriel Planella

&&&
los sueños
el tronco de las palabras.
son lejos de casa, demasiado lejos de mí.
jrrof
01/20/2014
&&&
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
• Miquel Martí i Pol, Autobiografia (1984)
&&&
Corre la gent a cobert,
va fugint de la tronada.
I de la pluja que ens està caient.
jrrof
Corre la gente a cubierto,
va huyendo de la tormenta.
Y la lluvia que nos está cayendo.
jrrof
&&&
Soy el principio y soy el fin. Existo.
Sóc el principi i sóc la fi. Existeixo.
&&&
A "CanXic" un projecta jove amb molta empenta!
moixigangues i capritxets
&&&
Trenta dies té el novembre i l’abril, juny i setembre; 
tots els altres trenta-un i el febrer vint-i-vuit.
Treinta días tiene noviembre, con abril, junio y septiembre;
 veintiocho tiene uno, y los otros treinta y uno.
&&&
Ser, voler, fer..............Fixa't-hi: WhatsApp  Papanates
Contribuïu-hi!---Xurra, xamba, potra, llet i xiripa
&&&
LA SOLIDARITAT NO DEGENERA.
&&&
NUEVO FORO URAL NO CORRER SÍ RECORRER
&&&
Unitat Funcional d’Esclerosi Lateral Amiotròfica 
i altres malalties de la motoneurona (UFELA)
&&&
L’expressió tocar ferro, d’origen medieval, significa 
“prevenir-se contra la mala sort, contra la desgràcia, contra l’infortuni”.
&&&
I aquest paràgraf, que n'hi ha per sucar-hi pa: dies i olles curen les coses
&&&
Quins estranys viaranys segueix el seu pensament?
  Coneixia totes les tresqueres i dreceres de la regió.
   Aquelles tresqueres són de molt mal pujar.
&&&
“Pasear en soledad con la silla y sentirse acompañado”
“Pasear volando, creyéndose ser un pájaro con silla”
"Passejar en soledat amb la cadira i sentir-se acompanyat"
"Passejar volant, creient-se ser un ocell amb cadira"
&&&
CAU ES SOL DE S’HORABAIXA
DINCS EL MEU COR,
TOHOM S’ESTIMA I JO ESTIM TOTHOM.
“Somnio en mil llocs on no hi ha escales” jrrof
&&&
 Aries 21-03/20-04 
Expressaràs les teves idees amb claredat i seràs influent en qualsevol activitat grupal. És el moment de demanar el que desitges.

«Estic trist per (ser) inelegible. No puc trobar on quedar-me»
&&&


el nou any, just és un bebe 2015


dijous, 4 de desembre de 2014

dimarts, 4 de novembre de 2014

Vacacions amb Joan Vinyoli



 ANY SETANTA
Por d’envellir: matem el corc amb pura
folia. Por de mi: tot provisori.
Però fem del provisori
la caseta al jardí. Sempre estiguem a punt
d’incendiar-la. No oblidar-se mai,
quan això passi, de cridar els bombers.

El sol crema, la vida
sembla que és apta per a suportar
tres-cents seixanta-cinc mals dies de viatge
sense un mal port. El vent ens ve de proa.

 MIRAMAR
Caminem aturats, passegem saturats
de veus mol quietes, de foscos secrets, encenem
bombetes vermelles, i blaves i grogues
que se’ns apaguen; les tornem encendre
com la màgica roda del Parc d’atraccions,
que volta i que fa posar trist.

Ara fixa’t: pivota el Martell i es queda
vertical un moment.
                               I prenem dos bitllets
per al Graf Zeppelin que ens durà fins a Tòquio.
Passarem moltes hores de dia i de nit
tremolant abraçats, amb la por de la por,
que som gent que té pot,
mentre corren frenètiques llums
allà baix i ja el dia s’acaba.


BRINDIS      
Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre l’espatlla un moment.

Llavors l’aigua s’atura. 



Joan Vinyoli m’acompanyà durant les vacacions a LLANARS, vaig llegir-lo, al voral del Ter, de la Riera de Feitus, davall d’arbres centenaris, a la piscina, ell i jo érem u.



divendres, 25 de juliol de 2014

poruc


Soc un poruc i un gallina, tenia visita al metge i no soc capaç de sortir de casa per anar-hi, trona, el cel està negra... NEGRA, quasi tant com jo, es un dir, no corre cap pressa la visita, vull dir que no es res urgent, uns ajustos a les medecines i al carrer. Faré visita mes endavant si s’aclareix el cel, ara mateix plou.
Dit això faré un balanç a la meva progressió de l’ELA
1-      Estic cansat, a vagades molt CANSAT. Em noto sempre cansat.
2-      Per les nits desperto ADOLORIT, bessons, muscles i cos.
3-      A vagades m’entra un SOFOCO que em deixa abatut. Això es inesperat, voler tossir i no poder, la respiració s’altera, això és molt angoixant.
4-      Les mans sobretot l’esquerra, queda sense tacte per agafar qualsevol cosa, sense FORCA, els dits amb queden rígids.
5-      Perdo la concentració per l’ABALTIMENT, la respiració s’altera, són sen cessions d’angoixa.
6-      Els SOROLLS m’atabalen, fins el punt de descompensar el meu cos i la respiració.
7-      Procuro distraurem, a vegades no ho aconsegueixo, no trobant l’aparcament necessari els meus pensaments o el meu cos CANSAT.
Petites coses m’omplen de FORÇA, un poema, una frase, una ombra, el refilet dels ocells, escoltar els néts petits, en les seves converses rere la cadira, tot fen camí cap a casa, rebre un e-mail o un comentari al blog o al facebook, sentirem útil en fer una petita compra, obsequiar em fotografies sorpresa de coneguts, ara mateix escrivint aquestes paraules, el gran secret de la VIDA! nodrir-te de petites coses per donar-li sentit al dia a dia i com no distreure la BESTIA que en tot moment furga el cos, no para, ella sempre es aquí, i, jo em ella, ara que he aconseguit equilibrar el jo malalt i el jo que lluita contra la malaltia, una Esclerosis Lateral  Amiotròfica ELA, convivim des de fa més de tretze anys. Josep


  

estranya ombra
***
la cadira mostrant-nos els passamans torçats per una bolcada d'esquena





diumenge, 6 de juliol de 2014

en diem vida

ninot trencat,
m’invento cada dia
maneres noves de compondre’m

estimo el que no tinc
i em neguiteja córrer rere el nou,
paraula o cos, i desitjar-lo encara.

raurà el secret de viure a perseguir
les coses que s’escapen
enllà del que guardes
a toc de cor o seny?

serà abocar-se ulls cecs
al nucli d’un desig esmunyedís,
desmai i afany?


de tot plegat en diem vida?

Francesc Garriga Barata


 a Llanars integrat al poble, hi ha un solar on les eugues pareixen i crien els poltres, casi bé poden jugar a la pista. Sàvia natura. Josep


la nit refreda a poc a poc,
fredor d’espill.
la veu que sé més meva.

cap to punyent, però, cap to covard.

a la finestra de la mort
la mà que escanya els dies
vacil·la a l’alba.


i el seny em força al goig d’un dia més.

dimecres, 2 de juliol de 2014

segón e-mail a una amiga

(((segón e-mail a una amiga contestant el seu))), m’ha fet il·lusió rebre el teu primer e-mail. 

Deixem dir com et veig jo, creient, dinàmica, amant de la natura i coses senzilles, capaç d’emocionar-te amb una planta o una flor. Dit això faig us del refranyer per dir-te “quí vol presumir ha de patir” encara que les teves dents ben segur no és la seva substitució per presumir, si me higiene i mossegar amb força. Jo la tinc bastant bé, però hi ha una peça del darrera que sempre se mi fica el menjar i amb molesta, uso aquets escuradents moderns per treure el menjar.
Ànims, tu pots, animat a fer anar el blog, sempre serà teu i perdurarà en el temps, no com el Facebok que va molt de pressa i s’amaga enseguida.

La VIDA! està construïda per etapes, una absorbeix o amaga l’altre, l’etapa que amb toca viure és especial, malgrat patir una malaltia de fa tretze anys, no amb sento malalt, vaig amb la cadira elèctrica sense pensar que havia caminat, o haver conduit tota classe de vehicles, o haver anat amb bicicleta durat molts d’anys (miratges el desert, en somnis encara la pedalejo). He dit “que no amb sento malalt” ans una persona que conviu amb una malaltia. La força per VIURE! és la meva força. Gaudeixo de petites coses, com mai ho havia fet, una simple ombra em pot omplir de plaer e inclòs la meva. A la plaça els avis més grans que jo i natius garriguencs, me esperen cada dia, m’ha costat comprenguessin la meva ELA, ara però respecten el meu filet de veu o la petita pols que aixeca el vent o les meves ganes de parlar (a vegades la meves paraules son intel·ligibles) com el basquet els demano temps i expresso el que els vull dir, ells posant atenció i silenci, el cas es molt d’agrair. Quant fa dies que no em veuen pregunten un a l’altre “l’has vist”.  

Inclòs he aconseguit que els marroquins amb saludin i algunes marroquines, a prop de casa acudeixen al temple o mesquita per resar i no tots però ens saludem. Això tant simple, amb fa tremendament FELIÇ!

Aquestes petites coses omplen la VIDA! rodejat dels vuit nets, els quatre fills, la dona, es pot dir que soc tremendament independent i com no pot ser d’una altre manera un xic més FELIÇ! al sentir-me per ells volgut i arropat.

e-mail a una amiga amb el teu permís, aquestes paraules les penjaré al blog, obviant el nom per descomptat i traduït al castellà, doncs soc seguit per molta gent de aquesta parla. 

Abraçades i força a la VIDA!

Josep












fotos: observant l'entorn de Llanars,
 la passada revetlla de Sant Joan 
per jrrof

dijous, 15 de maig de 2014

renovarse

ese cielo azul, nubes juguetones se mecen en el 

15/05/2014 
-Renovarse para resistir, he renovado mi fiel impresora de 8 años ha dicho basta, otra Epson de color negro ocupa su lugar.
-Por desgaste interior que yo no entiendo, mañana nos renuevan el calentador de gas con menos de 7 años ha puesto fin a su servicio.
-Se cambió el programador con 10 años del riego automático.
-Una visita del carpintero para arreglar las puertas caídas.
-La comunidad no se puede abonar, ni queriendo.
-Es ahora cuando me doy cuenta que no hay pensión que aguante estas averías.
-La cesta de la compra cada día nos cuesta más.
En casa dejamos de ir al cine, al teatro, al restaurante, de comprar libros, nos sacamos muchos gastos fijos, canal+, el Periódico y las mutuas.
No sé cómo lo enfrontaremos. Eso que recibimos puntualmente nuestra pensión, pero no llegamos.
Nuestra suerte es que liquidamos nuestra hipoteca hace años.
Con la salud mermada, cada día la cuesta económica es más difícil subirla, la de la vida también.
Convivo con mí ELA hace 13 años, me paseo con silla eléctrica, hago fotos en los mismos contornos, fotografiando lo fotografiado, menos mal que tengo las estaciones, con que la natura cambia el paisaje y las nubes oh! esas nubes siempre diferentes, últimamente juego con las sombras, siempre con el sol caído pues son alargadas, circunstancialmente incluyo mi propia sombra, sin buscar que salga. Lo encuentro divertido, me distrae, me emociona, las guardo todas, me divierte experimentar con diferente cámaras, analógicas incluidas, me divierte.
Visito a diario la Biblioteca Municipal Núria Albo. En FB me escribo con muchos amig@s virtuales, afectados de ELA. En cualquier lugar, durante mis paseos leo poesía, paseo con un libro en mi bolso. Me distrae, me reconforta. En ella siempre encuentro sosiego.

Hoy escribo lo que será un Post, en un blog que tengo medio abandonado y tiene necesidad de mis letras, mis pensamientos, mis fotografías, mi VIDA! Josep

sombras 
el jostic se unió a la fiesta 
nubes de invierno 
el Passeig en primavera
nubes de primavera
nubes 
nubes de primavera, brotan los plataneros