.jpg)
Fa tres dies que
no sortia de casa. He fet un tallat a ElPrincipat BarCafeteria (nova direcció) és evident que
s’hi nota, tot brilla com si fos nou, l’amabilitat de la senyora que m’ha atès
i el que més es nota la clara lluminària fa que tot sembli més a prop.
He anat fins el
centre, he recollit a l’estanc elPeriódico, he comprat al mercat cinc quilos de
mandarines, una sobrassada i uns xoriços curats, (ells m'ho pengen a la cadira)
En arribar a casa,
he obert la caixa de les estilogràfiques, feia temps que ho escrivia a ma amb
ploma, he copiat uns pensaments o frases i m’he adonat que m’ha costat molt escruixir-los,
lletra a lletra, paraula a paraula, m’adono què la meva lletra és “trèmula LLETRA FERIDA, tocada de mort”.
Ella, igual que
jo sofreix els embats de la ELA.
Aquesta lladre que conviu amb mi des de fa uns dotze anys. Sempre a punt, una
lladre silenciosa, per robar-nos parts del nostre cos: El plaer de caminar, de
dormir, de respirar, de la deglució, de la parla i, “estic en el millor d’un a
pitjor futur immediat” i, a pesar de tot li dec agraïments, per la lentitud que
en mi es desenvolupa. Queda molt lluny, aquell més de maig del 2001 dia de diagnòstic
“vostè pateix una Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA) és una
malaltia degenerativa, no te cura, el pro mix de vida son cinc anys, l’anirem controlant
cada tres mesos i veurem com l’hi afecte. Al pati del Hospital Universitari de
Bellvitge, amb sentia content, d’haver acabat amb les proves i la incertesa de
no saber el que amb passava. Amb mi aniria sempre més, com un valuós regal, que
de tant que t’agrada, no et pots desprendre’t d’ell.
Trigaria arribar
a casa, doncs m’acostaria a Castelldefels per arranjar la Camper VW de 89. Vaig
trucar a casa, els hi vaig comentar el diagnòstic. La meva Juli treballava de
TS i en sabia de malalties degeneratives. Els meus fills varen connectares a
Internet i varen saber-ne de la TERRIBLE
malaltia avui conquerida.
En arribar a
casa, tots n’estaven assabentats, menys jo. Vaig tancar-me i no volia ni
parlar-ne. Continuava caient.
Va passar el
temps, hi havia un llibre posat estratègicament que explicava de la ELA “Soy
Caty Salom” tengo Esclerosis Lateral Amiotrófica, un dia el vaig agafar d’amagat i els vaig devorar.
Des d’aquella colpidora lectura, vaig començar a acceptar-la, a parlar-ne a
casa i defora, el primer va ser el mecànic amic: Allà em vaig adonar, que el
que li preocupa a un, sols es el seu maldecap. No se sap escoltar. Amb vaig adonar
que era convenient la seva divulgació, perquè “La ELA no fos, la gran desconeguda” Vaig escriure els medis,
locals i d’altres, molts m’ho van publicar.
Amb la ELA anem fent un llarg camí, soc tot un
vetarà privilegiat, conto amb els dits de les mans, els coneguts amb la ELA que ens han deixat, algú molt jove amb
un any la ELA l’ha fos. D’altres intercanvio
mails. Tots, resignats, però, mai serà acceptada aquesta malaltia. No es pot
acceptar.
Per els que la
pateixen, per els cuidadors i familiars, per el fisioterapeuta que ens atent,
per el suport de la *FMV, per els metges, una forta abraçada. Josep
*http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada