Miquel
Martí i Pol
VEU INCESSANT
(Edició de Roger Canadell i Montse Caralt)
Només
ens isolem en les petites coses,
en
la mínima llibertat de les petites coses,
i ja
és feixuc el retorn.
Perquè
en els inútils objectes
inevitablement
quotidians,
hi
ha un món no sabut de tendresa.
Només
ens isolem,
només
creixem en les petites coses:
en
el mocador,
doblat
amb cura a la butxaca,
en
la cançó que hem recordat de sobte,
en
el llibre ignorat,
en
la ma estesa per qualsevol acció indefinida,
o l’objecte
més íntim
que ningú
podria estimar tan intensament.
És—no
voldria enganyar-vos—
una
evasió cap a nosaltres mateixos,
cap
a la part més fràgil
de
nosaltres mateixos,
que
és, alhora,
allò
que nosaltres més estimem,
i,
encara,
allò
que més ens encoratja a viure.
***
Ni
la pluja més fina
ni,
encara, cap record
ens
tornaran la intimitat perduda.
Sempre
és nou el silenci,
sempre
és nou el neguit
i el
ritme breu i pur de les paraules.
Tot
el que ha esdevingut i sembla que ens pertany
no
pot omplir el gran buit del nostre viure.
I,
esbrinem que, de sempre, em fet cap al parany
i
que el cor ni un instant ha sigut lliure.
***
No
som res més, afirmo,
que
un adminicle rar de la natura.
Digueu
bru, dona o aigua
i en
aquest temps curtíssim
ens
ha vagat, de sobres, d’odiar-nos.
Desprès
farem sardana,
amb
bon ordre i mesura, entorn dels altres,
fins
suposar que ens em judicat dòcils
i
lliures de pecat. Potser la tarda
ens
ajudi amb entregues de paraules
que
ens lligaran, de poc avés, la llengua.
Tot
és igual, però. Lloem l’eterna
quietud
dels que ungiren, un divendres!,
el
primer gest, que no ha finit encara,
del
primer home august, que s’aixecava
contra
els murs inefables, per no dir-nos,
bo i
parlant densament, cap cosa pura.
Llavors
la mort es feia imprescindible,
i
això, germans, cal agrair-ho sempre.
***
Si
esbrineu d’un gest el secret dels meus versos
els
heu arrabassat la meitat de la vida.
Perquè
la força resideix en dir,
en
repetir cent cops les paraules llegides,
en
usar-les per conversar amb els amics,
en
fer bandera de combat de les idees
apreses,
una a una, lentament, amb esforç.
Si
esbrineu d’un sol gest el secret dels meus versos
restareu
afectadament sorpresos
i
oblidareu aviat el que us he dit.
Perquè
les paraules han de penetrar a dins vostre,
suaument
com la pluja d’hivern,
per
tal que pugin fecundar el vostre silenci
entre
tots els homes.
Que
aquet és el destí, el gran destí dels poetes.
***
Tot
el que puguem dir, germans, serà tan bell
com
el més bell record de la nostra infantesa,
perquè
viure és alçar-se per damunt de les coses
amb
un gest desimbolt de puresa excessiva.
Tot
el que puguem dir, germans, serà tan pur
com
la proximitat de la dona estimada,
tant
intens com la nota més discordant o el gust
més atrevit,
tan dens i clar com la tristesa.
Però
no ha de distreure’ns del lentíssim combat,
del progressiu
combat de la nostre existència,
car el
que puguem dir constitueix un món
tremolós
i concret, un conreu de paraules
que
ens aferren a tot una força viva,
un
constant desencert, un llarg ressò de planys,
i a
la llum no hi arriben només aquells que ignoren
la
veu de tot en lenta progressió de silencis.
Del
silenci a la llum hi ha una sola frontera.
***
Hi
ha un remolí a l’aigua on les paraules es fan dolces,
on
les paraules es fan lentes i clares.
com
les profunditats.
Hi
ha un lloc a l’espai on la veu us ressona,
on
la veu us envolta i us sedueix
com
si cridéssiu dins una cova.
Si
us dic tot això és per sincerar-vos
amb
vosaltres mateixos.
No
vulgueu esbrinar quines forces us mouen.
Hi
ha la vida i la mort immutables.
La
resta són paraules.
Estimeu-vos
germans, pel que us dol o us encisa.
***
Estic convalescent
des del 25 de març, vaig trencar-me la tíbia-peroné, ara però ja amb queda poc,
de fet ja amb queda poc, per fi la
setmana passada vàrem treure el clau, el pròxim dia 22 tinc visita, encara no
puc posar el peu al terra, la meva ELA de 14 anys, els meus 72 anys m’han impedit a usar muletes i anar a
peu coix, ja en tinc ganes, recobraré la meva llibertat de mourem per casa amb
el caminador, el que no se és si podré amb el meu cos afeblit, doncs peso poc
per lo que havia pesat, m’he quedat amb 84, dels 120 que feia. Alleugerit de
pes penso que aniré més lleuger. No se, No se...
M’he passat el matí llegint
poesia, per la tarda l’he picada i ara és quant la penjo amb un post. La poesia
m’entreté i m’agrada llegir-la i si és com avui la torno a llegir al picar-la
lletra a lletra.
Esperançat ara que
estem el final d’un accident al caure amb tot el pes a dessobre el peu, vaig
sentir una forta cruixida. Les fotos de Dolors Vilà adornen els poemes. Josep
fotos de Dolors Vilà
fotos de Dolors Vilà
fotos de Dolors Vilà
fotos de Dolors Vilà
