els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dimecres, 12 d’octubre de 2016

J. V. Foix

 Del llibre de Josep M. Espinàs RELACIONS PARTICULARS
J. V. Foix i els dos bombons

   -Qui sap si el nostre país té un problema general de asincronia:  no fer les coses que s’han de fer en el moment que s’han de fer. Mandregem quan hauríem de treballar, escridassem quan hauríem de reflexionar, som primmirats quan caldria ser decidits... i massa sovint arribem a veure les coses clares, però quan ja és tard. La més bella glossa de la asincronia l’escriu Foix en la seva carta:

    -Em feia molt d’afecte, i en un article ho vaig anotar: Als seus noranta anys, impecablement vestit com sempre, caminava increïblement dret, el cap alt –no és pas el vell que es mira els peus amb desconfiança- i bon color a la cara, i gairebé gosaria dir que massa ben vestit, i massa net, i massa bon aspecte si els lectors entenguessin el què vull explicar: que ja no en queden, d’homes com aquest, de senyors que semblen moguts per un motoret que no falla mai, de poetes que viuen en un estat de mètrica rigorosa. Feia un solet agradable, i ell anava –suposo- cap a la botiga, amb un petit barret el cap, pura previsió de cortesia, per si algú el saludava.


    He fet a peu quatre vegades l’anada a Núria. Quan s’hi instal·là el funicular vaig deixar-hi d’anar, a Núria. Cal recordar-vos també que mentre m’estava al Port feia una excursió diària a les tardes  cap a Sant Pere de Roda, o al coll de Roses, o a Cadaqués. No cal que us digui, que ara he escurçat –i tant!- aquestes caminades. M’arribo cada dia, a mig dia, fins els volts del monestir de Pedralbes, tant si fa fred com si plou o neva. No me’n faig cap glòria.

    -Controlant, però, el consum de bombons, almenys a casa seva. Cada vegada que hi vaig anar, amb motiu del llibre de què he parlat, demanava en Foix a la Gaudiosa que deixés sobre la taula del menjador una capsa de bombons, oberta. El poeta n’oferia als seus visitants, però no els oferia d’una manera genètica, ad libitum, a discreció de l’admirador, sinó d’una manera reglamentada. L’Espinàs, per exemple, en podia agafar dos, de bombons. L’editora Isabel Martí, només un. No sé si el meu amic Jaume Vallcorba, editor de les seves obres i amb qui tenia més tracte, en podia agafar tres, a més de servir-se un whisky. . Jo havia sentit com la  Gaudiosa  deia: Vostè prengui’n dos. La Gaudiosa –persona extraordinària, començant per el nom (l’havia posat el mateix Foix?). És fama que després d’una visita el poeta i la serventa passaven comptes dels bombons.

   -Foix va morir el 29 de gener de 1987, l’endemà, precisament, de fer els noranta-quatre anys.
Quan em van dir que havia mort, em va costar de creure, perquè recordava l’enèrgic encreuament de cames, el cos vertical, el coll tens i el cap alçat. I se’m va fer present aquell vers seu: Saber sofrir sense llanguir.
J.M.Espinàs i J.V. Foixç


És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escates,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata
Un cel fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escates,
                J.V.Foix

J.V. Foix 

Exiliat a la pairal contrada J. V. Foix (Barcelona 1893-1987), després de la guerra civil, decideix romandre al país i fer-se càrrec del negoci familiar de les pastisseries a Sarrià. Antic municipi annexionat a Barcelona, el barri de Sarrià, on va néixer i va passar...

dimarts, 11 d’octubre de 2016

salvador espriu

Del llibre de Josep M. Espinàs 
"RELACIONS PARTICULARS" 

Espriu i una hora per afaitar-se   

    -Espriu era un home extremadament polit, i extremadament lent en la seva toilette personal. ¿Duia els cabells tan mínims per no perdre temps en pentinar-se? (Em va dir que trigava una hora a afaitar-se.) O per alguna raó filosòfica? No podia suportar el desordre. Els cabells són fàcilment i involuntàriament desordenables. Quan perdia un llapis, Espriu l’havia de buscar i no podia fer rés més fins que el trobava. Un cabell només una mica rebel l’hauria, doncs, paralitzat. Espriu s’havia imposat el més rigorós i permanent autodomini en totes les seves coses, i potser els cabells –una manifestació sensual biològica- havien de ser retallats. Un Espriu acariciant-se els cabells és inimaginable.
J.M.Espinàs i Espriu
Amb el seu relat Espinás, m'ha dut a profundir amb l'obre de Salvador Espriu, us vull dir que m'ha agradat molt. Josep


Poemes de Salvador Espriu

Assaig de càntic en el temple (S. Espriu)
Oh, que cansat estic de la meva/ covarda, vella, tan salvatge terra,/ i com m’agradaria allunyar-me’n,/ nord enllà,/ on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!/ Aleshores, a la congregació, els germans dirien/ desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,/ així l’home que se’n va del seu indret”,/ mentre jo, ja ben lluny, em riuria/ de la llei i de l’antiga saviesa/ d’aquest meu àrid poble./ Però no he de seguir mai el meu somni/ I em quedaré aquí fins a la mort./ Car sóc també molt covard i salvatge/ i estimo a més amb un/ desesperat dolor.../ mentre jo, ja ben lluny, em riuria/ de la llei i de l’antiga saviesa/ d’aquest meu àrid poble./ ... i estimo a més amb un/ desesperat dolor/ aquesta meva pobra,/ bruta, trista, dissortada pàtria.
Les roses recordades 
Recordes com ens duien/ aquelles mans les roses/ de sant Jordi, la vella/ claror d'abril? Plovia/ a poc a poc. Nosaltres,/ amb gran tedi, darrera/ la finestra, miràvem,/ potser malalts, la vida/ del carrer. Aleshores/ ella venia, sempre/ olorosa, benigna,/ amb les flors, i tancava/ fora, lluny, la sofrença/ del pobre drac, i deia/ molt suaument els nostres/ petits noms, i ens somreia.
Cançó de la mort a l'alba/ Petita barca/damunt la mar/corre fortuna/llevantejant./Quan esdevinguis /riu de negat,/per on sabries/passar-lo a gual? [...]
Mentre cavalques temença, camins,
poltrades de nit i de veus, solitari
cec genet oratjós, en la pau de sobte
caigut, no pensat ja per sempre.
 (Les hores, «Galop»).
POLTRADES DEL VENT  
Recordant Miguel Hernández.

Veu de pastor, començat el foscant,
senyorejava l’esglai de la nit.
Remor de fonts i de bosc fa del crit
lliure presó, saviesa de cant.           

Poble tots dos. En un vol resplendent,
alces, ocell, quan apunta la llum,
aire rebel. S’esvaneix el vell fum
sota les clares poltrades del vent.      

Barcelona, disset de maig de 1976