11è aniversari

11è aniversari 

Onze primaveres, en un no-res, un mer pessic, un instant...

Sense parar-hi atenció i sense adonar-nos, la primavera arriba cada any puntualment, per obsequiar-nos amb un esclat de vida i de color per tot arreu. Qui ens ho havia de dir d’aquell deu de maig del dos mil u, “que faríem onze primaveres en el camí de la vida junts” i ho hem fet, ella i jo sense adonar-nos, això sí sempre pendents un de l’altre, hem conviscut a pesar de tot amb harmonia, pors, patiments i angoixes, una miqueta de “yuyu” al principi, al no saber com seria el seu desenvolupament, ara també, vés a saber com tancarem el teló de la VIDA, de la tragicomèdia iniciada fa onze anys.

Ahir fullejant velles agendes, vaig trobar-hi un apunt: quan jo havia explicat el dol de la meva ELA a altres elàtics o llurs familiars, allà tots érem iguals. Era el 2003/2004 a l’associació *adELA a Barcelona (barri de Gràcia), de tant en tant ens hi trobàvem, fèiem xerrades, ens coneixíem, sempre aquesta convivència era reconfortant, allà havíem escoltat diferents professionals que convivien diàriament amb malalts, eren curosos i tractaven amb delicadesa l’ELA. Els elàtics i llurs familiars ens hi sentíem protegits. Recordo una anècdota, d’un fet puntual, us l’explico: dos gironins, en Miquel i la Berta, ella patia ELA, en Miquel, el seu marit, per requeriment del fisioterapeuta, va pujar a la taula per escenificar moviments posturals, la Berta al meu costat, asseguda a una cadira de rodes, reia i reia... a gust, pel sol fet de veure en Miquel estirat a la taula, reia amb rialles fortes i descontrolades per les emocions desfermades. Li vaig fer un comentari “se’l veu feliç allà dalt!!”, no em va contestar. En acabar l’escenificació, en Miquel va seure al seu costat, va treure un abecedari de grosses lletres i assenyalant amb un punter, va anar recomponent un “gràcies Josep”. Vaig quedar parat en rebre una lliçó de vida tan directa i alhora convulsat (aprèn amb mi...). Aquesta terrible malaltia fa estralls per on passa. I passa. A la Berta, l’ELA li havia pres la veu, tota la veu, entre d’altres coses. Jo no ho sabia. Eren una parella simpàtica, desbordaven empatia, inoblidables per mi.

Menció especial a la meva família que em protegeix  i em fa costat constantment, sota el seu paraigües m’hi sento reconfortat i re-conformat, els vuit néts que, dia a dia, demostren la seva delicadesa de tracte cap a l’avi. Els que m’atenen: doctors, fisioterapeuta, la Fundació Miquel Valls pel seu bon fer, a tots gràcies.

Aquest 11è aniversari convisquent amb l’ELA, em fa sentir cert privilegi VS a altres, demano disculpes, doncs no voldria ferir la sensibilitat de ningú per ser un elàtic diferent, dono gràcies per haver pogut contar-vos-ho.

“10 maig 2001 dia del diagnòstic” 10 de maig 2012 dia de l’escrit. Josep

Era jove, ara que en tinc seixanta nou, que lluny em queden aquells cinquanta-vuit, a la VIDA com deia el poeta “estem en temps de descompte” amb ELA o sense.

*adELA fou absorbida per la Fundació Miquel Valls, el seu inici era el 2006.

Uns poemes d’en Jordi Cervera 2003 vull que m’acompanyin en el meu 11è aniversari.

Rutes

Ara em fa malt l’espatlla,

masegada pel pes immòbil

d’una colla de bons propòsits

i no tinc les paraules

perquè em sembla que ja no cal,

que l’escala omnipresent dels silencis

m’ha anat fent més feble,

molt més petit

i abocat, d’una manera quasi definitiva,

a la xarxa opaca del plor.

Tot ha succeït de forma inexorable,

com si ningú, abans que jo,

s’hagués vist entretingut a solcar

les rutes lliscants de la carn,

els deserts ben plegats del treballs.

***

Desordres

Val tot quant el calendari,

nigromant borni i bergant,

juga el teu costat,

quant hi ha aldarulls al cor

i tot vol ser un devessall de colors,

de secrets indesxifrables,

de nous desordres petits i allargassats.

***

Viatge

Em donaré amb neguit el desig de l’aire,

a l’atracció madura del vent

i em deixaré bressar

com un polsim viatger,

encarat a la certesa

dels camins sense voreres,

de qualsevol principi absent.

A tots els qui han fet que encara hi hagi flames

barallant-se els meus ulls

i fulles surant en els llacs de la meva ànima.

Els grillons del meu futur són també una mica seus.

fotos:Canon EOS 550D DIGITAL per jrrof

Gràcies.