els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

diumenge, 19 de juny del 2016

passionera

DIARI D'UN AMIC DE LA NATURA:
LA PASSIONERA
DISSABTE 11 DE JUNY DE 2016-06-11
Passionera

Cada dia, si no em sortit amb el cotxe cap a in drets on hi trobem ara les orquídies, intentem fer una caminadeta amb la Carme d’una hora pels voltants de casa. A la zona de la Font de les Mulleres, des de fa uns quants mesos completament seca, hi ha una casa a la tanca de la qual hi creix i s’hi enfila la passionera. Fa una flor molt bonica.

Li he fet la fitxa, diu així:

LA PASSIONERA
passiflora caerulea
cast. PASIONARIA

La passionera és una planta enfiladissa, que pot arribar als 15 – 20 metres si troba suport suficient. És originària d’Amèrica del Sud. Plantada en jardineria i subespontània en canyars, marges i altres indrets ruderals.

Les fulles alternes i palmades, a la seva base hi creix un circell de cinc a deu cm per agafar-se al suport.

Floreix des de la primavera a la tardor amb una flor olorosa i rodona d’uns 10 cm de diàmetre.

El fruit és una drupa de color taronja i grandària com una nou que per dintre mostra un granulat negre.

També se l’anomena com a: claus de Crist, claus de l’infern, clavells de crist, flor de la passió, flor dels tres claus, herba de la passió, passionera blava.

Tots aquests noms fan referència a la flor en la que es diu que s’hi pot veure unes formes que ens recorden la passió de Crist: La corol•la és la corona d’espines, els tres estigmes representen els tres claus de la creu, l’ovari i la base, el calze, les cinc anteres, les cinc ferides, els deu pètals ( 5 pètals i 5 sèpals) el dotze apòstols ( menys Judes el traïdor i Pere el negador), els circells són els fuets flagel•ladors.

Té propietats medicinals com a sedant, antiespasmòdica i somnífera.
Li he dedicat un poema que diu així:

PASSIONERA
Ha vingut de l’Argentina,
del Brasil o l’Uruguai.
Té la flor de purpurina.
molt bonica, la més guai.

Sa formosa roda - flor
representa l’escenari
de la mort i la passió
del Déu - Crist en el Calvari.

A la flor tothom hi veu
corona punyent d’espines,
els pistils són claus de creu
i els estams nafres divines.

Com un nispro és el seu fruit
i per dins negra magrana.
Jo no el vull ni cru ni cuit
és molt fat, em treu la gana.

Per avui prou. Tingueu bona setmana!!!
                                         Narcís Munso

Avui l’atzar m’ha fet buscar per trobar-me amb el Narcís que no el coneixia.

Ho comento he assistit a una cantada a l’escola de música entre La Garriga/Sant Cugat el que dirigia la coral santcugatenca, portava un llibre a les mans i ens llegit uns poemes feien honor a Mallorca Sa Foradada, el Torrent de Pareis       

 Els poemes eren deliciosos i transportat anys de soldat a se Illa ho vaig conèixer, també ho va conèixer la que seria la meva esposa.

M’he atrevit a copiar fil par randa del seu bloc i el seu post. Narcís no m’he pogut estar et demano disculpes. Josep


dissabte, 11 de juny del 2016

llarg i prim, parent d'en bufa



llarg i prim, parent d'en Bufa 

DEFINICIÓ+EXEMPLE:

Referit a algú que és espigat, esprimatxat, molt alt i prim.
   El seu xicot és llarg i prim, parent d'en Bufa, i juga a l'equip de bàsquet de la universitat.
ETIMOLOGIA DE PARENT:

Del llatí parens, -ntis, 'el pare o la mare', participi present de parĕre, 'parir, engendrar', aplicat inicialment al pare i la mare indistintament, sobretot en plural, conjuntament, passà després a designar els familiars.

PASSATGES QUE IL·LUSTREN L'ÚS DEL MOT:

Algú feia un discurs i els dos homes passaren en silenci, sense fer soroll. Els convidats tenien els rostres vermells i els ulls brillants. Parlava un individu alt i prim, parent d'en Bufa, i ho feia en francès.
Jaume Fuster, De mica en mica s'omple la pica (1971)


La Trinca

Llarg i prim, parent d'en Bufa,
el seu pare és un pagès
carallot, que s'estarrufa
i s'enfarina com si res,
perquè sa filla Riteta
s'ha fet la resolució,
no vol pasturar cabretes,
no, no, no.

A sa filla grans molèsties
els promesos li han portat,
i tots tenen noms de bèsties,
que ja és prouta qualitat.

El fill gran de cal oruga,
el noi de cal escorpí,
el mitjà de can tortuga
i l'hereu de cal garrí.
Per això s'ha casat
amb un potentat.

Llarg i prim, parent d'en Bufa,
el seu pare és un pagès ...

«Llarg i prim, parent d’en Bufa» (cançó popular catalana, versionada per La Trinca al disc L’orgue de gats, 1971)


ENLLAÇOS:

L’arribada de la llum de gas a Barcelona

La dita es refereix a un personatge molt conegut a Barcelona en una època en què la popularitat es guanyava en base a la insistència, no pas per sortir uns quants dies en qualsevol programa televisiu. En aquesta ocasió parlem d’en Bufa, un beneitó que es passejava per la ciutat quan tot just s’instal·lava l’enllumenat públic de gas, durant la dècada de 1840-1850.

Barcelona va ser la primera ciutat de l’Estat espanyol a utilitzar gas per il·luminar els carrers, gràcies al fluid subministrat per la Societat Catalana per a l’Enllumenat de Gas, empresa fundada el 1843. La conducció del gas ja es feia de manera subterrània, amb canonades emplaçades sota les voreres, des d’on partien ramals per arribar als fanals, la majoria dels quals eren penjats d’un suport fixat a les façanes de les cases. També n’hi havia de columna, que esdevindrien els més populars.

El gas va ser decisiu per al desenvolupament de l’economia moderna catalana, que d’aquesta manera podia superar la dependència del vapor. Amb la industrialització, Barcelona va créixer espectacularment: si l’any 1847 el cens de la ciutat era de cent vint-i-cinc mil habitants, dos anys després s’havia incrementat de quaranta-mil, procedents dels grans contingents d’immigrants atrets per l’obertura de fàbriques i tallers de tota mena. El gremialisme menestral anava desapareixent, per donar pas a les iniciatives industrials de gran envergadura, potenciades per una nova classe social, la burgesia.

Tornem, però, al nostre personatge, en Bufa, un home tan alt que arribava sense dificultat a la flama dels fanals i podia apagar-les d’una simple bufada, especialitat que li va donar el malnom. Es diu que, quan estava engrescat, seguia els fanalers que encenien l’enllumenat, per mitjà d’una llarga perxa amb un ble encès al capdamunt, i els apagava sistemàticament, activitat que li costà més d’una estomacada. La canalla el seguia, l’aclamava i repetia amb insistència la cantarella: bufa!, bufa!

Albert Vidal, Per què diem… L’origen de 100 dites populars (Albertí Editor, 2016), pàg. 101-102



Avui no fa sol, cau un amago de pluja o un xirimiri, no convida a passejar,
reclòs a casa he rellegit el Rodamots de ahir i n'he penjat un post. Josep