Coneguda crueltat
(17 D’AGOST DE 2017)
La mateixa ciutat només dura el seu temps.
Totes les Barcelones són unes dins les altres
com unes invisibles nines russes.
La ciutat que jo estimo encenia pocs llums
en les nits pobres d’un país infame.
Aquesta va ocultar-la una altre de més lliure.
Vas tornar ami, com roses
salvades de qui sap quines escombraries,
residus menyspreats de veritat.
Ara ja és una altre Barcelona:
la que més llums ha encès,
la da la indiferència. La més cosmopolita.
Aliena i fugaç, una gentada emplena
les cases i els carrers
igual que un escenari abandonat
on haguessin rodat una pel·lícula.
Potser avui, si no fos per tants records,
ja no l’estimaria.
Joan Margarit
***
Últimes representacions
De jove vaig ser Macbeth.
L’obra es representava entre pilars
de formigó armat. Sota les bigues de ferro.
Jo reclamava: --El meu regne és l’erm--.
Vaig trair per venjança.
El sexe va ser una arma de mal tall:
feia ferides lletges.
En aquell temps va haver-hi alguna boira
a causa de la qual, o per la qual, morir.
És de nit: l’alba triga.
La veu de Lady Macbeth em diu, brusca i
pragmàtica:
--El que ja ha succeït no té remei--.
Joan Margarit
