els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dimecres, 2 de novembre de 2016

a ritme del temps


PROTESTA
Qui va ser l’inventor
el disbarat que hem de morir?

Sí, ja sé l’argument: renovació
dels sers humans,
morir en nom de l’espècie.
Ves quina bestiesa:
fer-nos conscients del <>
mentre els mussols, els tigres, les formigues
van vivint tan tranquils i no els preocupa
el pas del temps. Inventada tortura!

La vellesa sovint és massa trista.
Doncs més a favor meu, fora vellesa!
I que el peix gran es mengi el més petit.
és que té alguna gràcia?

Però el peixet, les prunes, els conills
no tenen dret a queixa.
I jo, modest humà, si que protesto.

Ens han donat cervell
perquè un dia se’ns mori.
I un cor perquè algú juri
<>
que vos dir setanta anys, potser vuitanta.
I en han donat pulmons
per cantar amb alegria...
i perdérem poc a poc la veu.

Penosa incoherència.
I no segueixo. Només dic
que algú hauria de fer-hi alguna cosa.
***

LA BARCA
D’ençà que sóc conscient
de la meva vellesa
visc amb un dubte que no tinc resolt.
¿He de seguin nadant en les petites
onades de la vida
com sempre he fet, sense pensat en cap port?
¿He de seguir explorant
aquest mar on navego
aprofitant el vent que encara infla
la meva pobre i fatigada vela?
¿O potser és el moment de recollir-la
i guardar-la a la popa del passat?

A la platja han alçat bandera groga
però això és un avís
per els qui són novells i temeraris,
però jo ja no sóc
ni una cosa ni l’altra.

És cert que da molt jove
vaig embarcar-me en un estrany ofici
que em va portar per aigües poc segures
i les he de travessat sense espantar-me.
No buscava cap port com a refugi
i encara avui no el busco.
Però ara no són els temporals
ni els vents adversos
allò que em pot portar cap el naufragi.
És la barca de sempre
que ara fa aigües, i es podreix la fusta
i el timó s’ha encallat
i amb porta fatalment contra les roques
que no perdonen.

Pel simple fet de néixer
ja havia perdut l’ancora
al primer cop de rem.
***

LA CARA
Jo tinc dues memòries.
La dels noms, que em flaqueja i fa patir.
La visual, en canvi, em fa costat,
amicalment desperta.
Per explicar-ho em dic
que sempre he estat més bon observador
que eficaç arxivista.
Un nom no té volum, no és abraçable,
mentre que una cara
humana tot és únic.
Una cara és un mapa que ens orienta
per agafar el camí de la memòria.
M’ha interessat sempre més
la sensual geografia
que la invisible història.
                  Josep Mª Espinàs


Llegir poesia m'agrada! M’entreté! 
Amb transporta a un món fantàstic!
Josep