els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dissabte, 19 de novembre de 2016

tanta nit volguda


Ahir mentre esperava, visita de revisió a la Unitat de ELA de Bellvitge, vaig llegir per segona vegada els poemes d’aquest llibre. Em varen fer companyia. Distraurem de les mancances, que sofreixen, sofrim els malalts d’ELA. Aquesta terrible malaltia, que ens fon mica en mica. 

Endinsar-me en el llibre, diguem que el meu pensament va fer escàpol de tant desori, entre els pacients que esperàvem a la sala.

A la sala de l’entrada, on vàrem passar més de dues hores esperant a l’ambulància, la que ens havia de tornar a casa, observant la gent que entrava i sortia, vaig donar-me que malgrat l’esperança de VIDA ens ha augmentat, molta gent esta molt fotuda, però molt fotuda. A l’hospital és a on tothom acull per millorar. Diguem-ho clar, un no parar. 

Vaig anar pensant com faria les fotos per adornar aquests poemes, senzills, de poques paraules, que diuen tant. Avui he fet fotos a la fruita del mercat setmanal del dissabtes garriguencs. Josep



Montserrat Moral Vinyoles
Tanta nit volguda
                                                                             
LA NIT ÉS NOSTRA

Sóc boira
Molet: follet dut pel vent
de les rufolades tardorals.
Fecundava les dones que caminaven pel bosc
i infantaven un monstre horrible
anomenat (mola)
Juan Amades
(Cultura popular)

Sóc boira sota terra,
humitat.

Dins la cova
s’hi amaga el rat-penat.

Sóc conreu de gebre,
realitat.

(Dins el ventre
hi duc un ham clavat.)
***


Nevera
El dia que em vaig desconfigurar
hi havia massa ombres
al buit de la nevera:
crits congelats darrera el pa,
cabeces d’idees grillades
i peles de patates.

Hi havia massa silencis
desglaçant-se subtilment,
fen reguerons i xaragalls
entre el pa  i l’enteniment.

El dia que em vaig desconfigurar
hi havia massa ombres
al buit de la nevera.
***


Fòssil d’una fulla d’acàcia
L’extensió de les acàcies
ensuma carn de pedra.

En un fals moviment
la llosa és fulla:

Làpida d’herbes immortals.
***


(T’hi sé)
Enric Casasses
que hi ets
entre la boira;
les bardisses
que t’entranyen;
ignorar els adverbis
de lloc
que m’embafen
(aquí, allà
al bell mig
de l’endemà);
escoltar el plor de la nevera;
vull
transparentar-me
nua i conservar-me
al rebost d’aquesta
nit agosarada;
crec
recordar l’olivera
dels teus ulls;
crec
sorollar portes
que es tanquen;
estudiar
les conseqüències
de jugar a ser
cuca de llum;
cuca
--escamarlans, llagostins
bitxos amb bigotis fins.
El desaire drapaire
es capbussa
dins l’ànima captaire
que de tant en tant s’embussa;
junts
davallem plegats
desestimant-nos;
junts,
a poc a poc, a poc a poc
tots junts.
***



Botó
Em cuso un botó
a la mirada
      i em descordes
l’ànima.
***

Mar
mar blau
mar blanc
mar rosa
mar verd
mar turquesa.

Vent foc el pit
i els peus
       Mar infinit
***





1 comentari:

Jaume Pubill Gamisans ha dit...

Josep: Molt maques les fotos i no cal dir que els poemes. Una abraçada