els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dimecres, 17 de juny del 2015

veu incessant


Miquel Martí i Pol
VEU INCESSANT
(Edició de Roger Canadell i Montse Caralt)

Només ens isolem en les petites coses,
en la mínima llibertat de les petites coses,
i ja és feixuc el retorn.
Perquè en els inútils objectes
inevitablement quotidians,
hi ha un món no sabut de tendresa.

Només ens isolem,
només creixem en les petites coses:
en el mocador,
doblat amb cura a la butxaca,
en la cançó que hem recordat de sobte,
en el llibre ignorat,
en la ma estesa per qualsevol acció indefinida,
o l’objecte més íntim
que ningú podria estimar tan intensament.

És—no voldria enganyar-vos—
una evasió cap a nosaltres mateixos,
cap a la part més fràgil
de nosaltres mateixos,
que és, alhora,
allò que nosaltres més estimem,
i, encara,
allò que més ens encoratja a viure.  

***

Ni la pluja més fina
ni, encara, cap record
ens tornaran la intimitat perduda.

Sempre és nou el silenci,
sempre és nou el neguit
i el ritme breu i pur de les paraules.

Tot el que ha esdevingut i sembla que ens pertany
no pot omplir el gran buit del nostre viure.

I, esbrinem que, de sempre, em fet cap al parany
i que el cor ni un instant ha sigut lliure.

***

No som res més, afirmo,
que un adminicle rar de la natura.
Digueu bru, dona o aigua
i en aquest temps curtíssim
ens ha vagat, de sobres, d’odiar-nos.

Desprès farem sardana,
amb bon ordre i mesura, entorn dels altres,
fins suposar que ens em judicat dòcils
i lliures de pecat. Potser la tarda
ens ajudi amb entregues de paraules
que ens lligaran, de poc avés, la llengua.

Tot és igual, però. Lloem l’eterna
quietud dels que ungiren, un divendres!,
el primer gest, que no ha finit encara,
del primer home august, que s’aixecava
contra els murs inefables, per no dir-nos,
bo i parlant densament, cap cosa pura.

Llavors la mort es feia imprescindible,
i això, germans, cal agrair-ho sempre.

***

Si esbrineu d’un gest el secret dels meus versos
els heu arrabassat la meitat de la vida.
Perquè la força resideix en dir,
en repetir cent cops les paraules llegides,
en usar-les per conversar amb els amics,
en fer bandera de combat de les idees
apreses, una a una, lentament, amb esforç.

Si esbrineu d’un sol gest el secret dels meus versos
restareu afectadament sorpresos
i oblidareu aviat el que us he dit.
Perquè les paraules han de penetrar a dins vostre,
suaument com la pluja d’hivern,
per tal que pugin fecundar el vostre silenci
entre tots els homes.

Que aquet és el destí, el gran destí dels poetes.

***

Tot el que puguem dir, germans, serà tan bell
com el més bell record de la nostra infantesa,
perquè viure és alçar-se per damunt de les coses
amb un gest desimbolt de puresa excessiva.

Tot el que puguem dir, germans, serà tan pur
com la proximitat de la dona estimada,
tant intens com la nota més discordant o el gust
més atrevit, tan dens i clar com la tristesa.

Però no ha de distreure’ns del lentíssim combat,
del progressiu combat de la nostre existència,
car el que puguem dir constitueix un món
tremolós i concret, un conreu de paraules

que ens aferren  a tot una força viva,
un constant desencert, un llarg ressò de planys,
i a la llum no hi arriben només aquells que ignoren
la veu de tot en lenta progressió de silencis.

Del silenci a la llum hi ha una sola frontera.

***

Hi ha un remolí a l’aigua on les paraules es fan dolces,
on les paraules es fan lentes i clares.
com les profunditats.

Hi ha un lloc a l’espai on la veu us ressona,
on la veu us envolta i us sedueix
com si cridéssiu dins una cova.

Si us dic tot això és per sincerar-vos
amb vosaltres mateixos.

No vulgueu esbrinar quines forces us mouen.

Hi ha la vida i la mort immutables.

La resta són paraules.

Estimeu-vos germans, pel que us dol o us encisa.

***
 
Estic convalescent des del 25 de març, vaig trencar-me la tíbia-peroné, ara però ja amb queda poc, de fet  ja amb queda poc, per fi la setmana passada vàrem treure el clau, el pròxim dia 22 tinc visita, encara no puc posar el peu al terra, la meva ELA de 14 anys, els meus 72  anys m’han impedit a usar muletes i anar a peu coix, ja en tinc ganes, recobraré la meva llibertat de mourem per casa amb el caminador, el que no se és si podré amb el meu cos afeblit, doncs peso poc per lo que havia pesat, m’he quedat amb 84, dels 120 que feia. Alleugerit de pes penso que aniré més lleuger. No se, No se...

M’he passat el matí llegint poesia, per la tarda l’he picada i ara és quant la penjo amb un post. La poesia m’entreté i m’agrada llegir-la i si és com avui la torno a llegir al picar-la lletra a lletra.
Esperançat ara que estem el final d’un accident al caure amb tot el pes a dessobre el peu, vaig sentir una forta cruixida. Les fotos de Dolors Vilà adornen els poemes.  Josep 
 fotos de Dolors Vilà
fotos de Dolors Vilà 
 fotos de Dolors Vilà
 fotos de Dolors Vilà

diumenge, 7 de juny del 2015

el mar, la mar


AL BELL MIG DE LA TERRA

Al bell mig de la terra
la vida sempre és mou!
Al bell mig de la terra,
hi ha el mar, que ho fa tot nou!

La mar fecunda i dolça,
la mar, d’un blau immens...
La mar salada i aspra,
la mar, el temps i el cel!
El mar mai no s’acaba.
La vida, neix al mar...
El mar ens arrossega,
el mar ens fa somiar!
Si mai tens un problema,
el mar te’l curarà...
Si necessites calma,
al mar la trobaràs...
La trobaràs!

Al bell mig de la terra
la vida sempre és mou!
Al bell mig de la terra,
hi ha el mar, que ho fa tot nou!


La mar fecunda i dolça,
la mar, d’un blau immens...
La mar salada i aspra,
la mar, el temps i el cel!
Entre Àfrica i Europa,
el mar uneix dos mons.
Mols pobles, moltes llengües
darrera l’horitzó.
El mar té moltes cares,
conté tots els colors...
La mar Mediterrània
es la nostre i és la de tots.
I és de tots!

Al bell mig de la terra
la vida sempre és mou!
Al bell mig de la terra,
hi ha el mar, que ho fa tot nou!


La mar fecunda i dolça,
la mar, d’un blau immens...
La mar salada i aspra,
la mar, el temps i el cel!
El mar, la mar...
El mar, la mar...
El mar, la mar...
El mar, la mar...    El mar!


L’AUDITORI aquesta cantada serà cantada per uns 40.000 nens de 3r, 4t, 5è i 6è d’Educació Primària durant els mesos d’abril, maig i juny de 2015 a l’Auditori de Barcelona, El Vendrell, Figueres, Granollers, Manresa, Mataró, Olot, Sant Cugat del Vallès, Vic, Vilafranca del Penedès, Parla, Saragossa, Sevilla, Valladolid, Brussel·les (Bèlgica), Koblenz (Alemanya) i Neustadt (Alemanya).


dijous, 30 d’abril del 2015

estimar-se



Biel Majoral i Antoni Artigues :   Avui les fades i les bruixes s'estimen


Avui, sabeu?, les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'afinen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl•lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Bruixa de dol...


La poesia m'acompanya, m'entreté, estic al llit, duc el peu dret enguixat em vaig trencar la tíbia i peroné, d’això ja fa dies era el passat 25 de març, si fos jove i no patis d’ELA fent saltironets amb les carosses aniria per tot, estic cansat, el llit amb menja, trobo a faltar moltes coses, el plaer de ser independent, llevar-me, rentar-me, vestir-me, menjar a taula i sortir a passejar. Quant això s’acabi i torni a caminar com abans, a petits passos amb el caminador recobraré la meva llibertat! 
Ja en tinc ganes. Josep 

dimarts, 24 de març del 2015

vinya seca


Sol baix i trist damunt la vinya seca,
enyorosa del tendre pampolam
que cabria el seu fruit.  
Quanta esperança,
raïm, ahir, abocares als veires
tot tremolós de les mans jovençanes! 
—oh, intensa set des de l'illa remota!—.
Ah! Qui pogués desvetllar la brotada  
i fer reviure el verd, i sentir créixer
i esberlar-se el raïm i fermentar-se
i esdevenir il·lusió que omplís els veires ...

I amb velles  mans donar-la  als  llavis joves!


(del llibre Batecs de paraules de Joana Raspall)



Fa un dia lleig, està núvol, de tant en tant cau una fina plugeta, a casa reclòs llegeixo poesia, del llibre de Joana Raspall “Batec de paraules” que el dia del meu sant varen regalar-me, la poesia de Joana es planera, lleugera i m’entrenen. Tenia fotos de vinya seca, però no les trobo, restant perdudes, entre capetes de les moltes fotos que tinc, m’he servit d’aquest monstre que és Google, n’he escollit tres, on es veu la vinya seca i les cabanes de pedra seca, on han resistit molts i molts d’anys. A la època dels carros, servien per resguard del animal i del home que cuidava la vinya, lluny de casa. El Bagues s’han mantingut conservades i niant moltes. Josep

dilluns, 16 de març del 2015

llibres





Llibres

Llibres, dipòsit de paraules,
llengua apagada, pols de lletra morta.
Cròniques i calfreds,
projectes i memòria.
Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos
o bé plens de malícia o amb simple indiferència,
facin alçar el cadàver
que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.
I llavors, quanta vida i quanta passió,
quanta alegria, quant dolor,
quanta revolta, quanta insistència absurda.
i, a vegades, quant d’avorriment.
Però quanta companyia.
Llibres, llibres, més llibres! 
                               Narcís Comadira




son les primeres fotos de color,
passades a blanc i negra. jrrof


dimarts, 10 de març del 2015

lluís llach


Lluís Llach «País petit» 1980

PAÍS PETIT
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir.
mai no està prou segur d’haver-lo vist.



 
    

Catalunya lliure!

dijous, 5 de març del 2015

Màrius Sampere


Ningú més i l’ombra

Només és això. No cal cercar
cap cel, cap déu, cap abisme,
cap explicació. Si et sents,
ets tu.
Si ets tu, ets l’ombra
que t’avança.