els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dimarts, 31 de març de 2009

somni!



-somni!
-Anit vaig somniar, la cosa més normal del món somniar, va ser un
Somni - rar i mai repetit en els meu somnis.

-Érem a la tarda i anava repartint a les botigues, d’una illa de vianants, els carrers vuits, feia un aire fred, rere el finestral del bar ple de gent mirant al carrer, jo anava per feina i no vaig posar-hi massa atenció.

-De cop la gent de dintre el bar agitaven les mans, fens senyals de no amb el cap, vaig fer una ullada i res de nou ocorria al costat meu, tret d’una parella uniformada que s’acostava, anava tant atrafegat per la feina que no vaig adonar-me’n i ja els tenia rere meu. Els del bar inclòs varen sortir a fora, no, No repetien. La parella amb demanen si “vull col·laborar” davant la necessitat han sortit el carrer per recaptar sang ¿? Quina cosa més estranya vaig pensar? Els del bar no paraven de dir no, NO.

-Així els hi vaig dir no, estic enfeinat i ara no toca. Encara no havia carregat la cistella al camió vaig sentir una punxada al brac esquerre, d’una estirada me’l vaig fer meu i vaig continuar amb la tasca de repartir, ells callats i complaents em següent, de cop m’adono que del braç i penja un fil, ells somreien de maldat, m’apujo la manega i Ho! -Una agulla clavada que em xopava la sang, no se com reaccionar, ells ja no somreien, surto corrents, es trenca l’agulla, mig tros a la carn del braç. Corro i corro. Fins que m’adono que surt la punteta de l’agulla trencada l’estiro i aconsegueixo abstraure-la (...) surt un raig de sang que deu nido, faig compressió em el mocador i al final s’atura, a les hores m’adono que la parella ha desaparegut. Entro al bar per netejar-me el braç. Tots xerren del fet. Ningú però m’aclareix res. La ferida s’ha inflat un munt. No fa mal. Estic acollonit i desperto tocant-me el braç, NO, no i tinc res.

-Recordo que avui tinc una analítica al CAP, m’hauré de donar pressa per no fer tard. Per el camí encara pateixo del somni.

-L’extracció fou de lo més normal. En sortir m’acosto al bar per esmorçar una miqueta. Ningú fa cas de la meva arribada. L’entorn és normal. No tinc gana. Sols un cafè en llet. Recolzat a la taula, trec de dins la bossa el bloc que sempre porto, junt a la Canon. Escric, escric concentrat per no perdre el somni, de tant que m’hi faig no m’adono que rere meu hi ha la parella somniada, eren les noies del parquímetre, tocant-me l’espatlla dient Hola Josep! Vaig tornar a reviure el somni fent “un crit d’espant”, al mateix temps tots els clients del bar varen riures de mi.

-He dit anit, doncs si era anit i és ara quant l’escric a l’ordinador ja som el cap vespre. Bon abril per tothom!
josep rof i rof és jrrof