PROTESTA
Qui va ser l’inventor
el disbarat
que hem de morir?
Sí, ja sé l’argument:
renovació
dels sers
humans,
morir en nom
de l’espècie.
Ves quina bestiesa:
fer-nos
conscients del <>
mentre els
mussols, els tigres, les formigues
van vivint tan
tranquils i no els preocupa
el
pas del temps. Inventada tortura!
La
vellesa sovint és massa trista.
Doncs
més a favor meu, fora vellesa!
I
que el peix gran es mengi el més petit.
és
que té alguna gràcia?
Però
el peixet, les prunes, els conills
no
tenen dret a queixa.
I
jo, modest humà, si que protesto.
Ens
han donat cervell
perquè
un dia se’ns mori.
I
un cor perquè algú juri
<>
que
vos dir setanta anys, potser vuitanta.
I
en han donat pulmons
per
cantar amb alegria...
i
perdérem poc a poc la veu.
Penosa
incoherència.
I
no segueixo. Només dic
que
algú hauria de fer-hi alguna cosa.
***
LA BARCA
D’ençà
que sóc conscient
de
la meva vellesa
visc
amb un dubte que no tinc resolt.
¿He
de seguin nadant en les petites
onades
de la vida
com
sempre he fet, sense pensat en cap port?
¿He
de seguir explorant
aquest
mar on navego
aprofitant
el vent que encara infla
la
meva pobre i fatigada vela?
¿O
potser és el moment de recollir-la
i
guardar-la a la popa del passat?
A
la platja han alçat bandera groga
però
això és un avís
per
els qui són novells i temeraris,
però jo ja no
sóc
ni una cosa ni
l’altra.
És cert que da
molt jove
vaig embarcar-me
en un estrany ofici
que em va
portar per aigües poc segures
i les he de
travessat sense espantar-me.
No buscava cap
port com a refugi
i encara avui
no el busco.
Però ara no
són els temporals
ni els vents
adversos
allò que em
pot portar cap el naufragi.
És la barca de
sempre
que ara fa aigües,
i es podreix la fusta
i el timó s’ha
encallat
i amb porta
fatalment contra les roques
que no
perdonen.
Pel simple fet
de néixer
ja havia
perdut l’ancora
al primer cop
de rem.
***
LA CARA
Jo tinc dues memòries.
La dels noms,
que em flaqueja i fa patir.
La visual, en
canvi, em fa costat,
amicalment
desperta.
Per
explicar-ho em dic
que sempre he
estat més bon observador
que eficaç
arxivista.
Un nom no té volum,
no és abraçable,
mentre que una
cara
humana tot és
únic.
Una cara és un
mapa que ens orienta
per agafar el
camí de la memòria.
M’ha
interessat sempre més
la sensual
geografia
que la invisible
història.
Josep Mª
Espinàs
Llegir poesia m'agrada! M’entreté!
Amb
transporta a un món fantàstic!
Josep
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada