d'un gironí

4 DE FEBRER DE 1945

I tu papà, gran cabronàs, , ¿què hi feies

a dalt  de la tribuna, si no eres feixista?

Vestit de blau marí, palplantat, la mirada llunyana,

sembles absent de tot. ¿Poder? Cap no en tenies.

¿Avantatge no cap. Potser veure teatre

de franc des de la llotja municipal, anar

 vestit de gala a dalt del presbiteri

els dies sants, mentre la catedral

s’omplia de creients si més no en l’espectacle.

(Un reflex blau molt clar m’arriba del brillant

que dus a la corbata mentre jo, arrecerat

en algunes faldilles, m’omplo poc o poquet

de tenebra i de por, de pecat i calfreds.)

Ara,  però , és un matí d’hivern

i tu t’estàs a dalt de la tribuna,

voltat de gent estranya, de senyores

elegants amb pells esborrifades, evasperon  hispanes,

dones del general, del jutge, del delegat d’Hisenda...

Tens  quasi quaranta anys, dos fills i mig,

un uniforme blau marí  com cal en aquests anys mansíssims

i ets encara

fill de papà sense gaire avenir

(massa germans  per un pastís petit)...

Però tu poc i penses: ets gran.

I amb la mirada llunyana, a dalt de a tribuna,

veus com passa el desfile.             

                                               També així et passaran

els vint anys de vida que et queda,

sempre una mica absent, sempre com si portessis

un uniforme estrany, amb el cap sota l’ala,

preservant-te de tot, caminant poc a poc

per un món que ja mai no sabré si era el teu.

                                                   Narcís Comadira

Just feia dos anys que havia nascut, i, de nen recordo el que en Comadira ens diu en aquest poema. Encara ho tinc present. A l’escola havíem cantat Cara al SOL i Prieta las Filas i donàvem novetats  al mestra formats “Sin novedad en la Centuria General Gay” Mai ho he oblidat . inclòs ara que tinc setanta anys. Josep