els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dijous, 19 de gener de 2017

per aquest moment



EL VELL I LA MAR
El mar és ple, però jo em passo dies
omplint-lo de mirada.
                                   Cal saber-ho fer:
que mai no se n’adoni, com si no el tinguessis
en res tot i la seva immensitat
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d’una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors a fons.
No, que romangui llis, indiferent
a la teva enyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes més ample el mar.

CANÇÓ BLAVA
          Rien, cette écume, vierge vers...
                        S. Mallarmé
Aquest endins del blau de la paraula,
blau cap a blau, cap a més blau encara,
és com parar migdialment la taula
     dels somnis, per atzar,
     a trenc de mar,
     quan gira el far.
Allò que has fet o que pretens, de fet,
aconseguir és sols prendre la droga
del ser-feliç com beure un vas de llet.
Doncs tanca els porticons de la finestra groga
i tot se’t farà blau. (M’enfilaré primer
a un tamboret per arribar a la soga
d’on penja el ninot blau de Klee.)
                                                      No goso fer
res absolutament sinó, quiet,
mirar el dedins secret del blau de la paraula. 



La “Cançó Blava” de Domini màgic, de 1984 va ser dedicat a Paul Klee i en el poema en fa una referència explícita: ” ..El ninot blau de Klee”. Aquest Klee energètic, indispensable per l’art segle XA, és un dels grans poetes plàstics de l’art del XX. En el poema, Vinyoli, carrega tota la força expressiva no només en Klee sinó en el blau, en el color. Aquest poema, aquest quadre de Klee són la darrera referència artística en el darrer llibre de Vinyoli per tant la darrera imatge, però, paral·lelament, predisposen a pensar que la poesia vinyoliana anava encarrilada cap a una direcció estètica nova. Klee, com Txillida, aportaven al poeta nous indicis del seu patiment amb les paraules.


GOETHE
Sóc un amb les coses
i el mar de safir.
Aloses, aloses,
què voleu de mi?
Atiant fogueres
he passat els anys
i de moltes eres
he fruït els guanys.
I, per bé que els signes
de la mort i el temps
em porten malignes
presagis extrems,
tot ara es renova:
plenitud de juny;
de la vida en prova,
tot l’espai retruny. 

VINDRÀ LA MORT
Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l’hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m’impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.
                                   Joan Vinyoli

APUNT: Fa fred, he sortit el matí, per acompanyar-nos amb l’Alfredo tot esmorzant. Ha sigut una estona agradable, malgrat que aquesta nit, ha mort un garriguenc, amic seu. M’ha fet una explicació de qui era. No el coneixia pas. Si el local que havia hagut una carbonaria. El local fa anys que està tancat. Ha sigut moltes vegades fotografiat per mi, la porta de fusta, els guarda-rodes, la xemeneia, tot ens transporta a una data llunyana, de lo què ‘un dia vàrem ser’.
Em brindat amb cafè dient “per aquest moment” i d’altres que en vindran. Son el esmorzars dels dijous. Trencats per les moltes passades festes e reiniciats el dijous passat. Si ens plau als dos, seguirem els dijous dient-nos “per aquest moment”. Donant gracies a la VIDA per poder-ho fer.


Després de l’esmorcar a buscar per la llibreria Strogoff el Llibre de Rafael Nadal ‘La senyora Stendhal’ http://www.vilaweb.cat/noticies/rafael-nadal-i-els-silencis-de-la-senyora-stendhal/ , feia dos dies que me’l guardaven. Josep




dimarts, 3 de gener de 2017

dia 1 del 17



Diumenge començava el nou any el 2017, malgrat ser NOU! la VIDA! molt viscuda per a mi, continua en la Vellesa!, a l’abril m’esperen caure els 74 anys, el maig els 16 anys del diagnòstic i de convivència amb l’ELA.

Tot son dates per recordar. Les viscudes, per ja ser un passat llunyà i les per VIURE!, les viuré per moments, donant sempre gracies per estar tant be amb sintonia ballem cada dia, l’ELA és la meva balladora, la més lletja del ball, dansem i dansem cada dia!

La convivència i resignació amb l’ELA ha set total. Visc i vivim amb Pau. Em deixa VIURE!  lo qual l’estic molt agraït.

El dia 1, vàrem fer estada una estona a Sant Pol, un poble acollidor, per cert xocava al ser tot tancat.

La mar encalmada anava i venia, tenia un bramar fàcil i reconfortant d’escoltar, el sol lluïa intensament, vaig prendre un bany de sol, tot llegint poemes de Josep Mª Fulquet  “Morir com un riu” son poemes llargs, profunds, els quals et transporten a pensar. El vaig començar i vaig arribar a llegir-ne VII, quasi tots dues vegades i em caldrà rellegir-los de nou, per assaborir total-ment la seva bellesa!

Una manera guapa de començar l’any 17, poesia, mar i Sant Pol.

Contents férem el camí cap a casa, a la carretera hi circulava poc transit. Josep