els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dilluns, 26 d’octubre de 2020

mi salida

 



Hoy por fin salí de casa, salude a mis amigos de la plaza del “Silenci” en la Garriga Alfredo, Julián, Joan i Miquel, conocí al pastor recién jubilado.

Hablamos, más ellos que yo, les enseñé mi nueva adquisición, Alfredo me tiro unas fotos, ya en casa al verlas parezco “Un asalta caminos” pero mi caballo es una silla eléctrica. Como nos hemos acostumbrado a la mascareta, antes solo usada por los dentistas. Se alegraron de verme. Hacia un largo mes que no salía de casa. Hacia fresco, Salí con un hermoso sol, pero se nublo con un aire frio. Así que les dije un “Hasta Luego”

Recogí el Periódico, una revista, el azar me hizo el milagro, Cortés y Pilar (hacia días que no salían, hoy si, se vacunaron de la gripe) se acercó una señora, saludo a la Pilar, (son hijas de un pueblo del Bages), se me presento era Carmen Luna, amiga del FB, dibuja muy bien, hace poco un homenaje a la vejez, le dije que en mi libro anual familiar “Reculls” figuraría su dibujo, se alegró y me dio la gracias.

Mi salida de hoy cundió. No saldré más hasta el domingo. Soy de factor de alto riesgo, setenta y siete años, diez y nueve conviviendo con una ELA. Dicho y escrito está.

Apunte: Mi mascareta es reivindicativa "LLUITEREM FINS EL FINAL ¿===?"

Josep Rof Rof




dilluns, 24 d’agost de 2020

POEMES AL VENT (estiu2020)

Llanars 20 d’agost del 2020

Del llibre POEMES AL VENT

Presentació

MIQUEL ACCENSI SUBIRATS

Soc Miquel Accensi Subirats. A títol de presentació, voldria fer unes petites reflexions que, de vegades, per el fet de ser massa conegudes, potser no els donem la importància que es mereixent i les passem per alt. En aquest món, tots necessitem amor. Si som humils i treballem en benefici de la societat el nostre pas per la vida haurà sigut un èxit. Hem de veure sempre el got mig ple i no desitjar les coses que no tenim. No podem malgastar cap hora de la nostra vida perquè és molt curta, irrepetible i valuosa. La dignitat i la llibertat són els béns més preuats. Si hi pensem, tenim l’èxit assegurat.   

DESCONCERTATS

Som fills del silenci i parlem, cridem presumim...

Ens defineixen les obres, no les paraules.

L’arbre de la vida té les arrels ben clavades a terra.

amb nervacions fins a cada una de les fulles.

El nostre camí és un univers prodigiós:

No sabem què hi haurà després del proper

canvi de resant, ni a la vall més llunyana, ni al cim altiu.

Esquivem cops en un combat, sense saber

ni qui el mena, ni el motiu pel que lluitem.

Cerquem la felicitat, en paradisos llunyans

sense adonar-nos-en que la portem dintre

(En el cas que no l’haguéssim perduda).

Solem “taral·lejar”, cançons que altres canten

Un somni frac vol dir una mà estesa, d’amistat.

Quina humanitat tan descordant!

Jaume Gimeno

Poesia! què és la poesia?

Poesia és la bellesa

que mana des de l’interior.

 

Nascuda del cor,

expressada amb lletres

plenes de sentiments,

narrades amb passió

és ànima de poeta.

&&&

Avui sento alegria,

una llum ha il·luminat,

la meva vida buida

i lo meu cos cansat.

Avui sento emoció,

algú de mi s’ha enrecordat,

me bat lo cor

perquè encara tinc amics

i noto la sensació

que estant en mi.

&&&

VANIDADES

El agua de la lluvia lavara

de la hojas, el polvo del camino,

el viento secará la tierra

y traerá ese aroma para devolver

la armonía perdida 

La Poesia me entretiene, me transporta a soñar, olvidandome de mis males externos e internos. jrrof

divendres, 20 de març de 2020

Ovidi Montllor


Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi4 de febrer de 1942 modifica – Barcelona10 de març de 1995 modifica)[1] (ara fa 25 anys el 10 de maig)
fou un actor i cantautor alcoià pertanyent al moviment de la Nova Cançó,[2] amb una extensa trajectòria professional de més de deu àlbums editats en vida i una cinquantena de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius.[3]
Biografia Naixement   4 de febrer de 1942 Alcoi 
Mort 10 de març de 1995 (als 53 anys) Barcelona 
Causa de mort            Causes naturals   (Càncer d'esòfag )
 Font wikipedia.
(Vull retre un homenatge als seus 25 anys absent)
Del llibre: POEMES DE CAPÇALERA de Miquel Pujadó

A més d’un li pot sorprendre que barregem un autor de cançons amb poetes però, de fet, la poesia lírica i la cançó eren, a l’inici, la mateix cosa. A més, hi ha altres autors i intèrprets de cançons contemporanis amb un nivell literari comparable o superior al de molts poetes <>: Georges Brassens, Bob Dylan, Paolo Conte, Léo Ferré, Leonard Cohen...i també Ovidi Montllor.
Ovidi Montllor anava a contracorrent: era alcoià, obrer de família anarquista, i autodidacte, en un món de la cançó dominat per la burgesia i els universitaris barcelonins. Va ser capaç de fer el 1973 un disc trencador (Crònica d’un temps) que va obrir un camí a formacions de jazz-rok com l’Orquestra Mirasol; també féu l’expressió facial i el gest part integrant de cada història que explicava: en un moment en què la majoria dels cantant semblaven soldats a la guitarra, ell se n’alliberà i, amb la complicitat d’instrumentistes com Toti Soler, esdevingué tan bon intèrpret de cançons com bon actor de teatre i de cinema.

Però sobretot, l’Ovidi anava  a contracorrent perquè va fer de la cançó un arma de coneixement, d’humor, de cultura, d’opinió i d’idees, fins i tot quan, en nom d’una falsa concepció de la democràcia, van ser decretades ---per part de polítics i de líders d’opinió---la seva inutilitat i la seva imminent desaparició. Llavors van néixer les seves cançons més lúcides i contundents, com la <<Cançó del cansat>>, un tema què els blavers valencians mai no li van perdonar, i on diu: <  de València>>.

De vegades, la superfície de les seves cançons sembla aspra, feta amb el fang i la pols de la seva terra. Però així que hi grateu una mica hi trobareu peces d’or; <<La fera ferotge>>, <<Homenatge  a Teresa>>, <<Sí,senyor>>, Perquè vull>>, <<A la Vida>>, <<Les meves vacances>> (una picada d’ullet al seu admirat Brassens). <<Carta a casa>>, <<Autocrítica i crítica>>...sense comptar les seves interpretacions, dites o cantades de poemes –sobretot---, Vicent Andrés Estellés, però també de Salvat-Papasseit, Brossa, Pere Quart, Blai Bonet...Després  d’uns quants anys al purgatori, l’Ovidi ha estat redescobert i reivindicat per una joventut entusiasta que encara no havia nascut quan el va morir, a causa d’un càncer que se li va declarar el 1994, just quant estava a punt d’enregistrar la veu per un nou disc, que s’havia de titular Verí good.

Tot esperant Ulisses

Ones que vénen,
mar que s’allunya.
Tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s’enceten,
riures que es moren.
Quan creus que tens, tot s’esmuny.

Verd el cel i fresc l’estiu.
Jove el gran i cec l’altiu.
Una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!

Un ocell baixa l’amor.
Mils d’amors senten l’enyor.
Un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen...

Plou de baix i ens mulla el cap.
Juga i guanya qui menys sap.
El cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!

La raó és un moble vell.
Manar vol dir: un martell.
Amb el cap estabornit.
Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen...

Cinc i cinc mai no en fan deu.
Una església et marca un preu.
Un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!

Plora, plora, no hi ha draps!
Beu i canta i trenca els plats!
L’estratègia es cou de nit.
Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen...

Que més puc cantar-vos ja
si la festa no te pa?
El meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!

La tristesa guanya el cant.
L’esperança és un infant.
Llibertat: nom impartit.
Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen...

Cantat per Miquel Pujadó

APUNT
Tota una llarga tarda, m’ha dut teclejar aquest post, m’he distret un munt, però ara que ens sent ningú “M’ha quedat un dolor a l’esquena insuportable” Són els desgast que l’estimada VIDA! Ens depara. Que hi farem diuen “Mala cara quan morirem” jrrof










divendres, 13 de març de 2020

Nicolau Dols FELIÇ


Nicolau Dols
FELIÇ

Boquejaves davall la superfície
de la mar. Praderies d’alga, estrelles,
arena, esponges, un llampec tal volta
aigua amunt, cel amunt, enllà d’enllà:
la lluna, el vent, les ones o el teu cos.
Qui sabrà mai d’on ve el primer reflex?

Feliç aquell qui guarda dins els ulls
el moment que el món es va fer clar
i el cel es va esqueixar de banda a banda.
***


El plaer més senzill, el sol plaer,
cada dia del món que t’acompanyi:
el perfum de la pluja de l’agost,
el so dels grills brodant un vel de fosca,
i un frec suau de seda de bedoll
que t’ompli de calfreds la pell de l’ànima.

Feliç aquell que troba en cada cosa
les arrels poderoses del que és bell
i bo, i necessari, i en gaudeix.
***

Esclata el nervi de la llum primera,
i el de la terra, i el del blau marí,
i encara el del cel clar del bell matí
i el nervi verd de la vibrant espera.
***

Els desigs acomplerts jeuen en terra,
esvaïts, fets malbé, espelleringats.
Fins el portal n’arriba la fetor,
la lletania i la claror dels ciris
somorta enmig de tanta pesadesa,
flors de plàstic i lúgubres retrats.
Feliç aquell qui sap com reservar-ne
el més ocult, el més llunyà de tots
i en fa la clau de volta dels seus dies.
*** 

Quaranta dies i quaranta nits
he esperat el retorn del teu alè.

I he vist el torb, el foc, el terratrèmol,
I s’han fus l’esperança, el goig, la fe.

Per quines valls ombrívoles habites?
Dins quins amagatalls et plau ser?

Llavors s’ha alçat un ventijol subtil
com un bri d’herba en un matí serè.


La poesia m’acompanya, m’entreté, em fa pensar, amb transporta, i m’agafa mal a l’esquena al escriure-la, però la visc dues vegades, frase a frase, lletra a lletra. jrrof





dissabte, 1 de febrer de 2020

un día con suerte



Quiero contar lo vivido el pasado jueves 29 de enero del 2020
Como cada jueves almorzamos a Can Noguera (bar) somos una collada y nos nombramos “los de los jueves”

Este día adelantamos el horario tradicional (9:00) en media hora. La mesa compuesta por Alfredo y dos de sus hijos Marc y Josep, Joan y yo mismo Josep. Yo pedí callos ½ ración están cocidos con cap i pota, me los comí a gusto, tomamos café. Hablamos y hablamos…

Como adelantamos el almuerzo era temprano, me entretuve haciendo fotos a un almendro en flor, decidí dar un paseo con mi silla. Esta me llevo al Mercadona (MD), compre entre otras cosas una garrafa 5 litros de aceite, un pack grande de pan tostado multicereales.

En el respaldo de mi silla hay una mochila para compras pequeñas y de poco peso, dentro una bolsa grande de supermercado, está la cuelgan en un hebilla detrás de la silla sujeta en el asidero (tenía el aceite, el agua destilada y el pan tostado), bien, dicho esto, con amabilidad me la colgaron, eso creía yo, en vez de colgarla la ato, al llegar a casa la bolsa no estaba, la había perdido.

Mi mujer reciente había almorzado. Sobraba en la lata una sardina, total me la zampe, con un pequeño bocadillo. Eran casi las dos del mediodía. Hacia un sol radiante, decidí volver al MD para comprar de nuevo, ya que lo había perdido. Fui por el mismo camino.

Al llegar al MD, me llaman, me dicen que tienen la bolsa. Así llene la otra con pasta sopa variada. Vino una empleada MD y me dio una dirección donde se encontraba la bolsa.

Una vez localizada la vivienda, no llegaba al timbre para llamar, un joven se acercaba, me quieres ayudar? no llego para llamar, llamó y se esperó, salió enseguida, agradecimientos, “dijo que no era capaz de comerlo, si no se encontraba el dueño” muy amable y contenta dijo llamarse Mari. Ya con la bolsa colgada por el chico, con dos bolsas para casita.

Una vez en casa agradecimientos a la Mari, a mi longeva ELA, diagnosticada el 2001, a mis amigos, compartiendo desayuno todos los jueves. Estoy súper agradecido a la ELA que me ha tocado para VIVIR. jrrof

Apunte: Mención especial a todos los elátic@s que sufren esta terrible enfermedad, así como sus familiares, y sus cuidadores MIL ABRAZOS!





dimecres, 1 de gener de 2020

Coses del passat segle


Temps sinistres
A mesura que passen els anys, la realitat d’aquells temps sinistres es va fent més real
De Ramon Gasch - 31/12/2019 a el Matí Digital

Els que vam néixer l’any 50, tenim l’avantatge que la nostra edat és fàcil de recordar: any 2019, 50+19 = 69 anys. L’inconvenient d’haver nascut a la prehistòria del segle passat, és que a dia d’avui un ja és vell. Si volem treure-hi ferro podríem dir una persona gran, massa gran.
Així doncs, un cop arribat a aquesta edat ja sabem que passa: soc incapaç de recordar que vaig sopar ahir, però tinc clares les coses que em passaven fa 60 anys. I quins son aquests records d’un vailet de poble? Per donar-los sentit és necessari contemplar aquells moments des de la perspectiva que donen els anys. Situat en aquell moment, per un nano a punt d’arribar a la desena, el fet que em fessin cantar el Cara al Sol cada matí, que em donessin formatge i llet ( una llet amb pols horrible, per cert) que no escriguis ni un mot en català o que totes les celebracions religioses (primer divendres de mes, Setmana Santa, Corpus, missa dominical, etc) fossin d’obligatòria assistència , no era una cosa que em trasbalsés massa, llevat del una sensació de pèrdua de temps.
Fou més tard, cap el llindar dels 18 anys, quan vaig anar a estudiar a Barcelona, on les corredisses davant dels grisos eren contínues o al marxar a la mili, quan vaig anant prenent consciència de fins a quin punt eren sinistres aquells anys seixanta pels adults, que no estiguessin lligats totalment a la doctrina de la “Una, grande y libre”
En aquells temps, recordo perfectament l’espai de reparació d’aparells de ràdio que tenia el meu pare, en un racó petit del taller de lampisteria i electricitat, del negoci familiar. Allà, algun dimecres a la nit o els diumenges a les cinc de la tarda, escoltàvem els partits del Barça de l’Olivella i en Ramallets i més tard  en Benítez, en Pereda o en Zaldúa. Alguna nit també veia com el meu pare, ben sopat, sortia cap aquell lloc discret, connectava el seu impressionat “Telefunken” i escoltava a volum gairebé inaudible una emissora especial, anomenada “Radio España Independiente” El meu avi, que era comunista declarat, havia hagut de realitzar una autèntica epopeia anys enrere, per rescatar el meu pare del camp de concentració de Sant Marcos, a León, d’on el va treure quan estava a les últimes i a punt de morir d’inanició. Fou tant terrible el maltractament i la desnutrició que va patir el meu pare allà que va perdre tot el cabell i la resta de pel del cos. Anys més tard, quan vaig escriure aquella història familiar en el meu llibre “D’un Temps sense esperança” em va costar moltíssim que els protagonistes m’expliquessin aquells fets, ja que per ells recordar allò era com tornar a baixar a l’infern.
Gent innocent acusada sense motiu, simplement per poder espoliar els seus bens, famílies desfetes, fugides massives a l’estranger i una repressió tenebrosa que es va intentar de dissimular en la famosa transició del 1978, però que, evidentment, no va fer-se com s’havia de fer, sinó com volien els que aleshores i ara, encara es consideren los vencedores.
A mesura que passen els anys, la realitat d’aquells temps sinistres es va fent més real. Mentre jo jugava amb els meus amics, la mare i el pare patien d’allò més per continuar vivint en un ambient que ningú sabia quan acabaria. Mentre alguns tenien de tot, la majoria havien de lluitar cada dia per tirar endavant. Ells no podien parlar, opinar ni decidir i l’esforç de tants i tantes per sobreviure en aquells temps sinistres, mai s’ha reconegut com cal.
Avui, quan els voltors del feixisme , aquests vampirs del Arriba España, treuen el nas de nou, molta gent de la meva edat, antics amics, familiars i coneguts m’han expressat la seva sorpresa, la seva indignació i també el seu temor de que puguin tornar aquells temps sense esperança. A mi el que em sorprèn és que tres milions d’individus d’aquest país anomenat España  els hagin pogut fer tornar. Potser és que en realitat no havien marxat mai.

Imagineu-vos: jo que soc del 1943-2020 = aquest any el 16 d’abril en faré 77 d’anys, com diu en Ramon Gasch  (L’inconvenient d’haver nascut a la prehistòria del segle passat, és que a dia d’avui un ja és vell. Si volem treure-hi ferro podríem dir una persona gran, massa gran.)” Si jo també soc gran” per l’època quasi subscric el tex, menys anar estudiar a BCN, lo demés son vivències viscudes per mi.
(Que em fessin cantar el Cara al Sol cada matí, que em donessin formatge i llet ( una llet amb pols horrible, per cert) que no escriguis ni un mot en català o que totes les celebracions religioses (primer divendres de mes, Setmana Santa, Corpus, missa dominical, etc) fossin d’obligatòria assistència , no era una cosa que em trasbalsés massa, llevat del una sensació de pèrdua de temps.) Una, grande y libre Radio España Independiente
Recordo la nostra radio Bayona, on el pare també escoltava Radio La Pirenaica. (Avui, quan els voltors del feixisme , aquests vampirs del Arriba España) Recordo que a la classe en feien formar, per cantar cançons patriòtiques i donar novetats “Sin Novedad En La Centuria General Gay”, els estius anaven de “Campamentos falangistes d’adoctrinament”, el pare no mi havia deixar anar mai, ell era un ferit de guerra i no suportava el viure rodejat de vampirs i voltors. De més gran ho vaig comprendre. jrrof a 1/1/20