els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dissabte, 9 de febrer de 2013

lletra ferida


Fa tres dies que no sortia de casa. He fet un tallat a ElPrincipat BarCafeteria (nova direcció) és evident que s’hi nota, tot brilla com si fos nou, l’amabilitat de la senyora que m’ha atès i el que més es nota la clara lluminària fa que tot sembli més a prop.  

He anat fins el centre, he recollit a l’estanc elPeriódico, he comprat al mercat cinc quilos de mandarines, una sobrassada i uns xoriços curats, (ells m'ho pengen a la cadira)

En arribar a casa, he obert la caixa de les estilogràfiques, feia temps que ho escrivia a ma amb ploma, he copiat uns pensaments o frases i m’he adonat que m’ha costat molt escruixir-los, lletra a lletra, paraula a paraula, m’adono què la meva lletra és “trèmula LLETRA FERIDA, tocada de mort”.

Ella, igual que jo sofreix els embats de la ELA. Aquesta lladre que conviu amb mi des de fa uns dotze anys. Sempre a punt, una lladre silenciosa, per robar-nos parts del nostre cos: El plaer de caminar, de dormir, de respirar, de la deglució, de la parla i, “estic en el millor d’un a pitjor futur immediat” i, a pesar de tot li dec agraïments, per la lentitud que en mi es desenvolupa. Queda molt lluny, aquell més de maig del 2001 dia de diagnòstic “vostè pateix una Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA) és una malaltia degenerativa, no te cura, el pro mix de vida son cinc anys, l’anirem controlant cada tres mesos i veurem com l’hi afecte. Al pati del Hospital Universitari de Bellvitge, amb sentia content, d’haver acabat amb les proves i la incertesa de no saber el que amb passava. Amb mi aniria sempre més, com un valuós regal, que de tant que t’agrada, no et pots desprendre’t d’ell.

Trigaria arribar a casa, doncs m’acostaria a Castelldefels per arranjar la Camper VW de 89. Vaig trucar a casa, els hi vaig comentar el diagnòstic. La meva Juli treballava de TS i en sabia de malalties degeneratives. Els meus fills varen connectares a Internet i varen saber-ne de la TERRIBLE malaltia avui conquerida.

En arribar a casa, tots n’estaven assabentats, menys jo. Vaig tancar-me i no volia ni parlar-ne. Continuava caient.

Va passar el temps, hi havia un llibre posat estratègicament que explicava de la ELA “Soy Caty Salom” tengo Esclerosis Lateral Amiotrófica, un dia el vaig agafar d’amagat i els vaig devorar. Des d’aquella colpidora lectura, vaig començar a acceptar-la, a parlar-ne a casa i defora, el primer va ser el mecànic amic: Allà em vaig adonar, que el que li preocupa a un, sols es el seu maldecap. No se sap escoltar. Amb vaig adonar que era convenient la seva divulgació, perquè “La ELA no fos, la gran desconeguda” Vaig escriure els medis, locals i d’altres, molts m’ho van publicar.

Amb la ELA anem fent un llarg camí, soc tot un vetarà privilegiat, conto amb els dits de les mans, els coneguts amb la ELA que ens han deixat, algú molt jove amb un any la ELA l’ha fos. D’altres intercanvio mails. Tots, resignats, però, mai serà acceptada aquesta malaltia. No es pot acceptar.

Per els que la pateixen, per els cuidadors i familiars, per el fisioterapeuta que ens atent, per el suport de la *FMV, per els metges, una forta abraçada. Josep