els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dijous, 26 de juliol del 2012

i jo...


Quan l´horabaixa arribi
assistiré al naufragi
del sol
en la mar calma.
Remolí de llums grogues
entre els records
i jo.
Hi haurà flors trepitjades
a la vora de l´aigua;
l´or rovellat dels dies
ja no em farà lluïssor.
Pilar Cabot
 Hi haurà flors trepitjades
a la vora de l´aigua;
l´or rovellat dels dies
ja no em farà lluïssor.
 Coix, l´home, i buit d´un ull.
El botxí li llaurava la terra
i li espargia cendra als reguerots.
El temps, d´escatat que era, no lluïa
sinó en obscenes nits de lluna boja.
Vell, l´home, i flac del cap,
s´entaforava enmig de les bardisses
i li sagnava el rostre com un crist.
Regalimant escuma masturbava
un sexe eixut, emmalaltit i nyèbit.
Quan va perdre l´oremus, borni i ranc,
va tancar, ditxós d´ell, el món a fora.
 La nit s´anà perdent com si no res
i es va perdre la lluna
i es perderen les siluetes dels arbres en la fosca.
Cap misteriosa obaga no covava
basardes infinites
ni cap llei de terror no endogalava el cor ni el pensament.
Va néixer un dia innocu, tan se val;
un dia bell (?) com tants,
festonejat de blau i amb un tramat d´or fi sota l´aixella.
Em vaig tancar a la clòfia
      i esperant
que s´escorrés la llum
em vaig quedar adormida com un talp.
La nit s´havia fos com si no res
i es va candir la lluna
i es perderen les siluetes dels arbres en la fosca.
fotos: per jrrof 
parc els Pinetons a la Garriga 25/05/2012  11:42 

diumenge, 1 de juliol del 2012

miquel marti i pol

Ara mateix



Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.


De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.


De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.


Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
http://www.youtube.com/watch?v=5-HWceXl86o àPep Guardiola, Lluis Llach, Silvia Pérez Cruz "Ara Mateix" Palau Sant Jordi 8/06/12 
***
altres poemes d'en Miquel Martí i Pol
1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquest límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens cal saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.
foto per jrrof del corpus garriguenc 10/06/2012  12:04

dimarts, 26 de juny del 2012

jordi pope

DIVENDRES, GENER 11, 2008
Jordi Pope
EL CRIT PLATEJAT

Só el nen en les entranyes de la Putrefacció
Só aquest soroll de Baix que no és el meu
Só les agulles dels forats del Nas
Só el Vestit d'assaig

Só l'astúcia Diabòlica dels Éssers Creats
Só el Maillot de llana, l'Estaca esmolada
Só les precaucions que tu oblidares prendre
Só la maledicció de la Mare, la Campana Passatgera

Só el descobriment de Mitjanit en el Laboratori
Só la Nit anterior, el Matí següent
Só l'eco de la Rialla
Só la Boira arrissada, la Boira enganxosa

Só "Estimada era només un gos"
Só la desproporcionada Prominència
Só "Estimada era només un somni"
Só el Llampec lluminós, el Xiscle xiulador

Só Rabós d’Empordà
Só sense Respiració
Só pitjor que la Mort
Só la Natura ultratjada que t’avorreix

Só el Ressó del Tro
Só el Fossat oblidat
Só les Passes ulteriors, l’embolcall Proper
Só la cruel Transformació

Só l’enterramorts de l’Espasa, l’Argila recent tirada
Só el que resta dels que se n’anaren
Só el Taüt d’Ivori, la línia de Setí
Só els llavis Pàl·lids i prims Rogencs

Só el Paradís etern, la clara Al·lusió
Só la visió aparent sense mirall
Só el Matalasser genial i determinant
Só l’espina dorsal, el flotó desmembrat

Só la Fortuna que la gitana no volgué dir
Só la Dualitat arrissada enfre matrassos
Só la Bóta plena de formes Desesperants
Só la Lluna convexa, el cofre Buit

Só el Llit dels quatre Canelobres
Só el Cabell al vent
Só la petita Creu que oblidares portar
Só el Més Alt Voltatge, la lluent Llosa

Só el paper per a interpretar el Buit
Só l’esposa del Baró, la concubina del Comte
Só a la vegada fill de la Bogeria i de l’Horror
Só la Cripta ajaguda, el sepulcre de la Mare

Só la Mort, la que Vola per la Nit!
Só lo Vertaderament Darrer de la llum capriciosa
Só la Porta infranquejable, la Finestra oberta
Só les Escales que davallen fins al Soterrani

Só el Rostre irrefutable, l’agonia Ardent
Só el "no te reflex" , la Riallera Ganyota
Só la Bisecció
Só els ossos Antics

Só Més estiueig a Xert
Só el Castell del Palau d’Anglesola
Só "Ta muller té un coll abellidor"
Só la fruita Visceral, el seu frenètic Córrer

Só "tu estàs ací i jo aviat tornaré"
Só la Pissarra cruixidora, l’espelma Hissada
Só el rest d’Alls, la branca de la Maledicció del Llop
Só "És el senyor Gonzàlez"

Só el Rostre sense…, els llavis tallats
Só l’Hostaler sense pa, l’excrement en Dejú
Só la Maleta destripada, el Plat Buit
Só la Decadència absoluta i necessària

Só el Servei Funerari, el desconegut dolençós
Só el Mastí agotnat a la cantonada
Só l’esglaó de la Tela d’aranya
Só les ombres que rompen els còdols

Só el departament de Maquillatge Sensual
Só el Cercle del Druida, l’Altar en Sang
Só la Vedette del Ronsal esberlat
Só el cosset dels Penjats, la Mortalla del seu Farcell

Só el Darrer Viatge, el fetorós alè
Só la foscor esperant-te
Só l’aire joiós de la Nit Tardívola
Só l’Òbit perfecte

Só "Sia el que sia és Gran"
Só el que escolta a través de les Clivelles
Só el tràngol dels Deportats
Só l’esguard hipnòtic del Comte

Só el Virós pantà, la Negra Llacuna
Só les branques que esgarrapen la Lluna
Só l’impotent Silenci
Só la parròquia tafanera de la Vella Taverna

Só Bela Lugosi, el màgic actor
Só l’Hospital, l’Albor celestial
Só la Mort embenada, el Blanc perfil
Só la Mestressa de casa

Só "no miris descarat", el rostre sense ulls
Só "Més val que sigui així"
Só la més gran i més Alta que tu
Só la no Reflexió, la nuesa del vòmit.
Escrits, Jordi Pope) (via propost.org)
.
aquesta matinada (10 de gener) ha mort una peça imprescindible de la poesia a barcelona des dels anys setanta. company de joan vinuesa, enric casasses, david castillo i molts més, fundador del grup “o així”, poeta de la investigació, personalitat arraconada de la contracultura, la incomoditat feta vers, la fragilitat feta cos...
.
alguns links:

.
Jordi Pope era segurament el poeta més estimat dels circuits underground de Barcelona, un home que es va sobreposar a la greu malaltia degenerativa que el tenallava des de feia anys, sempre amb la força de la poesia. Ahir el seu cos va dir prou, i després d'un ingrés infructuós a l'Hospital de Sant Pau va morir al pis assistit on residia des que les limitacions físiques li van impedir viure sol.
Nascut a Barcelona el 1953, Jordi Barba, Pope, es va iniciar en els ambients contraculturals dels anys setanta i va passar per tota la revalida de l'època i els típics problemes amb la policia, l'autoritat i el que consideraven com a salut pública els responsables del tardofranquisme. Provinent d'una família popular del barri del Raval, als anys vuitanta, com un autèntic autodidacte, armat únicament amb el diccionari Fabra, s'instal·la en un pis comunal del carrer Venus de Gràcia, i inicia una activitat frenètica de recitals i publicacions alternatives. La seva explosiva manera de recitar poemes com El muermo el converteixen en una de les figures d'aquells anys, en què primer forma el grup O Així, i després manté durant anys Full d'Artesà, on publica una infinitat de les veus que circulen pel barri de Gràcia.
Veure'l caure durant els recitals i arrossegar-se fins al límit de l'escenari era una experiència que mai no ens cansàvem de contemplar atònits. Jordi Pope reflectia tota la llum enlluernadora de la poesia pura. Era una roca plena d'energia, que irradiava fulgor, fins i tot quan la malaltia l'anava minvant d'una manera progressiva però imparable.
Després de diferents plaquetes a les edicions promogudes per Ramon Salvo, Joan Casellas i Eduard Escoffet, Xavier Folch es decideix el 1999 a publicar la majoria dels seus poemes a Edicions 62 i Empúries, amb el títol Escrits. Al cap de dos anys, Llibres del Segle completa en una nova selecció l'obra del poeta, a Llibrot.
Són els anys en què Pope ha tornat al pis dels seus pares del carrer Valldonzella, i d'una manera metòdica recopila tot el material espars d'anys de viure i escriure sense frenar. L'implacable pas de la malaltia l'impossibilita cada vegada més, i els homenatges de molts dels seus companys supervivents s'incrementen. Ara fa uns mesos el quinzè Festival de Polipoesia s'organitzava al voltant de la seva obra, amb alguns dels seus companys de sempre, com Jesús Lizano, Enric Casasses, Eulàlia Framis, Jaume Sisterna, Joan Vinuesa, Agnès Ramírez, Xavier Sabater, Neus Dalmau, Pau Riba, Meritxell Sales i Oriol Tramvia, entre d'altres.
Sense poder parlar, a causa de una traqueotomia, assegut en una cadira de rodes i amb les forces reduïdes al màxim, Pope encara burxava el pou per extreure versos, alguns dels quals ha conservat Mònica Robledo, una de les persones que l'assistien. Amb Jordi Pope no només mor un poeta sinó una manera de dir ben barcelonina, una llengua pròpia i, sobretot, un àngel que va estimar i es va deixar estimar des de la cadència d'una vida poètica.



enric casasses... llegint.. Jordi Pope - YouTube

youtube.com9 Nov. 2009 - 4 min - Penjat per MrSantib
enric casassas....llegint joan brossa 5:18. Watch Later Error enric casassas.... llegint joan brossaby ...





dilluns, 28 de maig del 2012

agustí bartra

Dic a la flor
Tens poc temps, flor menuda, de la naixença  a l’esplendor i el marciment. Curt és el teu viatge terrenal. ¿Tens un nom? Potser, si. Jo prefereixo creure que la botànica t’ignora. Ets la flor. Ets la flor innominada, filla de l’atzar i de la terra, tendresa que sosté el cel. Agustí Bartra (1908-1982)





 fotos: Canon EOS 550D DIGITAL 25/05/2012 11:49 
entorno garriguenc por jrrof

Digo a la flor
Tienes poco tiempo, flor pequeña, del nacimiento al esplendor y el marchitamiento.Corto es tu viaje terrenal. ¿Tienes un nombre? Tal vez, sí. Yo prefiero creer que la botánica te ignora. Eres la flor. Eres la flor innominada, hija del azar y de la tierra, ternura que sostiene el cielo.
La vida no se recorta. La ELA existe.
'vida y muerte'

dilluns, 21 de maig del 2012

jaume sisa



Sempre plou sobre mullat


Senyora tristesa.
El món ja no volta
com abans voltava.
Els dies s'escurcen,
els anys se m'escapen.
I no hi ha racons
per on amagar-se.
Armaris veig plens.
A la terra hi falta espai.

De l'amor mestressa.
Caverna profunda.
Plena de la força.
Inconscient i cega.
Que fa bullir la sang.
Sempre plou sobre mullat.

Antiga bellesa.
M'acosto i m'allunyo.
Amb feble tendresa.
Les vies s'ajunten.
Després es separen.
El cor ens enganya.
No em creguis si et dic
que t'estimo encara.


És de no saber que fer.
De l'amor mestressa.
Caverna profunda.
Plena de la força.
Inconscient i cega.
Que fa bullir la sang.
Sempre plou sobre mullat.

Oberta i encesa.
Avui és el dia.
Que el foc es desgela
Les ànimes riuen.
Els cossos no ploren.
El sexe s'engega.
Quan s'encén la flama.
Ens àngels inventen.
Noves lleis per als humans.

De l'amor mestressa.
Caverna profunda.
Plena de la força.
Inconscient i cega.
Que fa bullir la sang.
Sempre plou sobre mullat.

Temps:  04:49
Lletra:   Jaume Sisa
Música: Jaume Sisa
URL 
http://www.viasona.cat/grup/sisa/el-mes-galactic/sempre-plou-sobre-mullat





 
fotos Canon EOS 5550D DIGITAL 20/04/2012 per jrrof

dijous, 10 de maig del 2012

11è aniversari


11è aniversari 

Onze primaveres, en un no-res, un mer pessic, un instant...

Sense parar-hi atenció i sense adonar-nos, la primavera arriba cada any puntualment, per obsequiar-nos amb un esclat de vida i de color per tot arreu. Qui ens ho havia de dir d’aquell deu de maig del dos mil u, “que faríem onze primaveres en el camí de la vida junts” i ho hem fet, ella i jo sense adonar-nos, això sí sempre pendents un de l’altre, hem conviscut a pesar de tot amb harmonia, pors, patiments i angoixes, una miqueta de yuyu” al principi, al no saber com seria el seu desenvolupament, ara també, vés a saber com tancarem el teló de la VIDA, de la tragicomèdia iniciada fa onze anys.

Ahir fullejant velles agendes, vaig trobar-hi un apunt: quan jo havia explicat el dol de la meva ELA a altres elàtics o llurs familiars, allà tots érem iguals. Era el 2003/2004 a l’associació *adELA a Barcelona (barri de Gràcia), de tant en tant ens hi trobàvem, fèiem xerrades, ens coneixíem, sempre aquesta convivència era reconfortant, allà havíem escoltat diferents professionals que convivien diàriament amb malalts, eren curosos i tractaven amb delicadesa l’ELA. Els elàtics i llurs familiars ens hi sentíem protegits. Recordo una anècdota, d’un fet puntual, us l’explico: dos gironins, en Miquel i la Berta, ella patia ELA, en Miquel, el seu marit, per requeriment del fisioterapeuta, va pujar a la taula per escenificar moviments posturals, la Berta al meu costat, asseguda a una cadira de rodes, reia i reia... a gust, pel sol fet de veure en Miquel estirat a la taula, reia amb rialles fortes i descontrolades per les emocions desfermades. Li vaig fer un comentari “se’l veu feliç allà dalt!!”, no em va contestar. En acabar l’escenificació, en Miquel va seure al seu costat, va treure un abecedari de grosses lletres i assenyalant amb un punter, va anar recomponent un “gràcies Josep”. Vaig quedar parat en rebre una lliçó de vida tan directa i alhora convulsat (aprèn amb mi...). Aquesta terrible malaltia fa estralls per on passa. I passa. A la Berta, l’ELA li havia pres la veu, tota la veu, entre d’altres coses. Jo no ho sabia. Eren una parella simpàtica, desbordaven empatia, inoblidables per mi.

Menció especial a la meva família que em protegeix  i em fa costat constantment, sota el seu paraigües m’hi sento reconfortat i re-conformat, els vuit néts que, dia a dia, demostren la seva delicadesa de tracte cap a l’avi. Els que m’atenen: doctors, fisioterapeuta, la Fundació Miquel Valls pel seu bon fer, a tots gràcies.

Aquest 11è aniversari convisquent amb l’ELA, em fa sentir cert privilegi VS a altres, demano disculpes, doncs no voldria ferir la sensibilitat de ningú per ser un elàtic diferent, dono gràcies per haver pogut contar-vos-ho.

“10 maig 2001 dia del diagnòstic” 10 de maig 2012 dia de l’escrit. Josep
Era jove, ara que en tinc seixanta nou, que lluny em queden aquells cinquanta-vuit, a la VIDA com deia el poeta “estem en temps de descompte” amb ELA o sense.

*adELA fou absorbida per la Fundació Miquel Valls, el seu inici era el 2006.

Uns poemes d’en Jordi Cervera 2003 vull que m’acompanyin en el meu 11è aniversari.

Rutes
Ara em fa malt l’espatlla,
masegada pel pes immòbil
d’una colla de bons propòsits
i no tinc les paraules
perquè em sembla que ja no cal,
que l’escala omnipresent dels silencis
m’ha anat fent més feble,
molt més petit
i abocat, d’una manera quasi definitiva,
a la xarxa opaca del plor.
Tot ha succeït de forma inexorable,
com si ningú, abans que jo,
s’hagués vist entretingut a solcar
les rutes lliscants de la carn,
els deserts ben plegats del treballs.
***
Desordres
Val tot quant el calendari,
nigromant borni i bergant,
juga el teu costat,
quant hi ha aldarulls al cor
i tot vol ser un devessall de colors,
de secrets indesxifrables,
de nous desordres petits i allargassats.
***
Viatge
Em donaré amb neguit el desig de l’aire,
a l’atracció madura del vent
i em deixaré bressar
com un polsim viatger,
encarat a la certesa
dels camins sense voreres,
de qualsevol principi absent.

A tots els qui han fet que encara hi hagi flames
barallant-se els meus ulls
i fulles surant en els llacs de la meva ànima.
Els grillons del meu futur són també una mica seus.

fotos:Canon EOS 550D DIGITAL per jrrof
Gràcies.