els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dilluns, 7 de març de 2016

llesca


De tant en tant la mort i jo som u,
mengem el pa de la mateixa llesca,
bevem el vi de la mateixa copa
i compartim amicalment les hores
sense dir res, llegint el mateix llibre.
De tant en tant la mort, la meva mort,
se’m fa present quan sóc tot sol a casa.

Miquel Martí i Pol, «Metamorfosi I», dins Quadern de vacances (1975)

Metamorfosi I

Miquel Martí i Pol

De tant en tant la mort i jo som u:
mengem el pa de la mateixa llesca,
bevem el vi de la mateixa copa
i compartim amicalment les hores
sense dir res, llegint el mateix llibre.

De tant en tant la mort, la meva mort,
se'm fa present quan sóc tot sol a casa.
Aleshores parlem tranquil·lament
del que passa pel món i de les noies
que ja no puc haver. Tranquil·lament
parlem la mort i jo d'aquestes coses.

De tant en tant – només de tant en tant –
és la mort la que escriu els meus poemes
i me'ls llegeix, mentre jo faig de mort
i l'escolto en silenci, que és tal com
vull que escolti la mort quan jo lleigeixo.

De tant en tant la mort i jo som u :
la meva mort i jo som u, i el temps
s'esfulla lentament i el compartim,
la mort i jo, sense fer escarafalls,
dignament, que diríem per entendre'ns.

Després les coses tornen al seu lloc
I cadascú reprèn la seva via.

Estic sol a casa, res millor que gaudir de la poesia d'en Miquel Martí i Pol, tot el poema es pot aprofitar, però el tros més colpidor, aquesta primera estrofa... sobretot els malalts i el grans que VIVIM! em temps de descompte, de tota una VIDA! viscuda, on perduren els records, el meu ara us el contaré: érem els 80es a prop dels 90es, amb motiu de la inauguració d’una biblioteca a LLeida, el qual es varen recitar poemes d’en Miquel d’un llibre que presentava, en vaig comprar dos un per la dona i l’altre per la meva nora. Ell estava assegut amb una cadira de rodes (EM), duia un vestit fosc, ja no parlava, just poder escriure la dedicatòria. Vaig flipar. Com pot ser que un home acabi sense parla, i assegut a una cadira de rodes? Tot ell era poesia. Han passat els anys i ara jo soc el tinc un filet de veu, la cadira de rodes des del 2006 son les meves cames, (15 ants de ELA). La VIDA! ens du cap l’acceptació de nosaltres mateixos. Les mancances s’han d’acceptar i conviure amb elles, sols d’aquesta manera VIUREM! com no... Més feliços. Josep