els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

divendres, 27 de novembre de 2015

mail entre elàtics


fotos per jrrof, els voltans de casa meva
mail entre elàtics (ELA)

Hola el meu estat de salut està millor, la nit passada, sols una vegada he petit, del toll aturat de mucositat, la resta he dormit amb mascareta i sense com un liró.

El meu poble de naixement axis com el quatre fills va ser a un poble veí de la Garriga, Llerona un poble rural i pagès, de fet el pare era pagès. t’ho conto doncs la nostre casa no hi avina tanques, si un galliner, mai ens havien robat.

Ara compte, del traster varen robar-me la bicicleta dels any 80/90, li tenia molt apreciï, doncs va ser comprada amb molt esforç i la guardava com record.

Ara des de la llunyania em pregunto com ens ho fèiem... la meva dona i jo per pujar quatre fills, nois dos del 69 i 70, noies dos del 73 bessones, un hort per cuidar (el pare ens va deixar el 75) moltes hores a la feina, dissabtes inclosos i algun que altre diumenge, a mes de les sortides amb el CCG tots els matins de diumenge. La bici era la meva bàrbula d’escapament.

 
Els nets la neta gran 15 i el petit sis. Tots a la Garriga menys un.

Gracies per recordaren el nom de la mestressa del supermercat, se m’havia ben oblidat.

Ahir varen donar-me l’alta, no cal treure els cargols i el ferro, doncs si no amb moleta, ja i està be. Si m’aguanto de peu, i poc, però el suficient per mantenir la autonomia, camino amb un balco o taka taka. Tothom diu que hauria de caminar més per casa, la veritat es que tinc por de caure.
 
Ara experimento amb càmeres de rodet, en tinc varies. Avui he recollit les fotos revelades ¡¡¡GUAPAS!!! però no m’han donat el disc, jo tampoc l’havia demanat. Intentaré escanejar-les per tu.

Avui he sortit tard mes de les dotze, dons avui tocava fisioterapeuta, ell i jo som u, fa molts anys que be a casa, els divendres estirament braços i cames. Crec que ell li dec la sort de caminar, també m’atenc el dimecres la respiració, aquesta es la que amb dona més problemes.

Em pregunto ¿podria penjar aquest mail en un post el bloc i només tu i jo sabríem qui son els protagonistes? amb sedueix la idea, i tu crec que també. Obviaré els noms reals menys el meu.

Abraçades
Josep


dissabte, 14 de novembre de 2015

a maria!

 a Maria!
dijous, 12 de novembre del 2015 / 3699

Definició
Apòcope d’Ave Maria, salutació d’entrada amb què es crida l’atenció de la gent de la casa; salutació per la qual un parroquià o visitant anuncia la seva presència quan entra en una casa o botiga i no hi veu ningú.
A Maria! On sou? Que no hi ha ningú?
A Maria! Sóc el carter!
A Maria! Ja he arribat a casa!
També és diu Au Maria!; antigament també es feia servir la salutació Ave (o AuMaria Puríssima.
Usos
Així que ha tustat als vidres de la perruqueria amb el puny feble desitjant que ningú no respongués i ha sentit la veu que feia «ja vaaa!», s’ha tret la boina i ha començat a preparar quatre paraules que no espantessin la dona, i quan s’ha obert la porta ha saludat a l’estil catòlic català i ha improvisat com ha pogut:
   —A Maria! Amb el seu permís… M’envia la seva neboda, la senyoreta Morín… A la fonda… a la fonda, ha passat una cosa molt i molt grossa, però que encara no sabem, ningú no ho sap, i la seva germana, o sigui la senyora Mariona, que és l’única que podria explicar-nos què carbons ha passat a la fonda… ja no ens ho podrà explicar… vull dir… que no ens ho explicarà mai, mai de mai…, no sé si m’entén, senyora Encarnació, perquè, de moment, per la seva aparença, és morta.
   —Qui és morta!?
   —La seva germana.
Carme MelchorLa filla de l’escocès (Barcelona: Proa, 2014)
Era un poble, diguéssim no com ara perquè ara hi ha els cotxes, molt tranquil. El que sí recordo, que no em marxava mai de la imaginació que, els costums que teniu aquí d’entrar i dir: «Ah Maria!», i les portes totes obertes: «Ja pots passar», i si no passaves t’estaves una estona dient: «Ah Maria!». Una de les meves germanes me diu: «Per què diuen ah Maria, aquí?», dic: «Perquè mira, Maria és un nom que poden haver-n’hi moltes a les cases, però seria com vosaltres dieu eiii!, doncs aquí diuen un nom i ja està». Bé, doncs ara allò ja s’ha acabat, eh?, la tranquil·litat que jo he viscut de joveneta, entrar, deixar la porta i jo ser allà baix de l’hort, i ara, ara ja no et pots fiar ni del que passa.
Testimoni de Conxita Muñoz recollit a Els refugiats de la Guerra Civil a les comarques del Gironès i el Pla de l’Estany (1936-1939), a cura de J. Maymí, J. Ros i X. Turró (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006), pàg. 84

A MARIA! jo de petit l’havia escoltada moltes vegades, al arribar a una casa (aleshores totes estaven obertes) A MARIA!, A Maria! On sou? Que no hi ha ningú? A Maria! Sóc el carter! A Maria! Ja he arribat a casa!  també era usada aquesta, més refinada per els catòlics  de la època Ave (o Au) Maria Puríssima! 

eiii! devosguart! adéusiau! arreveure! Josep


a Maria! 
a Maria!
a Maria!
a Maria!
a Maria! 

dijous, 5 de novembre de 2015

quanta ràbia que tinc

pons de diàleg

 Camins de diàleg
lletra /
Que poques paraules tinc,
i les que us dic són tan gastades...
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules.

Que poca força que tinc;
tants de cops l'he malmenada...
La vull tota per demà,
quan la gesta portí l'alba.

Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara;
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.

Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.

Quanta misèria que tinc
sota els peus damunt l'espatlla,
i la vull guardar amb mi
fins al jorn dels miserables. 

Pons de diàleg

divendres, 9 d’octubre de 2015

oda a espanya

ens va deixar als 51 anys, aquest 10 octubre fara 155 anys
Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard (1856 - 1919)

 https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Maragall_i_Gorina   

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’ questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!


Juan Maragall 1898



dimecres, 23 de setembre de 2015

abandó, deixat...


En versos

Mal que no ho vulgui,
ara només sé parlar de tu
en versos:

               te’n vas anar com un vaixell
que abandona el fons del mar
la seva àncora.

                      ¿O vaig ser jo
que no sé quin punt del viatge
superbament
vaig llençar el mapa?

Ara tot ho veig
quiet. La vida
pot ser una diana a la paret
d’on no penja cap dard.

            Manuel Forcano
            Ciència exacta


abandó, deixat... 
avui comença la Tardor, a casa reclòs, endreço calaixos, passejo per el FB, twitter, el correu, llegeixo els diaris, obro el llibre de poesia, el  llibre és de: Manel Forcano ‘CIÈNCIA EXACTA’ s’obre per la pàgina 11 m’agrada el poema...el penjo al bloc, adornat per fotos de la tardor...Josep
Com pluja erràtica

Com pluja erràtica,
de temps en temps
em véns a la memòria.

I què si va ser amb subterfugis,
amb arteries,
que el meu cos encès
hi vas tirar més llenya?

El vi glatia per sortir de l’ampolla,
anar ràpid a la copa
als llavis.

              Quants taps
van rodolar per terra?

I el record em fa somriure.
De temps en temps,
com pluja erràtica.



panallets tradicionals per tots sants

dijous, 3 de setembre de 2015

però el paràsit tenia fam





error PARÀSIT

La roda  EMMA Riverola el Periódico del 22 agost 2015

MORIR EN L’EXILI DE LA  TEVA VIDA
   Viure al límit de l’abisme. En el cercle llòbrec  d’un morat. En l’eco dels crits. En l’àcid dels insults. Viure en l’exili del cos. Intentar pensar,parlar, caminar o simplement respirar sentint cada gest, cada paraula, rebota en el buit de tu mateixa. Ja ni recordes quan va començar tot. Potser va ser des del principi. Des que el vas conèixer. Llavors era una por petita. Com una estella d’os. Com la pols de vidre. Un temor que et feia vestir-te per a ell, parlar com a ell li agradava, fer el que ell volia. Llavors et vas desprendre de la pell. No va doldre gaire. Vas creure que el teu cor, el teu ventre i el teu cervell estaven fora de perill. Però el paràsit tenia fam. I buscava un lloc. I tu eres el seu recer i el seu aliment.

Creies que el teu cor,
el teu ventre i el teu cervell
estaven fora de perill.
Però el paràsit  tenia fam

   La invasió es va desenvolupar en la frontera de la consciència. Com sempre que un perd el control. Et vas desprendre de la sang, de la carn, dels pensaments. Tot era per a ell. Per la seva fam insaciable. Que ell no vegi que he gastat massa. Que no sàpiga que he trencat la seva copa preferida, que s’ha espatllat l’aspirador, cada dia sóc més barroera. Que no senti plorar el nen. Que no descobreixi els meus ulls ullerosos, ni els meus quilos de més, no que em sento tant lletja. Que no sàpiga que soc tan tonta... I així, plena de por, buida de voluntat, vas seguir llevant-te cada dia. Intentant recordar com es vivia quant tenies vida, com reia quan no llegies el teu reflex a les cròniques negres dels diaris.
   Busques els noms de les víctimes. Fas càlculs amb les seves etats. I alguna en tu que no saps on habita es nega a desaparèixer amb elles, a morir apunyalada, apallissada, asfixiada.
Extingida en l’eco dels crits. En l’àcid dels insults. Defallida en un cos que ja no és teu. Morir en l’exili de la teva vida. Un tòrrid dia d’agost.

Llanars 25 d’agost del 2015
El tex el vaig escriure a ploma el passat 22,
 i avui 25 l’he reviscut el picar-ho de nou.
En quant sigui a casa o publicaré en un post.
El de ma a ploma i aquest.

"Paraules o KMSX per L'ELA"  Josep

poemes del 18 agost

una Rosa al roser
si, no, si no, son flors per jugar-hi
primers plans
primers plans
una rosa quasi passada, aguantada per le meva ma

 
   Cada any en les meves vacances prescindeixo d’internet i amb serveixo de llibres per emplenar el temps, aquest any m’ha acompanyat SWING de Francesc garriga barata, el seu últim llibre de poemes, doncs aquest 2015 ens va deixar, encara no havia sortit el llibre. Llegeixo a dessota els arbres, normalment amb soroll de l’aigua de la riera de Feitús o el mateix Ter al seu pas per Llanars, això sempre succeeix el matí.
    Després de la migdiada obligatòria per descansar el cos, afeblit per els catorze anys convivint amb una ELA. Ja som la tarda, una llarga tarda del mes d’agost, on hi ha temps per tot i cal emplenar-la, doncs si copio els poemes escollits llegit ell mati a ma i ploma o boli, els revisc de nou aprofundir-los en la seva bellesa, vet aquí la cosa el dia quinze vaig començar i per mostra els poemes escanejats, amb serveix també per fer comparances de la meva lletra cor-ferida per els anys de l’ELA.
    En cavat un passeig per captar amb la Canon EOS 550D els entorns de Llanars, Camprodon, Villalonga de Ter o La Roca. Al capvespre el guardo per llegir el Periódico.
    Res més...les vacances a fora de casa s’han acabat, però la meva jubilació amb permet continuar-les tot l’any, procurant passar-ho diguéssim “be” trencant a ser possible amb les rutines diàries. Josep    

la meva ombre dins la foto
un carrer de bona vista, on llegia els dies que no feia sol
Hostal l'Escon on solia pendre cafes i refrescos
la tasa del café buida, el sucre sense obrir i el monedero
és un edifici antic on hi ha Hostal l'ESCON a Llanars

poemes dia 17




Cada any en les meves vacances prescindeixo d’internet i amb serveixo de llibres per emplenar el temps, aquest any m’ha acompanyat SWING de francesc garriga barata, el seu últim llibre de poemes, doncs aquest 2015 ens va deixar, encara no havia sortit el llibre. Llegeixo a dessota els arbres, normalment amb soroll de l’aigua de la riera de Feitús o el mateix Ter al seu pas per Llanars, això sempre succeeix el matí.
    Després de la migdiada obligatòria per descansar el cos, afeblit per els catorze anys convivint amb una ELA. Ja som la tarda, una llarga tarda del mes d’agost, on hi ha temps per tot i cal emplenar-la, doncs si copio els poemes escollits llegit ell mati a ma i ploma o boli, els revisc de nou aprofundir-los en la seva bellesa, vet aquí la cosa el dia quinze vaig començar i per mostra els poemes escanejats, amb serveix també per fer comparances de la meva lletra cor-ferida per els anys de l’ELA.
    En cavat un passeig per captar amb la Canon EOS 550D els entorns de Llanars, Camprodon, Villalonga de Ter o La Roca. Al capvespre el guardo per llegir el Periódico.
    Res més...les vacances a fora de casa s’han acabat, però la meva jubilació amb permet continuar-les tot l’any, procurant passar-ho diguéssim “be” trencant a ser possible amb les rutines diàries. Josep  





la entrada de casa nostra, C/ Roser 15