jrrofi8mes: de març 2020

divendres, 20 de març del 2020

Ovidi Montllor

Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942

– Barcelona, 10 de març de 1995

)^[1] (ara fa 25 anys el 10 de maig)

fou un actor i cantautor alcoià pertanyent al moviment de la Nova Cançó,^[2] amb una extensa trajectòria professional de més de deu àlbums editats en vida i una cinquantena de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius.^[3]

Biografia Naixement 4 de febrer de 1942 Alcoi

Mort 10 de març de 1995 (als 53 anys) Barcelona

Causa de mort Causes naturals (Càncer d'esòfag )

Font wikipedia.

(Vull retre un homenatge als seus 25 anys absent)

Del llibre: POEMES DE CAPÇALERA de Miquel Pujadó

A més d’un li pot sorprendre que barregem un autor de cançons amb poetes però, de fet, la poesia lírica i la cançó eren, a l’inici, la mateix cosa. A més, hi ha altres autors i intèrprets de cançons contemporanis amb un nivell literari comparable o superior al de molts poetes <>: Georges Brassens, Bob Dylan, Paolo Conte, Léo Ferré, Leonard Cohen...i també Ovidi Montllor.

Ovidi Montllor anava a contracorrent: era alcoià, obrer de família anarquista, i autodidacte, en un món de la cançó dominat per la burgesia i els universitaris barcelonins. Va ser capaç de fer el 1973 un disc trencador (Crònica d’un temps) que va obrir un camí a formacions de jazz-rok com l’Orquestra Mirasol; també féu l’expressió facial i el gest part integrant de cada història que explicava: en un moment en què la majoria dels cantant semblaven soldats a la guitarra, ell se n’alliberà i, amb la complicitat d’instrumentistes com Toti Soler, esdevingué tan bon intèrpret de cançons com bon actor de teatre i de cinema.

Però sobretot, l’Ovidi anava a contracorrent perquè va fer de la cançó un arma de coneixement, d’humor, de cultura, d’opinió i d’idees, fins i tot quan, en nom d’una falsa concepció de la democràcia, van ser decretades ---per part de polítics i de líders d’opinió---la seva inutilitat i la seva imminent desaparició. Llavors van néixer les seves cançons més lúcides i contundents, com la <<Cançó del cansat>>, un tema què els blavers valencians mai no li van perdonar, i on diu: < de València>>.

De vegades, la superfície de les seves cançons sembla aspra, feta amb el fang i la pols de la seva terra. Però així que hi grateu una mica hi trobareu peces d’or; <<La fera ferotge>>, <<Homenatge a Teresa>>, <<Sí,senyor>>, Perquè vull>>, <<A la Vida>>, <<Les meves vacances>> (una picada d’ullet al seu admirat Brassens). <<Carta a casa>>, <<Autocrítica i crítica>>...sense comptar les seves interpretacions, dites o cantades de poemes –sobretot---, Vicent Andrés Estellés, però també de Salvat-Papasseit, Brossa, Pere Quart, Blai Bonet...Després d’uns quants anys al purgatori, l’Ovidi ha estat redescobert i reivindicat per una joventut entusiasta que encara no havia nascut quan el va morir, a causa d’un càncer que se li va declarar el 1994, just quant estava a punt d’enregistrar la veu per un nou disc, que s’havia de titular Verí good.

Tot esperant Ulisses

Ones que vénen,

mar que s’allunya.

Tot és ben prop, tot és lluny.

Plors que s’enceten,

riures que es moren.

Quan creus que tens, tot s’esmuny.

Verd el cel i fresc l’estiu.

Jove el gran i cec l’altiu.

Una taula fa de llit.