cero

CERO

     Mi saldo disminuye cada día

     qué digo cada día

     cada minuto    cada

     bocanada de aire

     muevo mis dedos como si pudieran

     atrapar o atraparme

     pero mi saldo disminuye

     muevo mis ojos como si pudieran

     entender o entenderme

     pero mi saldo disminuye

     muevo mis pies cual si pudieran

     acarrear o acarrearme

     pero mi saldo disminuye

     mi saldo disminuye cada día

     qué digo cada día

     cada minuto    cada

     bocanada de aire

     y todo porque ese

     compinche de la muerte

     el cero

     está esperando

(Mario Benedetti)

13_03_2016_Hola Luís Alberto, triste noticia la de hoy, María Vila Quintana nos ha dejado. Esta ELA que sufrimos nos funde.

Un poema de Rafael Alberti “Mi saldo disminuye cada día” te acompañe en estos duros momentos.

María descansa, allí donde estés estas rosas son para ti. Josep

María Vila Quintana Punta del Este, Uruguay

(2012 diagnóstico ELA bulbar)

Nació 23/03/1961-Nos dejó 13/03/2016 

 esposo Luis Alberto Ferreta Cancela

 

María Vila Quintana Messenger Josep Rof Rof

Inicio de la conversación Sábado 16/03/2013 mi último mail

Hola Luis Alberto y María Vila es un honor para mí saber noticias de vosotros. Disculpar-me de mis silencios el 17/04/2014 puse fin a mis mensajes y mi mente se olvidó de reteneros en el día a día.

He pasado varios baches y complicaciones de salud, por intoxicación y por rotura tibia/peroné, el 2015 fue fatal para mí.

Ahora tengo mala respiración, me resfrié y lo acuso muy y mucho, mermado de facultades tengo tos y no puedo toser, me conecto a la maquina Respirónics cada dos por tres. Me ahogo con mi saliva. Dicho esto; la ELA hace que me pasen cosas, ella avanza lentamente en mí, pero AVANZA.

En cuanto a Maria postrada en su cama con tráquea, es una decisión suya la opción en alargar su VIDA! El mismo perro y su esposo a su lado, como si fuera ayer la foto desvela su estado.

Mucha paciencia porque en la ELA no se pueden dar ÁNIMOS es lo que es y mal nos guste hay que aceptarlo y aceptarnos.

Os paso un pdf de nuestras conversaciones truncadas.

Luis Alberto que tengas la entereza para aguantar los embates de la ELA de María Vila Quintana

Abrazos Josep

dia rùfol

MAIL JOSEP ROF ROF 09/03/2016 17:15 Hola A... avui m’ha passat una cosa rara, al aixecar-me de la cadira per agafar el caminador, la cadira no estava ben frenada (s’han d’inflar les rodes) s’ha desplaçat enrere i jo amb ella. Es la caiguda 73 i la primera del 2016. No m’agrada pas caure, però haig de reconèixer que és un mal necessari dintre el caminar o posar-se dempeus.

número 73_09/03/2016 H 08:38 A casa aixecant-me de la cadira per agafar el caminador, m’ha marxat enrere i jo amb ella. (Una petita palada al colze, m’han aixecat entre l’Albert i la Júlia)

Fa un dia rúfol, lleig, fastigós, i fa fred...l’activitat d’avui passa per endreçar calaixos...és un dir...o llegir poesia. en Miquel Martí i Pol em farà companyia. El copio per tu

Ve de ponent

Ve de ponent com sempre aquest mal vent, 
però no somiquem, plorem a voltes 
amb els ulls ben oberts; d’altres, irats
tanquem els ulls i els punys per treure forces 
del pou profund de la sang i el neguit. 
Parlo de mi i de tots, i del meu temps 
i d'altres temps esclaus de la mateixa 
mesura de silencis i d'oblit. 
Parlo d'uns ulls que escruten l'horitzó 
perquè una nit s'hi ha d'ofegar la lluna, 

Miquel Martí i Pol

Ratxes de vent

amb tenen reclòs

m’espanten

m’esporugueixen

soc flor de pitimini 

llegeixo poesia

jrrof

llesca

De tant en tant la mort i jo som u,
mengem el pa de la mateixa llesca,
bevem el vi de la mateixa copa
i compartim amicalment les hores
sense dir res, llegint el mateix llibre.
De tant en tant la mort, la meva mort,
se’m fa present quan sóc tot sol a casa.

Miquel Martí i Pol, «Metamorfosi I», dins Quadern de vacances (1975)

Metamorfosi I

Miquel Martí i Pol

De tant en tant la mort i jo som u:
mengem el pa de la mateixa llesca,
bevem el vi de la mateixa copa
i compartim amicalment les hores
sense dir res, llegint el mateix llibre.

De tant en tant la mort, la meva mort,
se'm fa present quan sóc tot sol a casa.
Aleshores parlem tranquil·lament
del que passa pel món i de les noies
que ja no puc haver. Tranquil·lament
parlem la mort i jo d'aquestes coses.

De tant en tant – només de tant en tant –
és la mort la que escriu els meus poemes
i me'ls llegeix, mentre jo faig de mort
i l'escolto en silenci, que és tal com
vull que escolti la mort quan jo lleigeixo.

De tant en tant la mort i jo som u :
la meva mort i jo som u, i el temps
s'esfulla lentament i el compartim,
la mort i jo, sense fer escarafalls,
dignament, que diríem per entendre'ns.

Després les coses tornen al seu lloc
I cadascú reprèn la seva via.

Estic sol a casa, res millor que gaudir de la poesia d'en Miquel Martí i Pol, tot el poema es pot aprofitar, però el tros més colpidor, aquesta primera estrofa... sobretot els malalts i el grans que VIVIM! em temps de descompte, de tota una VIDA! viscuda, on perduren els records, el meu ara us el contaré: érem els 80es a prop dels 90es, amb motiu de la inauguració d’una biblioteca a LLeida, el qual es varen recitar poemes d’en Miquel d’un llibre que presentava, en vaig comprar dos un per la dona i l’altre per la meva nora. Ell estava assegut amb una cadira de rodes (EM), duia un vestit fosc, ja no parlava, just poder escriure la dedicatòria. Vaig flipar. Com pot ser que un home acabi sense parla, i assegut a una cadira de rodes? Tot ell era poesia. Han passat els anys i ara jo soc el tinc un filet de veu, la cadira de rodes des del 2006 son les meves cames, (15 ants de ELA). La VIDA! ens du cap l’acceptació de nosaltres mateixos. Les mancances s’han d’acceptar i conviure amb elles, sols d’aquesta manera VIUREM! com no... Més feliços. Josep  

pedres de riu

  Aigua matinera, rosada de prat         1930

Aigua matinera, rosada de prat

Dius bon dia a l'herba, dius bona hora als camps.

Aigua riallera de dintre els bassals

Quan el sol et crida, hi vas amb un salt.

ALBÓ I CORRONS , NÚRIA

RIU TER

Te'n vas camí avall, cap al riu.

El matí és fred i l'aigua transparent

salta entre les pedres. Semblen

peixos d'argent les teves mans,

quan agafen un tros de cel gris

reflectit sobre la remor de l'aigua.

El vent mou les fulles d'una tardor

que s'arrapa a la pell com si fos

l'inici d'un temps vulnerable. Plou

i t'amagues, mentre resisteixin,

sota els pins que et resguarden

d'un aigua calmosa, sense recança.

Uns ocells aixequen el vol

així que la pluja escampa.

No és l'alçada del vol, penses,

el que enveges. És la pau, la serenor,

de tot el que t'envolta.

Camí amunt, tornes a casa.

JOSÉ LUIS GARCÍA HERRERA

pedres

Mur de pedra, cimentada, amb contraforts, qui sap d’on sortiren aquestes pedres centenàries, segurament de la llera del riu Congost, escollides el riu, carregades i transportades amb carros, fins a l’obre, posades d’una a una, mans de ferro sense guants menjades per el fred i el ciment, entre cigar i cigar i ‘el nivell’ el porró li deien nivell ple de vi, molts tragos al cap del dia, poca vianda i molta feina.

El riu sempre ha set font de vida!

Els poetes en fan referencia. Josep

Riu

Aquell riu que sabíem

enllà del gran silenci

del camí ens encalma

de sobre la mirada.

Escollit entre prínceps

captaires, ja en la riba

feliç, pel vespre passo

portant llum de paraules.

(Salvador Espriu)

Josep fent fotos

hivern

L'hivern és just, restitueix la llum

al seu límit més pur,

mescla presència i oblit al cor de les donzelles

i ens incita quietament a la tendresa.

Tot l'estiu hem folgat

i ara els camins s'afuen i es precisen

i el lladruc dels gossos a la nit

és colpidorament pròxim.

Tornarem a la perduda intimitat

i als vells llibres de sempre,

com qui torna de nou a la casa del pare,

una mica menys purs

però qui sap si una mica més dòcils al missatge.

                                                                  Miquel Marti i Pol

M'agrada passejar amb la meva cadira electrònica,

però en aquest Gener sols demano Sol! Josep

mail entre elàtics

fotos per jrrof, els voltans de casa meva
mail entre elàtics (ELA)

Hola el meu estat de salut està millor, la nit passada, sols una vegada he petit, del toll aturat de mucositat, la resta he dormit amb mascareta i sense com un liró.

El meu poble de naixement axis com el quatre fills va ser a un poble veí de la Garriga, Llerona un poble rural i pagès, de fet el pare era pagès. t’ho conto doncs la nostre casa no hi avina tanques, si un galliner, mai ens havien robat.

Ara compte, del traster varen robar-me la bicicleta dels any 80/90, li tenia molt apreciï, doncs va ser comprada amb molt esforç i la guardava com record.

Ara des de la llunyania em pregunto com ens ho fèiem... la meva dona i jo per pujar quatre fills, nois dos del 69 i 70, noies dos del 73 bessones, un hort per cuidar (el pare ens va deixar el 75) moltes hores a la feina, dissabtes inclosos i algun que altre diumenge, a mes de les sortides amb el CCG tots els matins de diumenge. La bici era la meva bàrbula d’escapament.

 

Els nets la neta gran 15 i el petit sis. Tots a la Garriga menys un.

Gracies per recordaren el nom de la mestressa del supermercat, se m’havia ben oblidat.

Ahir varen donar-me l’alta, no cal treure els cargols i el ferro, doncs si no amb moleta, ja i està be. Si m’aguanto de peu, i poc, però el suficient per mantenir la autonomia, camino amb un balco o taka taka. Tothom diu que hauria de caminar més per casa, la veritat es que tinc por de caure.

 

Ara experimento amb càmeres de rodet, en tinc varies. Avui he recollit les fotos revelades ¡¡¡GUAPAS!!! però no m’han donat el disc, jo tampoc l’havia demanat. Intentaré escanejar-les per tu.

Avui he sortit tard mes de les dotze, dons avui tocava fisioterapeuta, ell i jo som u, fa molts anys que be a casa, els divendres estirament braços i cames. Crec que ell li dec la sort de caminar, també m’atenc el dimecres la respiració, aquesta es la que amb dona més problemes.

Em pregunto ¿podria penjar aquest mail en un post el bloc i només tu i jo sabríem qui son els protagonistes? amb sedueix la idea, i tu crec que també. Obviaré els noms reals menys el meu.

Abraçades

Josep

a maria!

 a Maria!

dijous, 12 de novembre del 2015 / 3699

Definició

Apòcope d’Ave Maria, salutació d’entrada amb què es crida l’atenció de la gent de la casa; salutació per la qual un parroquià o visitant anuncia la seva presència quan entra en una casa o botiga i no hi veu ningú.

A Maria! On sou? Que no hi ha ningú?

A Maria! Sóc el carter!

A Maria! Ja he arribat a casa!

També és diu Au Maria!; antigament també es feia servir la salutació Ave (o Au) Maria Puríssima.

Usos

Així que ha tustat als vidres de la perruqueria amb el puny feble desitjant que ningú no respongués i ha sentit la veu que feia «ja vaaa!», s’ha tret la boina i ha començat a preparar quatre paraules que no espantessin la dona, i quan s’ha obert la porta ha saludat a l’estil catòlic català i ha improvisat com ha pogut:
   —A Maria! Amb el seu permís… M’envia la seva neboda, la senyoreta Morín… A la fonda… a la fonda, ha passat una cosa molt i molt grossa, però que encara no sabem, ningú no ho sap, i la seva germana, o sigui la senyora Mariona, que és l’única que podria explicar-nos què carbons ha passat a la fonda… ja no ens ho podrà explicar… vull dir… que no ens ho explicarà mai, mai de mai…, no sé si m’entén, senyora Encarnació, perquè, de moment, per la seva aparença, és morta.
   —Qui és morta!?
   —La seva germana.

Carme Melchor, La filla de l’escocès (Barcelona: Proa, 2014)

Era un poble, diguéssim no com ara perquè ara hi ha els cotxes, molt tranquil. El que sí recordo, que no em marxava mai de la imaginació que, els costums que teniu aquí d’entrar i dir: «Ah Maria!», i les portes totes obertes: «Ja pots passar», i si no passaves t’estaves una estona dient: «Ah Maria!». Una de les meves germanes me diu: «Per què diuen ah Maria, aquí?», dic: «Perquè mira, Maria és un nom que poden haver-n’hi moltes a les cases, però seria com vosaltres dieu eiii!, doncs aquí diuen un nom i ja està». Bé, doncs ara allò ja s’ha acabat, eh?, la tranquil·litat que jo he viscut de joveneta, entrar, deixar la porta i jo ser allà baix de l’hort, i ara, ara ja no et pots fiar ni del que passa.

Testimoni de Conxita Muñoz recollit a Els refugiats de la Guerra Civil a les comarques del Gironès i el Pla de l’Estany (1936-1939), a cura de J. Maymí, J. Ros i X. Turró (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006), pàg. 84

http://rodamots.cat/a-maria/ 

A MARIA! jo de petit l’havia escoltada moltes vegades, al arribar a una casa (aleshores totes estaven obertes) A MARIA!, A Maria! On sou? Que no hi ha ningú? A Maria! Sóc el carter! A Maria! Ja he arribat a casa!  també era usada aquesta, més refinada per els catòlics  de la època Ave (o Au) Maria Puríssima! 

eiii! devosguart! adéusiau! arreveure! Josep

a Maria!

a Maria! 

a Maria!

a Maria!

a Maria!

a Maria!