Manuel Forcano
Estàtues sense cap
Superstició
Tot el que un cop vas dir-me
se m'ha fet un cementiri de paraules.
I el que vam viure,
un viatge
on abans de començar
extravies l'equipatge.
Però cada cop que puc retallar
en la foscor de la memòria
el teu vermell besat
dels llavis,
és com trobar de sobte pel carrer
una moneda.
Potser l'amor és com la superstició:
fals però poderós.
Tot el que un cop vas dir-me
se m'ha fet un cementiri de paraules.
I el que vam viure,
un viatge
on abans de començar
extravies l'equipatge.
Però cada cop que puc retallar
en la foscor de la memòria
el teu vermell besat
dels llavis,
és com trobar de sobte pel carrer
una moneda.
Potser l'amor és com la superstició:
fals però poderós.
Breus
Vam collir junts unes espigues
però no en férem
cap pa. I per unes perles
fulgurants al fons del mar,
ens hi vam capbussar,
però sense prou aire:
al clos de les mans,
no res.
Que breus fórem,
carrera de sargantana
per un mur.
Ara, després de molts anys,
m’arribo a aquets records
com qui desembarca en una illa solitària
i només si queda
el temps de pots mots
d’aquest poema.
Fes
Cada vegada que et perds en una casba
te n’adones com d’enrevessat comença a ser
el teu passat:
aquests
carrers lliures de lògica
semblen els teus dies, i aquests cataus
on viuen els lladres d’Alí Babà
els somnis que la vida t’ha robat
o que tu mateix, per prudent,
has deixat perdre.
L’ase tossut que no es vol moure
i qui provoca un tap al carreró,
és cada error,
cada record mal paït,
cada intent
d’oblit.
El venedor
ambulant de fruita
que crida la mel dels seus productes,
parla dels teus desitjos,
dels plaers...
però fer memòria dels teus amors passats
és com entrar a les botigues de souvenirs:
en totes si ven el mateix.
poemes d'altres indrets del mateix autor
En
totes les direccions
Et vaig aprendre només
del color de la teva pell al sol.
Del teu nu en vaig fer
una platja. Era estiu
i vaig banyar-m’hi. No
és només superfície
la carícia.
Com el vi
d’una àmfora antiga que
es rebenta al fons del mar.
En totes les direccions.
Així vaig ser teu.
Poemes inèdits, 2002
"Cuando nace una mariposa, si eso se puede llamar nacer, no puede ser más que una princesa, tal vez por realizar un sueño, o tal vez por surgir de una trasformación que sólo puede ser producto de la imaginación del mejor escritor de cuentos infantiles." Gabino Martín
del Libro Solidario 'mariposas por la vida'
RECOMIENDO SU COMPRA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada