els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dijous, 25 de juliol de 2013

i algú m’ha omplert de vidres tota la sang.


Mireu-me bé: sóc l’altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d’enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m’ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.

Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m’eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d’aqueta lluita
que em seva dret
contra la por i el somni.

Mireu-me bé
Mireu-me bé: sóc l’altre.
                       Miquel Martí i Pol
´´´´
No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.

O bé, si et sembla massa...

                       Miquel Martí i Pol

http://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Mart%C3%AD_i_Pol



MAIG
Devia ser un Maig tèrbol ,
amb les tardes calitjoses que s’arrapen
feixugament als muscles,
un Maig lletós, carregat de presagis.
Ai! si haguéssim sabut llegir els senyals,
la sal, les pedres,
la sorra, o potser el vent, com ens haurien
tremolat els genolls!
Però la vida que es desferma
i ens deforma, colpeix amb traïdoria.
Llavors tot l’embalum de la tendresa
nodreix el pòsit d’algues
que provoca l’atur
i els alcohols subtils crien escates
d’ònix a les entranyes.
Què hi fa, ara, saber el temps!
Dels anys no en queda
sinó un regust amarg que se’ns incrusta
dins la boca tossuda, que mastega
arrels, records i algun bri d’herba verda.
Tenim el paladar insuls i a fora
torna a ser un Maig lletós, altre vegada.
                          Miquel Martí i Pol
d'en Miquel em quedo amb els seus poemes i el seu somriure, sempre més ha anat en mi, ara soc jo el que passejo amb cadira, sempre que puc amb els millors somriures. Josep