els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dijous, 25 d’abril del 2013

ultracolors


Mark Rothko
Tot és absent menys el temps
paisatges sense preguntes.

El “no hi ha color”
quan és literal
i omnipresent.
+++


Sigmar Polke
Llegir, passejar i garbellar
trivialitats que em signifiquen.

La meva biblioteca
com la disposició més perfecta
no se de qui sóc, sinó de qui voldria ser.

Del poema
els espais en blanc.
+++



Bruce Neuman
La moda dels bufets rotatoris,
la moda d’anar al gimnàs,
la moda d’estimar-te.

Asseure’s, fitar un recó,
esperar que la blanca verticalitat
reveli veritats místiques.
Bruce Neuman
+++

Nan Goldin
És molt fàcil trobar l’aranya
damunt la paret blanca.
Lectures dolces, cuinar per tu,
omplir-me els blaus
veient-te respirar sota la manta.

És molt fàcil desaparèixer durant dies;
el que costa és fer-ho unes hores,
aquelles hores.

Mira’m i digues allò de sempre.

És molt fàcil ser feliç,
Només haig d’entrar al llit i comptar fins a cinc.
+++

 Tsai-Ming Liang
Nit ara i el rellotge es posa en marxa. 

A fora la gentada de cada dissabte.
Al menjador la penombra d’un tinc gana,
espaguetis.

Mirem la pel·lícula,
t’agrada com actua el noi.

Llavis per tot arreo.
+++
Hou Hisiau-Hisien
Platges que esperen una autopista
per assaltar-me a mig avançament,
tercer carril, camions i arbres,
posem Vallgorguina,
plantacions senceres de pollancres.

I penso si
i què carai vinc a buscar-te,
vermells el cel de la Guaiana.

Llavors la teva manera de negar-me,

tant elegant i taxativa
-perdona, ho havia oblidat,
de vegades oblido sense voler-
i insistentment sirenes.


Avui el mal temps no m’ha deixat sortir a passejar, he trobat entreteniment llegint poesia, picat els que més m’agraden, he descobert que els títols del poemes de l’Albert Forns hi ha un misteri...google m’ho desvelat son noms d’artistes que pinten, fotografien o dibuixen  això ha fet molt més amè al descobrir-ho, m’ha distret del temps o de l’ELA que pateixo des de fa uns dotze anys. Josep  

diumenge, 31 de març del 2013

belles amistats

Jordi i Julià
Jordi i Josep el dos amb cadira
Jordi Julià
Josep i Julià
Jordi, Josep i Julià tres JJJ ( en un lleig entorn )
Josep i Julià 
allunyades les tres JJJ
entre els tres ‘dos-cents-deu anys’ i moltes pedalejades


Una manera guapa d’acabar el més: El retràs de l’hora, no ha impedit de sortir a passejar, a les deu ja emprenia el vol, he pensat que carai! Avui una xocolata amb porres se’m posaria bé, pensat i fet, renoi que n’és de bona i calenta...Recullo El Periódico i enfilo cap El Patronat, per fer-hi un cafè i de pas saludar els avis amics a la taula de joc (juguen els diumenges a la Manilla, volia fotografiar cartes i mans) m’he quedat amb un pam de nas, doncs no hi eren. Avui no toca. Enfilo la Ronda del Carril, saludo el Dr. el meu metge del cap, acalorat, cremant calories, venia de lluny. El deixo i trobo un altre Dr. del Cap, ells no s’havien vist, després de saludar-lo penso ja és casualitat.

Continuo el passeig, ja tornava cap a casa i m’atrapa per el carril bici un ciclista, si que es en Rof? Hola Julià! Anem amb el Jordi i t’ha vist i jo he fet quatre pedalades per atrapar-t’hi, ara ve en Jordi, en un tres i no res ha sigut allà, quina alegria ens hem endut els tres, tots ex ciclistes del CCG, ara en Jordi fa anar una cadira adaptada per poder pedalar amb les mans, doncs un greu accident el va apartar del plaer d’anar amb bicicleta, no us ho perdeu ens portem mesos. Que bonic l’amistat de tants anys pedalant junts? En Jordi sempre hi ha un bon amic que l’acompanya. Ens em fet fotos. Els hi he demanat permís per penjar-ho el blog, he rebut un si amb alegria. Els dos no soc amics d’Internet.

Content he continuat el camí cap a casa, enfredorat, amb la veu cascada de la conversa, però em unes pessigolles d’alegria per la trobada. Son fets de VIDA! Que la vida ens regala i ha vull ho ha fet, gracies VIDA! Demà abril s’acosten els setantes d’en Josep!

dijous, 28 de març del 2013

Konstantinos P. Kavafis



EN TANT QUE PUGUIS
I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols,
això almenys procura
en tant que puguis: no l'abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.

No, no l'abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis
fins que es torni com una forastera enfadosa.


TALMENT HE CONTEMPLAT...
La bellesa, talment l'he contemplada,
que tinc la vista plena de bellesa.

Línies del cos. Llavis vermells. Membres voluptuosos.
Cabells talment d'estàtues gregues presos:
que sempre feien goig, fins si no els pentinaven,
i queien, una mica, per damunt dels fronts blancs.
Cares d'amor, com les volia
la meva poesia:
en les nits de la meva jovenesa,
secretes en les meves nits, quan anava a trobar-les.
Konstantinos P. Kavafis versió catalana per Carles Riba


FOTOS: Canon EOS 550D DIGITAL foco 18/135mm per jrrof

diumenge, 17 de març del 2013

adagio





Adagio para Franz Schubert
(Quinteto en Do mayor)
A Paca Aguirre
                            I
Apenas vaho sobre el cristal
con ademanes de ceniza, con estelas de niebla,
señala el mayordomo el lugar reservado
a cada uno de los comensales,
y susurra sus nombres con sílabas de ráfaga.
Franz ―todos― bebe copas, copas, copas
de un oro ajado, de un resplandor marchito,
una luz madura en otras tierras
diluidas en la memoria.
¿Dónde estarán los compañeros que no ve?
Acaso fueron arrastrados por las aguas de Heráclito
hasta donde el ocaso se remansa y languidece.
Han cesado las risas. Las palabras son ascuas.
Todo es en este instante
desolación, herrumbre, acabamiento.
Huele a manzanas y a membrillos
demasiado maduros.
A través del ojo de buey
Franz contempla los días
que se aproximan navegando.
La ciudad que lo espera le saluda
con sus brazos alzados a las nubes,
enfundados en terciopelo gris.
Paralizado, congelado, el tiempo
va adquiriendo la pátina de estar atardeciendo,
otoñándose sobre el mar,
sobre la muerte, sobre el amor, sobre la música
que se libera, misteriosamente,
de nadie sabe qué prisiones.
                         II
Esta música lleva mucha muerte dentro.
El amor lleva dentro mucha música,
mucho mar, mucha muerte.
La muerte es un amor que habla con el silencio.
El amor es una melodía hija del mar y de la muerte:
asciende, gira, enlaza el cuerpo, lo encadena
hasta asfixiarlo despiadadamente.
                          III
La nave fantasmal ―pero real― navega
sobre el amor, sobre la muerte
(también sobre el olvido),
y glisa sobre el arpa de las olas,
navega sobre el agua como el laúd sobre la música
(y es que música y mar tienen el mismo origen).
Este mar lleva dentro mucha música,
mucho amor, mucha muerte.
                               Y también mucha vida.
                        IV
 ...Y también mucha vida.
No sólo la que testimonia
el hervor de los brazos blanquísimos de las olas
al otro lado del cristal ―solar, lunar― del camarote,
sino la que agoniza en el lado de acá.
Abanicos de plumas y de oro empiezan a girar.
Giran y giran cada vez más vertiginosamente
―acelerando, siempre acelerando―
absorbidos, cautivos, reclamados por bocas abisales,
fraques azules, grises, rumor de besos y batir de alas,
ojos ennoblecidos por las lágrimas,
labios besados hondamente, que por eso
tienen más vida que quitar,
y el giro, el giro, el vértigo del vals,
el del polaco tísico
que escuchaba en la Valldemosa invernal
golpear insistente sobre el suelo la gota de agua.
El vals futuro, felicidad florida
de la dinastía risueña de los vieneses
resucitados cada 1 de enero en los televisores,
supervivientes de un imperio feliz e injusto
que ya no puede ser.
Son absorbidos, chupados, esclavizados
por lo hondo tenebroso. En el embudo
caen y desaparecen gorjeos de las aves
de los bosques de Viena, huéspedes de las ramas
húmedas de los tilos y los abedules,
aroma de grosellas y frambuesas,
de fresas y de arándanos: todos aprisionados
en las redes de escarcha del otoño.
El implacable sumidero
devora tules, sedas, lámparas de luz azulada,
nubes que se suicidan arrojándose
al hueco que termina
en el corazón verde del mar,
en la hoguera sombría y helada de la nada,
en lo fatal, irreversiblemente mudo.
Los invisibles compañeros
contemplan aterrados y desamparados
ese derrumbamiento que acaba en el silencio.
                          V
...El silencio que surca el ataúd de caoba.
a sus desvanecidos compañeros.
Con la clarividencia del moribundo
oye su despedida, sus adioses
con voces de violines, de violas, de violonchelos.
Sonaban a diamante y penumbra.
La nave ―¿o ataúd?― en que Franz llega,
irremediablemente solo, cabecea sobre las ondas,
las azota su quilla con ritmo sosegado:
―chasquido, pellizcado, pizzicatto sombrío―
entre dos nadas, entre dos nuncas.
                           VI
...Entre dos nuncas. El recién llegado
contempla el cielo encajonado
entre dos muros, entre dos sombras, entre dos silencios,
entre dos nadas.
Sentado sobre su banco de cemento
saca de su bolsillo unos trozos de pan,
los desmiga. Da de comer a las palomas.
(De Cuaderno de Nueva York, 1998)
                                José Hierro (1922-2002)



..Entre dos nuncas. El recién llegado
contempla el cielo encajonado 
entre dos muros, entre dos sombras, entre dos silencios, 
entre dos nadas. 
Sentado sobre su banco de cemento 
saca de su bolsillo unos trozos de pan, 
los desmiga. Da de comer a las palomas.

LLUEVE, HACE FRÍO, LEO POESÍA de José Hierro jrrof   fotos alrededores de La Garriga Canon 550D digital foco18/135mm por jrrof

dimecres, 20 de febrer del 2013

aquellas mujeres





Fotos: Canon PowerShot G12 Llanars 31/08/2012 17:41 por jrrof

Maldita empatía
Por Emma Riverola
Aquellas mujeres
Fue la hija buena, la esposa abnegada y la madre perfecta. Se fundió en las voluntades ajenas y se escuchó lo justo para saberse viva. El aire que respiraba era el aliento de los suyos y sus manos, instrumentos para las aspiraciones de otros. Sus sueños se perdían entre la colada tendida al sol y la realidad los sujetaba con pinzas de madera reseca. Las tardes de verano, en la hora callada de la siesta, zurcía con puntadas diminutas los rotos del día. Entre pucheros y sartenes, reproducía recetas heredadas y sumaba pizcas de otras propias. Cuando servía los platos, con el ánimo inquieto del artista que espera el veredictico del crítico, escrutaba los rostros. A veces se conformaba con contemplarla avidez con la que su obra era devorada. Arte efímero.

Tenía un dicho para cada situación. En un mundo, solo las palabras útiles servían. Unas acariciaban. Otras regañaban. Las había que curaban. Las más eran la suma de todos los saberes, menos los que a ella le habían sido negados. Por su regazo pasaban niños que siempre partían. Ellos crecían. Ella envejecía. Y los álbumes de fotos, su sonrisa cargaba con las sonrisas de todos. La casa se fue tornando callada. Una noche, al acostarse pensó que, al fin, ya nadie esperaba nada de ella. A la mañana siguiente, como cada día, puso la cafetera en el fuego y se preparó las tostadas. Pero, entrañablemente, no tenía hambre, Entonces descubrió que estaba descalza. E incorpórea. Subió a la azotea y liberó las prendas. Su tiempo había acabado. Tan solo quedaba el fantasma de las mujeres que fuimos.

Mi Comentario: Tenía el recorte de la columna de YO DONA. 9 FEBRERO 2013, me gustó, de echo me gustan todos los artículos de Emma Riverola y este más, pues nos defina la vida de una mujer ama de casa, con todas sus etapas nacer, crecer, casarse, hijos, y morir, todo meticulosamente contado, rutina, aceptación del papel de mujer, resignación, sumisión, sufrimiento, en fin una mujer como las de mi juventud, lo recuerdo por mi madre y abuela. Des de aquí un reto homenaje por estas mujeres abnegadas, entregadas a su papel. En pleno siglo XXI, aún deben existir más en los pueblos, estas fotos de Llanars lo avalan, una gran colada resta tendida, por una gran mujer, de las de antes. Gracias Emma por darme la oportunidad de recordar y pensar, ya sabes que te sigo. Josep 

dissabte, 9 de febrer del 2013

lletra ferida


Fa tres dies que no sortia de casa. He fet un tallat a ElPrincipat BarCafeteria (nova direcció) és evident que s’hi nota, tot brilla com si fos nou, l’amabilitat de la senyora que m’ha atès i el que més es nota la clara lluminària fa que tot sembli més a prop.  

He anat fins el centre, he recollit a l’estanc elPeriódico, he comprat al mercat cinc quilos de mandarines, una sobrassada i uns xoriços curats, (ells m'ho pengen a la cadira)

En arribar a casa, he obert la caixa de les estilogràfiques, feia temps que ho escrivia a ma amb ploma, he copiat uns pensaments o frases i m’he adonat que m’ha costat molt escruixir-los, lletra a lletra, paraula a paraula, m’adono què la meva lletra és “trèmula LLETRA FERIDA, tocada de mort”.

Ella, igual que jo sofreix els embats de la ELA. Aquesta lladre que conviu amb mi des de fa uns dotze anys. Sempre a punt, una lladre silenciosa, per robar-nos parts del nostre cos: El plaer de caminar, de dormir, de respirar, de la deglució, de la parla i, “estic en el millor d’un a pitjor futur immediat” i, a pesar de tot li dec agraïments, per la lentitud que en mi es desenvolupa. Queda molt lluny, aquell més de maig del 2001 dia de diagnòstic “vostè pateix una Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA) és una malaltia degenerativa, no te cura, el pro mix de vida son cinc anys, l’anirem controlant cada tres mesos i veurem com l’hi afecte. Al pati del Hospital Universitari de Bellvitge, amb sentia content, d’haver acabat amb les proves i la incertesa de no saber el que amb passava. Amb mi aniria sempre més, com un valuós regal, que de tant que t’agrada, no et pots desprendre’t d’ell.

Trigaria arribar a casa, doncs m’acostaria a Castelldefels per arranjar la Camper VW de 89. Vaig trucar a casa, els hi vaig comentar el diagnòstic. La meva Juli treballava de TS i en sabia de malalties degeneratives. Els meus fills varen connectares a Internet i varen saber-ne de la TERRIBLE malaltia avui conquerida.

En arribar a casa, tots n’estaven assabentats, menys jo. Vaig tancar-me i no volia ni parlar-ne. Continuava caient.

Va passar el temps, hi havia un llibre posat estratègicament que explicava de la ELA “Soy Caty Salom” tengo Esclerosis Lateral Amiotrófica, un dia el vaig agafar d’amagat i els vaig devorar. Des d’aquella colpidora lectura, vaig començar a acceptar-la, a parlar-ne a casa i defora, el primer va ser el mecànic amic: Allà em vaig adonar, que el que li preocupa a un, sols es el seu maldecap. No se sap escoltar. Amb vaig adonar que era convenient la seva divulgació, perquè “La ELA no fos, la gran desconeguda” Vaig escriure els medis, locals i d’altres, molts m’ho van publicar.

Amb la ELA anem fent un llarg camí, soc tot un vetarà privilegiat, conto amb els dits de les mans, els coneguts amb la ELA que ens han deixat, algú molt jove amb un any la ELA l’ha fos. D’altres intercanvio mails. Tots, resignats, però, mai serà acceptada aquesta malaltia. No es pot acceptar.

Per els que la pateixen, per els cuidadors i familiars, per el fisioterapeuta que ens atent, per el suport de la *FMV, per els metges, una forta abraçada. Josep