Mireu-me bé: sóc l’altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d’enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m’ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.
Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m’eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d’aqueta lluita
que em seva dret
contra la por i el somni.
Mireu-me bé
Mireu-me bé: sóc l’altre.
Miquel
Martí i Pol
´´´´
No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.
O bé, si et sembla massa...
Miquel
Martí i Pol
http://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Mart%C3%AD_i_Pol
http://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Mart%C3%AD_i_Pol
MAIG
Devia
ser un Maig tèrbol ,
amb
les tardes calitjoses que s’arrapen
feixugament
als muscles,
un
Maig lletós, carregat de presagis.
Ai!
si haguéssim sabut llegir els senyals,
la
sal, les pedres,
la
sorra, o potser el vent, com ens haurien
tremolat
els genolls!
Però
la vida que es desferma
i
ens deforma, colpeix amb traïdoria.
Llavors
tot l’embalum de la tendresa
nodreix
el pòsit d’algues
que
provoca l’atur
i
els alcohols subtils crien escates
d’ònix
a les entranyes.
Què
hi fa, ara, saber el temps!
Dels
anys no en queda
sinó
un regust amarg que se’ns incrusta
dins
la boca tossuda, que mastega
arrels,
records i algun bri d’herba verda.
Tenim
el paladar insuls i a fora
torna
a ser un Maig lletós, altre vegada.
Miquel Martí i Pol
d'en Miquel em quedo amb els seus poemes i el
seu somriure, sempre més ha anat en mi, ara soc jo el que passejo amb
cadira, sempre que puc amb els millors somriures. Josep
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada