els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dilluns, 29 de juny de 2015

dreceres

Anàvem a la font quan ja queia la tarda, 
resseguíem camins, 
corriols i dreceres, 
ens arribava el cant que fa l'aigua i la pedra. 


Érem els habitants d'un estiu de miracle, 
tot era tan feliç que no ho enteníem. 

Joan Teixidor, «La font», dins Fluvià (Barcelona: Columna, 1989)






He recobrat la meva LLIBERTAT, poc a poc vaig aconseguint fer lo que feia abans del 25 de març  on recordeu vaig trencar-me la tíbia-peroné.

També us dic que m’ha quedat molta por a caure, de mica en mica, recobraré la confiança amb mi mateix i tot serà diferent, vull dir que tornaré a fer excursions llargues, de moment just he anat al centre.

El meu món s’ha obert de nou, ja he passejat, vull dir, he sortir unes cinc vegades, e xerrat amb els avis de la plaça, encalmat i a poc a poc tot serà com abans del 25 març. Josep


dimecres, 17 de juny de 2015

veu incessant


Miquel Martí i Pol
VEU INCESSANT
(Edició de Roger Canadell i Montse Caralt)

Només ens isolem en les petites coses,
en la mínima llibertat de les petites coses,
i ja és feixuc el retorn.
Perquè en els inútils objectes
inevitablement quotidians,
hi ha un món no sabut de tendresa.

Només ens isolem,
només creixem en les petites coses:
en el mocador,
doblat amb cura a la butxaca,
en la cançó que hem recordat de sobte,
en el llibre ignorat,
en la ma estesa per qualsevol acció indefinida,
o l’objecte més íntim
que ningú podria estimar tan intensament.

És—no voldria enganyar-vos—
una evasió cap a nosaltres mateixos,
cap a la part més fràgil
de nosaltres mateixos,
que és, alhora,
allò que nosaltres més estimem,
i, encara,
allò que més ens encoratja a viure.  

***

Ni la pluja més fina
ni, encara, cap record
ens tornaran la intimitat perduda.

Sempre és nou el silenci,
sempre és nou el neguit
i el ritme breu i pur de les paraules.

Tot el que ha esdevingut i sembla que ens pertany
no pot omplir el gran buit del nostre viure.

I, esbrinem que, de sempre, em fet cap al parany
i que el cor ni un instant ha sigut lliure.

***

No som res més, afirmo,
que un adminicle rar de la natura.
Digueu bru, dona o aigua
i en aquest temps curtíssim
ens ha vagat, de sobres, d’odiar-nos.

Desprès farem sardana,
amb bon ordre i mesura, entorn dels altres,
fins suposar que ens em judicat dòcils
i lliures de pecat. Potser la tarda
ens ajudi amb entregues de paraules
que ens lligaran, de poc avés, la llengua.

Tot és igual, però. Lloem l’eterna
quietud dels que ungiren, un divendres!,
el primer gest, que no ha finit encara,
del primer home august, que s’aixecava
contra els murs inefables, per no dir-nos,
bo i parlant densament, cap cosa pura.

Llavors la mort es feia imprescindible,
i això, germans, cal agrair-ho sempre.

***

Si esbrineu d’un gest el secret dels meus versos
els heu arrabassat la meitat de la vida.
Perquè la força resideix en dir,
en repetir cent cops les paraules llegides,
en usar-les per conversar amb els amics,
en fer bandera de combat de les idees
apreses, una a una, lentament, amb esforç.

Si esbrineu d’un sol gest el secret dels meus versos
restareu afectadament sorpresos
i oblidareu aviat el que us he dit.
Perquè les paraules han de penetrar a dins vostre,
suaument com la pluja d’hivern,
per tal que pugin fecundar el vostre silenci
entre tots els homes.

Que aquet és el destí, el gran destí dels poetes.

***

Tot el que puguem dir, germans, serà tan bell
com el més bell record de la nostra infantesa,
perquè viure és alçar-se per damunt de les coses
amb un gest desimbolt de puresa excessiva.

Tot el que puguem dir, germans, serà tan pur
com la proximitat de la dona estimada,
tant intens com la nota més discordant o el gust
més atrevit, tan dens i clar com la tristesa.

Però no ha de distreure’ns del lentíssim combat,
del progressiu combat de la nostre existència,
car el que puguem dir constitueix un món
tremolós i concret, un conreu de paraules

que ens aferren  a tot una força viva,
un constant desencert, un llarg ressò de planys,
i a la llum no hi arriben només aquells que ignoren
la veu de tot en lenta progressió de silencis.

Del silenci a la llum hi ha una sola frontera.

***

Hi ha un remolí a l’aigua on les paraules es fan dolces,
on les paraules es fan lentes i clares.
com les profunditats.

Hi ha un lloc a l’espai on la veu us ressona,
on la veu us envolta i us sedueix
com si cridéssiu dins una cova.

Si us dic tot això és per sincerar-vos
amb vosaltres mateixos.

No vulgueu esbrinar quines forces us mouen.

Hi ha la vida i la mort immutables.

La resta són paraules.

Estimeu-vos germans, pel que us dol o us encisa.

***
 
Estic convalescent des del 25 de març, vaig trencar-me la tíbia-peroné, ara però ja amb queda poc, de fet  ja amb queda poc, per fi la setmana passada vàrem treure el clau, el pròxim dia 22 tinc visita, encara no puc posar el peu al terra, la meva ELA de 14 anys, els meus 72  anys m’han impedit a usar muletes i anar a peu coix, ja en tinc ganes, recobraré la meva llibertat de mourem per casa amb el caminador, el que no se és si podré amb el meu cos afeblit, doncs peso poc per lo que havia pesat, m’he quedat amb 84, dels 120 que feia. Alleugerit de pes penso que aniré més lleuger. No se, No se...

M’he passat el matí llegint poesia, per la tarda l’he picada i ara és quant la penjo amb un post. La poesia m’entreté i m’agrada llegir-la i si és com avui la torno a llegir al picar-la lletra a lletra.
Esperançat ara que estem el final d’un accident al caure amb tot el pes a dessobre el peu, vaig sentir una forta cruixida. Les fotos de Dolors Vilà adornen els poemes.  Josep 
 fotos de Dolors Vilà
fotos de Dolors Vilà 
 fotos de Dolors Vilà
 fotos de Dolors Vilà

diumenge, 7 de juny de 2015

el mar, la mar


AL BELL MIG DE LA TERRA

Al bell mig de la terra
la vida sempre és mou!
Al bell mig de la terra,
hi ha el mar, que ho fa tot nou!

La mar fecunda i dolça,
la mar, d’un blau immens...
La mar salada i aspra,
la mar, el temps i el cel!
El mar mai no s’acaba.
La vida, neix al mar...
El mar ens arrossega,
el mar ens fa somiar!
Si mai tens un problema,
el mar te’l curarà...
Si necessites calma,
al mar la trobaràs...
La trobaràs!

Al bell mig de la terra
la vida sempre és mou!
Al bell mig de la terra,
hi ha el mar, que ho fa tot nou!


La mar fecunda i dolça,
la mar, d’un blau immens...
La mar salada i aspra,
la mar, el temps i el cel!
Entre Àfrica i Europa,
el mar uneix dos mons.
Mols pobles, moltes llengües
darrera l’horitzó.
El mar té moltes cares,
conté tots els colors...
La mar Mediterrània
es la nostre i és la de tots.
I és de tots!

Al bell mig de la terra
la vida sempre és mou!
Al bell mig de la terra,
hi ha el mar, que ho fa tot nou!


La mar fecunda i dolça,
la mar, d’un blau immens...
La mar salada i aspra,
la mar, el temps i el cel!
El mar, la mar...
El mar, la mar...
El mar, la mar...
El mar, la mar...    El mar!


L’AUDITORI aquesta cantada serà cantada per uns 40.000 nens de 3r, 4t, 5è i 6è d’Educació Primària durant els mesos d’abril, maig i juny de 2015 a l’Auditori de Barcelona, El Vendrell, Figueres, Granollers, Manresa, Mataró, Olot, Sant Cugat del Vallès, Vic, Vilafranca del Penedès, Parla, Saragossa, Sevilla, Valladolid, Brussel·les (Bèlgica), Koblenz (Alemanya) i Neustadt (Alemanya).