passionera

DIARI D'UN AMIC DE LA NATURA:

LA PASSIONERA

DISSABTE 11 DE JUNY DE 2016-06-11

Passionera

Cada dia, si no em sortit amb el cotxe cap a in drets on hi trobem ara les orquídies, intentem fer una caminadeta amb la Carme d’una hora pels voltants de casa. A la zona de la Font de les Mulleres, des de fa uns quants mesos completament seca, hi ha una casa a la tanca de la qual hi creix i s’hi enfila la passionera. Fa una flor molt bonica.

Li he fet la fitxa, diu així:

LA PASSIONERA

passiflora caerulea

cast. PASIONARIA

La passionera és una planta enfiladissa, que pot arribar als 15 – 20 metres si troba suport suficient. És originària d’Amèrica del Sud. Plantada en jardineria i subespontània en canyars, marges i altres indrets ruderals.

Les fulles alternes i palmades, a la seva base hi creix un circell de cinc a deu cm per agafar-se al suport.

Floreix des de la primavera a la tardor amb una flor olorosa i rodona d’uns 10 cm de diàmetre.

El fruit és una drupa de color taronja i grandària com una nou que per dintre mostra un granulat negre.

També se l’anomena com a: claus de Crist, claus de l’infern, clavells de crist, flor de la passió, flor dels tres claus, herba de la passió, passionera blava.

Tots aquests noms fan referència a la flor en la que es diu que s’hi pot veure unes formes que ens recorden la passió de Crist: La corol•la és la corona d’espines, els tres estigmes representen els tres claus de la creu, l’ovari i la base, el calze, les cinc anteres, les cinc ferides, els deu pètals ( 5 pètals i 5 sèpals) el dotze apòstols ( menys Judes el traïdor i Pere el negador), els circells són els fuets flagel•ladors.

Té propietats medicinals com a sedant, antiespasmòdica i somnífera.

Li he dedicat un poema que diu així:

PASSIONERA

Ha vingut de l’Argentina,

del Brasil o l’Uruguai.

Té la flor de purpurina.

molt bonica, la més guai.

Sa formosa roda - flor

representa l’escenari

de la mort i la passió

del Déu - Crist en el Calvari.

A la flor tothom hi veu

corona punyent d’espines,

els pistils són claus de creu

i els estams nafres divines.

Com un nispro és el seu fruit

i per dins negra magrana.

Jo no el vull ni cru ni cuit

és molt fat, em treu la gana.

Per avui prou. Tingueu bona setmana!!!

                                         Narcís Munso

Avui l’atzar m’ha fet buscar per trobar-me amb el Narcís que no el coneixia.

Ho comento he assistit a una cantada a l’escola de música entre La Garriga/Sant Cugat el que dirigia la coral santcugatenca, portava un llibre a les mans i ens llegit uns poemes feien honor a Mallorca Sa Foradada, el Torrent de Pareis       

 Els poemes eren deliciosos i transportat anys de soldat a se Illa ho vaig conèixer, també ho va conèixer la que seria la meva esposa.

M’he atrevit a copiar fil par randa del seu bloc i el seu post. Narcís no m’he pogut estar et demano disculpes. Josep

llarg i prim, parent d'en bufa

llarg i prim, parent d'en Bufa 

DEFINICIÓ+EXEMPLE:

Referit a algú que és espigat, esprimatxat, molt alt i prim.
   El seu xicot és llarg i prim, parent d'en Bufa, i juga a l'equip de bàsquet de la universitat.

ETIMOLOGIA DE PARENT:

Del llatí parens, -ntis, 'el pare o la mare', participi present de parĕre, 'parir, engendrar', aplicat inicialment al pare i la mare indistintament, sobretot en plural, conjuntament, passà després a designar els familiars.

PASSATGES QUE IL·LUSTREN L'ÚS DEL MOT:

Algú feia un discurs i els dos homes passaren en silenci, sense fer soroll. Els convidats tenien els rostres vermells i els ulls brillants. Parlava un individu alt i prim, parent d'en Bufa, i ho feia en francès.
Jaume Fuster, De mica en mica s'omple la pica (1971)

«Llarg i prim, parent d’en Bufa» (la cançó)

La Trinca

Llarg i prim, parent d'en Bufa,
el seu pare és un pagès
carallot, que s'estarrufa
i s'enfarina com si res,
perquè sa filla Riteta
s'ha fet la resolució,
no vol pasturar cabretes,
no, no, no.

A sa filla grans molèsties
els promesos li han portat,
i tots tenen noms de bèsties,
que ja és prouta qualitat.

El fill gran de cal oruga,
el noi de cal escorpí,
el mitjà de can tortuga
i l'hereu de cal garrí.
Per això s'ha casat
amb un potentat.

Llarg i prim, parent d'en Bufa,
el seu pare és un pagès ...
«Llarg i prim, parent d’en Bufa» (cançó popular catalana, versionada per La Trinca al disc L’orgue de gats, 1971)

ENLLAÇOS:

Per què diem 'llarg i prim, parent d'en Bufa'?

L’arribada de la llum de gas a Barcelona

La dita es refereix a un personatge molt conegut a Barcelona en una època en què la popularitat es guanyava en base a la insistència, no pas per sortir uns quants dies en qualsevol programa televisiu. En aquesta ocasió parlem d’en Bufa, un beneitó que es passejava per la ciutat quan tot just s’instal·lava l’enllumenat públic de gas, durant la dècada de 1840-1850.

Barcelona va ser la primera ciutat de l’Estat espanyol a utilitzar gas per il·luminar els carrers, gràcies al fluid subministrat per la Societat Catalana per a l’Enllumenat de Gas, empresa fundada el 1843. La conducció del gas ja es feia de manera subterrània, amb canonades emplaçades sota les voreres, des d’on partien ramals per arribar als fanals, la majoria dels quals eren penjats d’un suport fixat a les façanes de les cases. També n’hi havia de columna, que esdevindrien els més populars.

El gas va ser decisiu per al desenvolupament de l’economia moderna catalana, que d’aquesta manera podia superar la dependència del vapor. Amb la industrialització, Barcelona va créixer espectacularment: si l’any 1847 el cens de la ciutat era de cent vint-i-cinc mil habitants, dos anys després s’havia incrementat de quaranta-mil, procedents dels grans contingents d’immigrants atrets per l’obertura de fàbriques i tallers de tota mena. El gremialisme menestral anava desapareixent, per donar pas a les iniciatives industrials de gran envergadura, potenciades per una nova classe social, la burgesia.

Tornem, però, al nostre personatge, en Bufa, un home tan alt que arribava sense dificultat a la flama dels fanals i podia apagar-les d’una simple bufada, especialitat que li va donar el malnom. Es diu que, quan estava engrescat, seguia els fanalers que encenien l’enllumenat, per mitjà d’una llarga perxa amb un ble encès al capdamunt, i els apagava sistemàticament, activitat que li costà més d’una estomacada. La canalla el seguia, l’aclamava i repetia amb insistència la cantarella: bufa!, bufa!

Albert Vidal, Per què diem… L’origen de 100 dites populars (Albertí Editor, 2016), pàg. 101-102

Avui no fa sol, cau un amago de pluja o un xirimiri, no convida a passejar,

reclòs a casa he rellegit el Rodamots de ahir i n'he penjat un post. Josep

quinze anys

 

en Josep prenen un bany de sol

Quinze anys

Com cada dia... avui també

xiularà el tren de les sis.

Com cada dia avui també

la gent dirà bon dia quant em trobi,

jo alçaré la ma esquerra

per no gastar...

el filet de veu... que avui amb queda.

Tot s’afeixuga més de dia en dia

i el poder de la veu és limitat.

I saber que tot, avui,

ha estat el mateix que cada dia,

que he passejat i he fet la migdiada.

I que he aprés, potser, una mica de viure

i una mica, també de morir.

10 de maig 2001-2016 convivint em l’ELA                                                                         

                                      Josep Rof i Rof

***

Riu amunt

Riu amunt,

cap aigua no revé

riu amunt;

el temps se’ns mor el dits

cada nit.

Com un camí sense retorn,

com una nit sense matí,

com una veu sense ressò,

la nostra veu.

Com una nit sense ressò,

com un camí sense retorn,

com una nit sense matí,

la nostra nit.

Riu amunt,

cap aigua no revé

riu amunt;

el temps se’ns mor als dits

cada nit.

Sobreviure

No m’entendreixo

pas més del que autoritzen

els codis, no patiu.

Ara com ara la sang no es detura,

fa giragonses per les venes,

reconstrueix camins

i els destrueix;

m’empeny a sobreviure.

Tal dia farà un any.

Dons bé, tornem-hi.

                      Miquel Martí i Pol

He volgut que m’acompanyessin dos poemes d’en Miquel Martí i Pol, en el meu quinzè aniversari del diagnòstic de la meva ELA.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre de 2003)

Era un dia qualsevol com cada dia, però aquest dia no ho va ser. Feia estada a Lleida per treball. En Miquel va inaugurar un cafè-biblioteca. Algú no recordo qui, va llegir nos  els seus poemes. Allà vaig descobrir una altre manera de viure, ell patia EM estava assegut a una cadira de rodes, sense palar gens ni mica. Si somreia de banda a banda a gust. Va signar-me dos llibres. Des d’aquest dia, en Miquel i els seus poemes varen anar sempre en mi.

Ell ens va deixar. Han passat els anys i ara soc jo qui passejo em cadira de rodes, des de fa quinze anys pateixo una ELA. Com ell procuro quant passejo somriure. Amb aquest somriure vull ser agraït per els anys que m’ha deixat viure l’ELA. M’ha pres coses, està clar la malaltia fa el seu curs, però fins ara m’ha deixat VIURA i amb una certa qualitat.

Des d’aquestes paraules, aquets poemes que ens acompanyen, vull agrair;

Per la família per cuidar-me, arropar-me.

Per la Fundació Miquel Valls FMQV per assistir-me.

http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/

http://fundaciomiquelvalls.org/mm/file/GEST_02_cat.pdf

http://blogs.bellvitgehospital.cat/aulaela/ca/fundacio-miquel-valls/

Per els metges i tot l’equip que m’assisteix a Bellvitge

UFELA Equip de professionals de la Unitat Funcional d’ELA:

http://blogs.bellvitgehospital.cat/aulaela/ca/ufela/

tranquila está la mar,

però en el seu vaivé sempre "brama com l'ELA"

Tots els éssers

D’AQUEST MÓN

Tast el món al desert d’aquest temps

i en queda el fred d’un camp de refugiats,

una estesa de tants drets calcigats,

la fam i el pa florit,

els morts per cada viu,

aquest verdet de quotidiana misèria.

Salvat, sóc un epíleg

a la memòria dels danys col·laterals,

el torn de nit a la tristesa,

immigrant a la recerca de quina llibertat.

I som des del cadascú, isolades,

estances engolides pel mos de la ciutat,

infants restats a la infantesa

entregats a l’absurd d’aquest no-res.

Éssers fermats

al com obligat, al què ben girat,

de sol a sol,

la vida en condemna de l’obrer del terrat.

Som el qui dels ningús, per tot i tothom

serem cercant-nos,

sentint-nos la tribu, interrogant el món,

i tenim urgència per trobar els llocs i els noms.    

                                                                                                                       

                                                                    Mons

             GUILLEM ALFOCEA I HERNÁNDEZ

Del llibre 

Tots els éssers

poetes de Menorca per els drets humans

ponç pons

COM UN RENEC

Perquè les estàtues

No són ja despulles;

Nosaltres som les ruïnes.

Yorgos Seferis

I

Un home sense arrels és un ser mort

Una illa de ciment un flac infern

Els estornells suosos tenen fam

Emigren solidaris cap al sud

Els faunes fugen farts de veure gent

Que crida i deixa nafres dins el bosc

No dic que fos millor cap temps passat

Escric només que em dol ser menorquí

La terra magra engreixa estranys i murs

L’oblit ha sepultat màrtirs i herois.

PONÇ PONS

COM UN RENEC

Perquè les estàtues

No són ja despulles;

Nosaltres som les ruïnes.

Yorgos Seferis

II

Un llast de solitud mentre els conreus

S’assequen fa feixuc el llarg camí

Que es va esborrant i dur no mena aumon

El dia s’ha acurçat Els primers freds

Redossen caderneres entre els pins

Com poden els illencs no escoltar el vent

Que es queixa amarg i plora avergonyit

Els bàrbars s’han fet seu tot el present

Una altra llengua imposa el seu destí

El mar té un postmodern tel de betum

Ja s’ha acomplert el temps dels assassins

PONÇ PONS

Sant Jordi

Sant Jordi

                               LA DIADA DE SANT JORDI

                               

                                La diada de Sant Jordi

                                és diada assenyalada

                         per les flors que hi ha al mercat

                              i l’olor que en fan els aires,

                              i les veus que van pel vent:

                               “Sant Jordi mata l’aranya”.

                                L’aranya que ell va matar

                                  tenia molt mala bava,

                                   terenyinava les flors

                                 i se’n xuclava la flaire,

                                i el mes d’abril era trist                    

                              i els nens i nenes ploraven.

                                                […]

                              Quan el Sant hagué passat

                                  tot jardí se retornava:

                            perxò cada any per Sant Jordi

                                 és diada assenyalada

                          per les flors que hi ha al mercat

                             i l’olor que en fan els aires.

                            Joan Maragall (1860-1911)

 

DIMARTS, 23 D’ABRIL DE 2016
Josep Maria de Sagarra (1894-1961)
Sant Jordi gloriós
Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Felicitats a tots els Jordis i Jordines i a tots els catalans i catalanes en general.

ABRIL D’ENAMORAT

Passeig de Gràcia amunt

amb el llibre i la rosa,

avança somrient,

abril endins,

la Núria, la Núria,

primavera meva!

Potser plou i fa sol

i el cavaller invisible

cavalca un núvol d’or

muntanya endalt.

Sant Jordi, Sant Jordi,

primavera nostra!

Passeig de Gràcia amunt,

la Núria!

Cavalca un núvol d’or,

Sant Jordi!

Pere Quart (1899-1986)

Després d’aquests poemes ja tenim l’esperit ben encarrilat per viure plenament la diada de Sant Jordi... Abans d’acabar, però, un parell de curiositats:

Sabeu com es diu “Jordi” en altres llengües? Doncs Gorka, en basc; Xurxo, en gallec; Jorge, en castellà; George, en anglès; Georges, en francès, Georg, en alemany; Giorgio, en italià; Georgos, en grec, i Iuri, en rus. Per cert; hi ha un país que també té sant Jordi com a patró i que s’anomena com ell. Saps quin és? Geòrgia, és clar!

I sabeu què vol dir, “Jordi”? Aquest nom ve del grec gea i ergon, que volen dir “qui treballa la terra”, és a dir, llaurador o pagès.

Ara sí que ja ho tenim tot: una dosi de literatura i una altra de curiositats resoltes. Bon Sant Jordi a tothom i recordeu els tres elements indispensables per a divendres: el llibre, la rosa… i el petó!