belles amistats

Jordi i Julià

Jordi i Josep el dos amb cadira

Jordi Julià

Josep i Julià

Jordi, Josep i Julià tres JJJ ( en un lleig entorn )

Josep i Julià 

allunyades les tres JJJ

entre els tres ‘dos-cents-deu anys’ i moltes pedalejades

Una manera guapa d’acabar el més: El retràs de l’hora, no ha impedit de sortir a passejar, a les deu ja emprenia el vol, he pensat que carai! Avui una xocolata amb porres se’m posaria bé, pensat i fet, renoi que n’és de bona i calenta...Recullo El Periódico i enfilo cap El Patronat, per fer-hi un cafè i de pas saludar els avis amics a la taula de joc (juguen els diumenges a la Manilla, volia fotografiar cartes i mans) m’he quedat amb un pam de nas, doncs no hi eren. Avui no toca. Enfilo la Ronda del Carril, saludo el Dr. el meu metge del cap, acalorat, cremant calories, venia de lluny. El deixo i trobo un altre Dr. del Cap, ells no s’havien vist, després de saludar-lo penso ja és casualitat.

Continuo el passeig, ja tornava cap a casa i m’atrapa per el carril bici un ciclista, si que es en Rof? Hola Julià! Anem amb el Jordi i t’ha vist i jo he fet quatre pedalades per atrapar-t’hi, ara ve en Jordi, en un tres i no res ha sigut allà, quina alegria ens hem endut els tres, tots ex ciclistes del CCG, ara en Jordi fa anar una cadira adaptada per poder pedalar amb les mans, doncs un greu accident el va apartar del plaer d’anar amb bicicleta, no us ho perdeu ens portem mesos. Que bonic l’amistat de tants anys pedalant junts? En Jordi sempre hi ha un bon amic que l’acompanya. Ens em fet fotos. Els hi he demanat permís per penjar-ho el blog, he rebut un si amb alegria. Els dos no soc amics d’Internet.

Content he continuat el camí cap a casa, enfredorat, amb la veu cascada de la conversa, però em unes pessigolles d’alegria per la trobada. Son fets de VIDA! Que la vida ens regala i ha vull ho ha fet, gracies VIDA! Demà abril s’acosten els setantes d’en Josep!

Konstantinos P. Kavafis

EN TANT QUE PUGUIS

I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols,

això almenys procura

en tant que puguis: no l'abarateixis

amb massa contacte del món,

amb molts moviments i converses.

No, no l'abarateixis agafant-la,

rodant sovint amb ella i exposant-la

a la diària bajania

de les relacions i els intercanvis

fins que es torni com una forastera enfadosa.

TALMENT HE CONTEMPLAT...

La bellesa, talment l'he contemplada,

que tinc la vista plena de bellesa.

Línies del cos. Llavis vermells. Membres voluptuosos.

Cabells talment d'estàtues gregues presos:

que sempre feien goig, fins si no els pentinaven,

i queien, una mica, per damunt dels fronts blancs.

Cares d'amor, com les volia

la meva poesia:

en les nits de la meva jovenesa,

secretes en les meves nits, quan anava a trobar-les.

Konstantinos P. Kavafis versió catalana per Carles Riba

FOTOS: Canon EOS 550D DIGITAL foco 18/135mm per jrrof

adagio

Adagio para Franz Schubert
(Quinteto en Do mayor)

A Paca Aguirre

                            I
Apenas vaho sobre el cristal
con ademanes de ceniza, con estelas de niebla,
señala el mayordomo el lugar reservado
a cada uno de los comensales,
y susurra sus nombres con sílabas de ráfaga.
Franz ―todos― bebe copas, copas, copas
de un oro ajado, de un resplandor marchito,
una luz madura en otras tierras
diluidas en la memoria.
¿Dónde estarán los compañeros que no ve?
Acaso fueron arrastrados por las aguas de Heráclito
hasta donde el ocaso se remansa y languidece.
Han cesado las risas. Las palabras son ascuas.
Todo es en este instante
desolación, herrumbre, acabamiento.
Huele a manzanas y a membrillos
demasiado maduros.
A través del ojo de buey
Franz contempla los días
que se aproximan navegando.
La ciudad que lo espera le saluda
con sus brazos alzados a las nubes,
enfundados en terciopelo gris.
Paralizado, congelado, el tiempo
va adquiriendo la pátina de estar atardeciendo,
otoñándose sobre el mar,
sobre la muerte, sobre el amor, sobre la música
que se libera, misteriosamente,
de nadie sabe qué prisiones.

                         II

Esta música lleva mucha muerte dentro.
El amor lleva dentro mucha música,
mucho mar, mucha muerte.
La muerte es un amor que habla con el silencio.
El amor es una melodía hija del mar y de la muerte:
asciende, gira, enlaza el cuerpo, lo encadena
hasta asfixiarlo despiadadamente.

                          III

La nave fantasmal ―pero real― navega
sobre el amor, sobre la muerte
(también sobre el olvido),
y glisa sobre el arpa de las olas,
navega sobre el agua como el laúd sobre la música
(y es que música y mar tienen el mismo origen).
Este mar lleva dentro mucha música,
mucho amor, mucha muerte.
                               Y también mucha vida.

                        IV

 ...Y también mucha vida.
No sólo la que testimonia
el hervor de los brazos blanquísimos de las olas
al otro lado del cristal ―solar, lunar― del camarote,
sino la que agoniza en el lado de acá.
Abanicos de plumas y de oro empiezan a girar.
Giran y giran cada vez más vertiginosamente
―acelerando, siempre acelerando―
absorbidos, cautivos, reclamados por bocas abisales,
fraques azules, grises, rumor de besos y batir de alas,
ojos ennoblecidos por las lágrimas,
labios besados hondamente, que por eso
tienen más vida que quitar,
y el giro, el giro, el vértigo del vals,
el del polaco tísico
que escuchaba en la Valldemosa invernal
golpear insistente sobre el suelo la gota de agua.
El vals futuro, felicidad florida
de la dinastía risueña de los vieneses
resucitados cada 1 de enero en los televisores,
supervivientes de un imperio feliz e injusto
que ya no puede ser.
Son absorbidos, chupados, esclavizados
por lo hondo tenebroso. En el embudo
caen y desaparecen gorjeos de las aves
de los bosques de Viena, huéspedes de las ramas
húmedas de los tilos y los abedules,
aroma de grosellas y frambuesas,
de fresas y de arándanos: todos aprisionados
en las redes de escarcha del otoño.
El implacable sumidero
devora tules, sedas, lámparas de luz azulada,
nubes que se suicidan arrojándose
al hueco que termina
en el corazón verde del mar,
en la hoguera sombría y helada de la nada,
en lo fatal, irreversiblemente mudo.
Los invisibles compañeros
contemplan aterrados y desamparados
ese derrumbamiento que acaba en el silencio.

                          V

...El silencio que surca el ataúd de caoba.
a sus desvanecidos compañeros.
Con la clarividencia del moribundo
oye su despedida, sus adioses
con voces de violines, de violas, de violonchelos.
Sonaban a diamante y penumbra.
La nave ―¿o ataúd?― en que Franz llega,
irremediablemente solo, cabecea sobre las ondas,
las azota su quilla con ritmo sosegado:
―chasquido, pellizcado, pizzicatto sombrío―
entre dos nadas, entre dos nuncas.

                           VI

...Entre dos nuncas. El recién llegado
contempla el cielo encajonado
entre dos muros, entre dos sombras, entre dos silencios,
entre dos nadas.
Sentado sobre su banco de cemento
saca de su bolsillo unos trozos de pan,
los desmiga. Da de comer a las palomas.

(De Cuaderno de Nueva York, 1998)

                                José Hierro (1922-2002)

..Entre dos nuncas. El recién llegado
contempla el cielo encajonado 
entre dos muros, entre dos sombras, entre dos silencios, 
entre dos nadas. 
Sentado sobre su banco de cemento 
saca de su bolsillo unos trozos de pan, 
los desmiga. Da de comer a las palomas.

LLUEVE, HACE FRÍO, LEO POESÍA de José Hierro jrrof   fotos alrededores de La Garriga Canon 550D digital foco18/135mm por jrrof

aquellas mujeres

Fotos: Canon PowerShot G12 Llanars 31/08/2012 17:41 por jrrof

Maldita empatía

Por Emma Riverola

Aquellas mujeres

Fue la hija buena, la esposa abnegada y la madre perfecta. Se fundió en las voluntades ajenas y se escuchó lo justo para saberse viva. El aire que respiraba era el aliento de los suyos y sus manos, instrumentos para las aspiraciones de otros. Sus sueños se perdían entre la colada tendida al sol y la realidad los sujetaba con pinzas de madera reseca. Las tardes de verano, en la hora callada de la siesta, zurcía con puntadas diminutas los rotos del día. Entre pucheros y sartenes, reproducía recetas heredadas y sumaba pizcas de otras propias. Cuando servía los platos, con el ánimo inquieto del artista que espera el veredictico del crítico, escrutaba los rostros. A veces se conformaba con contemplarla avidez con la que su obra era devorada. Arte efímero.

Tenía un dicho para cada situación. En un mundo, solo las palabras útiles servían. Unas acariciaban. Otras regañaban. Las había que curaban. Las más eran la suma de todos los saberes, menos los que a ella le habían sido negados. Por su regazo pasaban niños que siempre partían. Ellos crecían. Ella envejecía. Y los álbumes de fotos, su sonrisa cargaba con las sonrisas de todos. La casa se fue tornando callada. Una noche, al acostarse pensó que, al fin, ya nadie esperaba nada de ella. A la mañana siguiente, como cada día, puso la cafetera en el fuego y se preparó las tostadas. Pero, entrañablemente, no tenía hambre, Entonces descubrió que estaba descalza. E incorpórea. Subió a la azotea y liberó las prendas. Su tiempo había acabado. Tan solo quedaba el fantasma de las mujeres que fuimos.

Mi Comentario: Tenía el recorte de la columna de YO DONA. 9 FEBRERO 2013, me gustó, de echo me gustan todos los artículos de Emma Riverola y este más, pues nos defina la vida de una mujer ama de casa, con todas sus etapas nacer, crecer, casarse, hijos, y morir, todo meticulosamente contado, rutina, aceptación del papel de mujer, resignación, sumisión, sufrimiento, en fin una mujer como las de mi juventud, lo recuerdo por mi madre y abuela. Des de aquí un reto homenaje por estas mujeres abnegadas, entregadas a su papel. En pleno siglo XXI, aún deben existir más en los pueblos, estas fotos de Llanars lo avalan, una gran colada resta tendida, por una gran mujer, de las de antes. Gracias Emma por darme la oportunidad de recordar y pensar, ya sabes que te sigo. Josep 

lletra ferida

Fa tres dies que no sortia de casa. He fet un tallat a ElPrincipat BarCafeteria (nova direcció) és evident que s’hi nota, tot brilla com si fos nou, l’amabilitat de la senyora que m’ha atès i el que més es nota la clara lluminària fa que tot sembli més a prop.  

He anat fins el centre, he recollit a l’estanc elPeriódico, he comprat al mercat cinc quilos de mandarines, una sobrassada i uns xoriços curats, (ells m'ho pengen a la cadira)

En arribar a casa, he obert la caixa de les estilogràfiques, feia temps que ho escrivia a ma amb ploma, he copiat uns pensaments o frases i m’he adonat que m’ha costat molt escruixir-los, lletra a lletra, paraula a paraula, m’adono què la meva lletra és “trèmula LLETRA FERIDA, tocada de mort”.

Ella, igual que jo sofreix els embats de la ELA. Aquesta lladre que conviu amb mi des de fa uns dotze anys. Sempre a punt, una lladre silenciosa, per robar-nos parts del nostre cos: El plaer de caminar, de dormir, de respirar, de la deglució, de la parla i, “estic en el millor d’un a pitjor futur immediat” i, a pesar de tot li dec agraïments, per la lentitud que en mi es desenvolupa. Queda molt lluny, aquell més de maig del 2001 dia de diagnòstic “vostè pateix una Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA) és una malaltia degenerativa, no te cura, el pro mix de vida son cinc anys, l’anirem controlant cada tres mesos i veurem com l’hi afecte. Al pati del Hospital Universitari de Bellvitge, amb sentia content, d’haver acabat amb les proves i la incertesa de no saber el que amb passava. Amb mi aniria sempre més, com un valuós regal, que de tant que t’agrada, no et pots desprendre’t d’ell.

Trigaria arribar a casa, doncs m’acostaria a Castelldefels per arranjar la Camper VW de 89. Vaig trucar a casa, els hi vaig comentar el diagnòstic. La meva Juli treballava de TS i en sabia de malalties degeneratives. Els meus fills varen connectares a Internet i varen saber-ne de la TERRIBLE malaltia avui conquerida.

En arribar a casa, tots n’estaven assabentats, menys jo. Vaig tancar-me i no volia ni parlar-ne. Continuava caient.

Va passar el temps, hi havia un llibre posat estratègicament que explicava de la ELA “Soy Caty Salom” tengo Esclerosis Lateral Amiotrófica, un dia el vaig agafar d’amagat i els vaig devorar. Des d’aquella colpidora lectura, vaig començar a acceptar-la, a parlar-ne a casa i defora, el primer va ser el mecànic amic: Allà em vaig adonar, que el que li preocupa a un, sols es el seu maldecap. No se sap escoltar. Amb vaig adonar que era convenient la seva divulgació, perquè “La ELA no fos, la gran desconeguda” Vaig escriure els medis, locals i d’altres, molts m’ho van publicar.

Amb la ELA anem fent un llarg camí, soc tot un vetarà privilegiat, conto amb els dits de les mans, els coneguts amb la ELA que ens han deixat, algú molt jove amb un any la ELA l’ha fos. D’altres intercanvio mails. Tots, resignats, però, mai serà acceptada aquesta malaltia. No es pot acceptar.

Per els que la pateixen, per els cuidadors i familiars, per el fisioterapeuta que ens atent, per el suport de la *FMV, per els metges, una forta abraçada. Josep

*http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/

• ELA
• fundació
• activitats
• ajuda'ns
• col·laboren
• comunicació
• contacta

• ELA
• fundació
• activitats
• ajuda'ns
• col·laboren
• comunicació
• contacta

• ELA
• fundació
• activitats
• ajuda'ns
  • >particulars
  • >empreses
  • Beques Jack Van den Hoeck
  • elmeugradesorra.org
  • el teu espai
• col·laboren
• comunicació
• contacta

subida en cuesta

 Seat 600

 Seat 600

 Seat 600

 Renault 8

 Seat 600

 Seat 600

 Mini

 Mini

 Seat 850

Estas fotos antiguas, de los años 1960as tiradas por mi, con una Retinette Kodak maquina que aun conservo y funciona como el primer día, las fotos son de la subida en cuesta a Sant Feliu de Codinas, recuperar-las me ha echo una ilusión tremenda, "bueno es recordar, para no olvidar" aun siento la emoción y el rugir de los 600 de Seat, yo por aquellos lares pilotaba una Lambretta y cogía casi los cien, era correr... ha! Sin casco.

Josep con un vecino. Miquel conocerá este sitio

Era este modelo, recuerdo la matricula B 289451, Josep lavandola

bo es recordar

¡coses de vida!

21/07/2008 jubilació anticipada!

Bé no se per on començar per encetar el meló d’aquests blog... el meu primer post...

Us explico: tinc 65 primaveres aquest és l’any de “la meva jubilació” malgrat a tot ja estar jubilat des de fa uns quants anys, l’empresa on vall treballar els últims 33 anys em va voler-me “estimar” i jo sense pensar-m’ho dues vegades “vaig voler ser estimat” tenia 57 anys i 6 mesos, tot planejat dos de paro, hauria subscriure un conveni de sis mesos amb la TSS i els 60 jubilat (quedaria amb menys paga) però com que em trobava lleuger de cargues, vaig considerar que no m’importava perdre un % de paga per jubilació anticipada, ja que gaudiria de tota una jove jubilació. Fins aquí era tot el plantejat.

Van passar els dos any de paro, vaig arreglar els papers de conveni amb la TSS, però sols vaig cotitzar 1 més, per anar de cop i quasi sense adonar-me’n a jubilar-me amb un 100%. Vist i fet. Dit així no es pot comprendre, espero us ho clarifiqui en l’explicació dels fets.

Els fets: duran 1 any llarg vaig patir probes i més probes al meu cos... el resultat final fou el que va acabar amb d’incertesa de “saber el que em passava” en el meu cos canviat... “per fi el diagnòstic definitiu” Va ser un 10 de maig del 2001 a Bellvitge Hospital un Dr. de Neurologia el que va acabar amb les incerteses, angoixes i patiments de no saber el que tenia, el Dr. seriós va dir sense embuts... “Vostè té una ELA” una esclerosi lateral amiotròfica, i això que és? Be no s’amoïni... sols és el començament veurem i seguirem com evoluciona, però lo que és determinant que anirà amb vostè tota la vida. Gràcies Dr. per haver acabat amb d’incertesa de saber el que em passava. Sortir content i a les hores...vaig pensar que m’enduria un regal de per vida.

Vaig comunicar-ho pel mòbil a casa, la meva dona TF va saber-ne i en sabia molt més d’ELA que jo... (innocent de mi) de que es tractava d’una malaltia degenerativa l’ELA diagnosticada sols feia uns moments. Va comunicar-ho els fills ells a Internet. La bola és va fer grossa a punt de rebentar.

Quant vaig arribar a casa al cap d’unes hores, la família ben informada VS la malaltia m’esperava impacient i congoixada. En veure la meva cara d’innocent...va fer suavitzar el to de les paraules VS la Terrible ELA.

Aquests fet va ser determinant per anul·lar el conveni subscrit em la TSS i fer camí cap a una jubilació amb el 100%.

Ara però “tot per mi és llunyà” “m’ha passat volant” “qual núvol turmentós”  “son set els anys d’elàtic” ara però recordo què algú ens va dir què... "L’ocell no pot seguir cantant" en veure tantes disúries humanes... i...

ESPERANÇA DE VIDA!!!!

l’esperança és un ball

sovint solitari

els peus delerosos

somien camins

que no arriben enlloc

I LA VIDA S’ACABA!!!! 

jrrof

¡coses de vida!

21/07/2008 escollir un vehicle!

Tot això succeïa abans del diagnòstic de l’ELA 10/05/01: Conduïa un vehicle comercial d’empresa, al passar a la pre-jubilació a l’octubre del 2000 m’adono la necessitat d’un vehicle. A casa hi havia un utilitari ocupat per la família. Així doncs per els meus desplaçaments m’hauria de fer d’un ¿com hauria de ser? Veti aquí la qüestió. Sempre m’havia fet il·lusió disposar d’un petit Camper... Ara era l’ocasió... Ja que disposaré de temps de lleure. Vaig anar madurant l’idea de la Camper somniada! Què em permetés viatjar i dormir.

Un dia m’acosto a Prades Granollers... vaig  mirar-me una t4 nova, guapa, molt guapa però molt cara i perquè la volia nova? I tan de diners empleats per un vehicle nou, no és pas mai rendible.

La il·lusió va anar en augment i sobre aquesta idea vaig anar treballant. Dos mesos abans de la pre-jubilació... Un adhesiu que lluïa un vehicle va ser el que em portaria a Castelldefels a CAMPERMOVIL per veure les possibilitats d’una usada...

La meva sorpresa va ser que ni havien moltes... Una groga t2 del 75 VW Camper de benzina va ser la que em va cridar l’atenció i em va enamorar! Encara hi penso. Al fons m’esperava per una Transporter Camper un xic arraconada... a l’espera per reparar-li una rascada lateral, me la vaig ben mirar, era guapa i sencera, era del 89 duia un motor 1600 c.c. gasoil i el llibre de revisions... fetes totes a Mataró (Prades), tret de les últimes al Masnou, això va donar-me confiança, era d’un color cru amb una ratlla marron als costats, portava uns 100.000 quilometres i un rètol Estanza per davant i darrera a la extensió de la sobre taulada. Amb aquestes dues remirades a consciència... vaig fer el camí cap a casa.

Desprès de pensar-m’ho vaig decantar-me per la Transporter del 89, va ser decisiu per el petit però suficient motor de gasoil (poc consum). Un dia la varem anar a provar... Dit i Fet Seria el meu Vehicle.

Quant vaig ser lliure de treball... seria un tren el que m’acostaria a Castelldefels. Era allà i m’esperava. Ja tenia vehicle a punt, estava neta, polida, reparada de la rascada lateral, entapissats els seients davanters, al meu nom... El meu vehicle Camper del 89. El que m’ompliria el temps de lleure... desprès de tota una vida de treball. Després d’emplenar el dipòsit i sense pensar-m’ho enfilava Cofoi les Costes del Garraf per provar-la i provar-me...No vaig parar fins a Sitges, deixant-la en un elevat aparcament... de fons el mar, me la vaig mirar de nou, acabant  fent-li unes fotos de tots costats, servirien com a record del moment. Amb sentia privilegiat, ple de forces... ara quant hi penso sembla que hagi passat una eternitat i sols són 8 anys plens de joia e infortunis que ja us he esbrinat en el meu primer post.

A casa no hi havia dia que no la repesés, el petit lavabo, la cuina, la nevera i el porta-bicis, era el millor regal de la meva vida, molt millor que nova, niant un munt rodant per tot... lo més bo encara estava per descobrir és... quant ens creuem en altres vehicles Volkswagen ens saludem, com fan els motoristes. “Tota una filosofia de vida és aquests meu Camper del 89”.

Havia de triar un nom...desprès de cavil·lar...havia de ser un nom fàcil, fonètic i que dies coses..al final va sortir el nom “PapiOna” Papi diminutiu de papa (a mi a casa sempre m’han cridat papa) i Ona la primera neta i única en el moment de l’estrena. Així va ser batejada amb el non de PapiOna, nom que va ser extensible inclús en el primer correu, i l’uso com a clau en diferents medis, esta clar que “no us el penso dir’’ “papiona... i números afegits”.

Ara el juliol del 2008 ja són 8 el néts que gaudeixen de la PapiOna “més que l’avi Josep”, ells han aprés inclús estimar-la tant com jo, una néta de 3 anys cada dia al creuar-la el garatge inclòs li fa petonets. En veure que tots l’estimen, m’alegra i em sento cofoi de la decisió presa al 2000 a www.campermovil.es

Ara, que he complert els 65, els 7 d’elàtic, acompanyat de 8 néts!

“Estic en el millor del pitjor”  i crec que és veritat.

L’ELA és Una estimada  “familiarment acceptada” Convivim i convisquem junts des de fa set anys!

La RODA dela PapiOna ¡LA RODA DE LA VIDA!

.

04/01/2013 Remenat per els calaixos he trobat aquests escrits, que en el seu dia vaig publicar com a dos post. “Des de la llunyania dels records d’un passat”, d’això fa just uns tretze anys. Des del 2006 l’ELA m’ha pres el plaer de conduir, de conduir-la, d’entre altres coses. La PapiOna cofoia resta al pàrquing, neta polida com el primer dia, però ja no surt a passejar, ara descansa com jo. De tant en tant, me filla i néta la treuen a passejar, aquets passat estiu fins a France, va com un rellotge, jo no hi puc pujar, abans fèiem servir un tamboret, per alçarem i apuntalar el cul al seient, ara ni això. Ara és el nét de quatre anys el que li fa petons. Fets de vida que ens ajuden a recordar per no oblidar. Mentre faig el camí dels dotze anys convivint amb una ELA Josep Rof Rof