tanta nit volguda

Ahir mentre esperava, visita de revisió a la Unitat de ELA de Bellvitge, vaig llegir per segona vegada els poemes d’aquest llibre. Em varen fer companyia. Distraurem de les mancances, que sofreixen, sofrim els malalts d’ELA. Aquesta terrible malaltia, que ens fon mica en mica. 

Endinsar-me en el llibre, diguem que el meu pensament va fer escàpol de tant desori, entre els pacients que esperàvem a la sala.

A la sala de l’entrada, on vàrem passar més de dues hores esperant a l’ambulància, la que ens havia de tornar a casa, observant la gent que entrava i sortia, vaig donar-me que malgrat l’esperança de VIDA ens ha augmentat, molta gent esta molt fotuda, però molt fotuda. A l’hospital és a on tothom acull per millorar. Diguem-ho clar, un no parar. 

Vaig anar pensant com faria les fotos per adornar aquests poemes, senzills, de poques paraules, que diuen tant. Avui he fet fotos a la fruita del mercat setmanal del dissabtes garriguencs. Josep

Montserrat Moral Vinyoles

Tanta nit volguda

                                                                             

LA NIT ÉS NOSTRA

Sóc boira

Molet: follet dut pel vent

de les rufolades tardorals.

Fecundava les dones que caminaven pel bosc

i infantaven un monstre horrible

anomenat (mola)

Juan Amades

(Cultura popular)

Sóc boira sota terra,

humitat.

Dins la cova

s’hi amaga el rat-penat.

Sóc conreu de gebre,

realitat.

(Dins el ventre

hi duc un ham clavat.)

***

Nevera

El dia que em vaig desconfigurar

hi havia massa ombres

al buit de la nevera:

crits congelats darrera el pa,

cabeces d’idees grillades

i peles de patates.

Hi havia massa silencis

desglaçant-se subtilment,

fen reguerons i xaragalls

entre el pa  i l’enteniment.

El dia que em vaig desconfigurar

hi havia massa ombres

al buit de la nevera.

***

Fòssil d’una fulla d’acàcia

L’extensió de les acàcies

ensuma carn de pedra.

En un fals moviment

la llosa és fulla:

Làpida d’herbes immortals.

***

Sé

(T’hi sé)

Enric Casasses

que hi ets

entre la boira;

sé

les bardisses

que t’entranyen;

sé

ignorar els adverbis

de lloc

que m’embafen

(aquí, allà

al bell mig

de l’endemà);

sé

escoltar el plor de la nevera;

vull

transparentar-me

nua i conservar-me

al rebost d’aquesta

nit agosarada;

crec

recordar l’olivera

dels teus ulls;

crec

sorollar portes

que es tanquen;

estudiar

les conseqüències

de jugar a ser

cuca de llum;

cuca

--escamarlans, llagostins

bitxos amb bigotis fins.

El desaire drapaire

es capbussa

dins l’ànima captaire

que de tant en tant s’embussa;

junts

davallem plegats

desestimant-nos;

junts,

a poc a poc, a poc a poc

tots junts.

***

Botó

Em cuso un botó

a la mirada

      i em descordes

l’ànima.

***

Mar

mar blau

mar blanc

mar rosa

mar verd

mar turquesa.

Vent foc el pit

i els peus

       Mar infinit

***

a ritme del temps

PROTESTA

Qui va ser l’inventor

el disbarat que hem de morir?

Sí, ja sé l’argument: renovació

dels sers humans,

morir en nom de l’espècie.

Ves quina bestiesa:

fer-nos conscients del <>

mentre els mussols, els tigres, les formigues

van vivint tan tranquils i no els preocupa

el pas del temps. Inventada tortura!

La vellesa sovint és massa trista.

Doncs més a favor meu, fora vellesa!

I que el peix gran es mengi el més petit.

és que té alguna gràcia?

Però el peixet, les prunes, els conills

no tenen dret a queixa.

I jo, modest humà, si que protesto.

Ens han donat cervell

perquè un dia se’ns mori.

I un cor perquè algú juri

<>

que vos dir setanta anys, potser vuitanta.

I en han donat pulmons

per cantar amb alegria...

i perdérem poc a poc la veu.

Penosa incoherència.

I no segueixo. Només dic

que algú hauria de fer-hi alguna cosa.

***

LA BARCA

D’ençà que sóc conscient

de la meva vellesa

visc amb un dubte que no tinc resolt.

¿He de seguin nadant en les petites

onades de la vida

com sempre he fet, sense pensat en cap port?

¿He de seguir explorant

aquest mar on navego

aprofitant el vent que encara infla

la meva pobre i fatigada vela?

¿O potser és el moment de recollir-la

i guardar-la a la popa del passat?

A la platja han alçat bandera groga

però això és un avís

per els qui són novells i temeraris,

però jo ja no sóc

ni una cosa ni l’altra.

És cert que da molt jove

vaig embarcar-me en un estrany ofici

que em va portar per aigües poc segures

i les he de travessat sense espantar-me.

No buscava cap port com a refugi

i encara avui no el busco.

Però ara no són els temporals

ni els vents adversos

allò que em pot portar cap el naufragi.

És la barca de sempre

que ara fa aigües, i es podreix la fusta

i el timó s’ha encallat

i amb porta fatalment contra les roques

que no perdonen.

Pel simple fet de néixer

ja havia perdut l’ancora

al primer cop de rem.

***

LA CARA

Jo tinc dues memòries.

La dels noms, que em flaqueja i fa patir.

La visual, en canvi, em fa costat,

amicalment desperta.

Per explicar-ho em dic

que sempre he estat més bon observador

que eficaç arxivista.

Un nom no té volum, no és abraçable,

mentre que una cara

humana tot és únic.

Una cara és un mapa que ens orienta

per agafar el camí de la memòria.

M’ha interessat sempre més

la sensual geografia

que la invisible història.

                  Josep Mª Espinàs

Llegir poesia m'agrada! M’entreté! 

Amb transporta a un món fantàstic!

Josep

ja no hi ha ningú

 Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA! 

Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA!  

 Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA! 

Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA! 

PEDRES ALS TANCS

                        Contra l’atac dels Estats Units a l’Irak

La gent no llença pedres als tancs.

No senten crits.

Tot és pau.

Una pau escrita amb sang.

No és la pau de cap acord,

és l’adéu dels innocents,

és el silenci dels morts,

la pau blanca d’hospital...

un colom al cementiri.

Què són la llei i el respecte,

sinó enganys?

On van a parar

les opinions esclafades?

On, els crits ofegats?

Tot són paraules mai dites,

ulls que no volen mirar.

Potser hi quedin orfes respirant odi.

No hi ha pau.

Sols lladrucs,

famèlics cans carronyaires

devorant cervells podrits.

Ningú no sent

l’esgarrifós silencis dels imams.

Algú, plorant,

comença a gestar un suïcidi.

Ningú no resa.

Ningú no espera.

Ningú no fa res,

perquè ja no hi ha ningú.

                                    SERGI CLEOPÉ

Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA! 

 Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA! 

 Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA! 

Malgrat a tot en el nostre país, les herbes s’aferren a la VIDA! 

J. V. Foix

 Del llibre de Josep M. Espinàs RELACIONS PARTICULARS

J. V. Foix i els dos bombons

   -Qui sap si el nostre país té un problema general de asincronia:  no fer les coses que s’han de fer en el moment que s’han de fer. Mandregem quan hauríem de treballar, escridassem quan hauríem de reflexionar, som primmirats quan caldria ser decidits... i massa sovint arribem a veure les coses clares, però quan ja és tard. La més bella glossa de la asincronia l’escriu Foix en la seva carta:

  

    -Em feia molt d’afecte, i en un article ho vaig anotar: Als seus noranta anys, impecablement vestit com sempre, caminava increïblement dret, el cap alt –no és pas el vell que es mira els peus amb desconfiança- i bon color a la cara, i gairebé gosaria dir que massa ben vestit, i massa net, i massa bon aspecte si els lectors entenguessin el què vull explicar: que ja no en queden, d’homes com aquest, de senyors que semblen moguts per un motoret que no falla mai, de poetes que viuen en un estat de mètrica rigorosa. Feia un solet agradable, i ell anava –suposo- cap a la botiga, amb un petit barret el cap, pura previsió de cortesia, per si algú el saludava.

    He fet a peu quatre vegades l’anada a Núria. Quan s’hi instal·là el funicular vaig deixar-hi d’anar, a Núria. Cal recordar-vos també que mentre m’estava al Port feia una excursió diària a les tardes  cap a Sant Pere de Roda, o al coll de Roses, o a Cadaqués. No cal que us digui, que ara he escurçat –i tant!- aquestes caminades. M’arribo cada dia, a mig dia, fins els volts del monestir de Pedralbes, tant si fa fred com si plou o neva. No me’n faig cap glòria.

    -Controlant, però, el consum de bombons, almenys a casa seva. Cada vegada que hi vaig anar, amb motiu del llibre de què he parlat, demanava en Foix a la Gaudiosa que deixés sobre la taula del menjador una capsa de bombons, oberta. El poeta n’oferia als seus visitants, però no els oferia d’una manera genètica, ad libitum, a discreció de l’admirador, sinó d’una manera reglamentada. L’Espinàs, per exemple, en podia agafar dos, de bombons. L’editora Isabel Martí, només un. No sé si el meu amic Jaume Vallcorba, editor de les seves obres i amb qui tenia més tracte, en podia agafar tres, a més de servir-se un whisky. . Jo havia sentit com la  Gaudiosa  deia: Vostè prengui’n dos. La Gaudiosa –persona extraordinària, començant per el nom (l’havia posat el mateix Foix?). És fama que després d’una visita el poeta i la serventa passaven comptes dels bombons.

   -Foix va morir el 29 de gener de 1987, l’endemà, precisament, de fer els noranta-quatre anys.

Quan em van dir que havia mort, em va costar de creure, perquè recordava l’enèrgic encreuament de cames, el cos vertical, el coll tens i el cap alçat. I se’m va fer present aquell vers seu: Saber sofrir sense llanguir.

J.M.Espinàs i J.V. Foixç

http://magpoesia.mallorcaweb.com/foix/claus.html#j

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escates,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata

Un cel fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escates,

                J.V.Foix

J.V. Foix 

Exiliat a la pairal contrada J. V. Foix (Barcelona 1893-1987), després de la guerra civil, decideix romandre al país i fer-se càrrec del negoci familiar de les pastisseries a Sarrià. Antic municipi annexionat a Barcelona, el barri de Sarrià, on va néixer i va passar...

salvador espriu

Del llibre de Josep M. Espinàs 
"RELACIONS PARTICULARS" 

Espriu i una hora per afaitar-se   

    -Espriu era un home extremadament polit, i extremadament lent en la seva toilette personal. ¿Duia els cabells tan mínims per no perdre temps en pentinar-se? (Em va dir que trigava una hora a afaitar-se.) O per alguna raó filosòfica? No podia suportar el desordre. Els cabells són fàcilment i involuntàriament desordenables. Quan perdia un llapis, Espriu l’havia de buscar i no podia fer rés més fins que el trobava. Un cabell només una mica rebel l’hauria, doncs, paralitzat. Espriu s’havia imposat el més rigorós i permanent autodomini en totes les seves coses, i potser els cabells –una manifestació sensual biològica- havien de ser retallats. Un Espriu acariciant-se els cabells és inimaginable.
J.M.Espinàs i Espriu

Amb el seu relat Espinás, m'ha dut a profundir amb l'obre de Salvador Espriu, us vull dir que m'ha agradat molt. Josep

Poemes de Salvador Espriu

Assaig de càntic en el temple (S. Espriu)
Oh, que cansat estic de la meva/ covarda, vella, tan salvatge terra,/ i com m’agradaria allunyar-me’n,/ nord enllà,/ on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!/ Aleshores, a la congregació, els germans dirien/ desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,/ així l’home que se’n va del seu indret”,/ mentre jo, ja ben lluny, em riuria/ de la llei i de l’antiga saviesa/ d’aquest meu àrid poble./ Però no he de seguir mai el meu somni/ I em quedaré aquí fins a la mort./ Car sóc també molt covard i salvatge/ i estimo a més amb un/ desesperat dolor.../ mentre jo, ja ben lluny, em riuria/ de la llei i de l’antiga saviesa/ d’aquest meu àrid poble./ ... i estimo a més amb un/ desesperat dolor/ aquesta meva pobra,/ bruta, trista, dissortada pàtria.

Les roses recordades 
Recordes com ens duien/ aquelles mans les roses/ de sant Jordi, la vella/ claror d'abril? Plovia/ a poc a poc. Nosaltres,/ amb gran tedi, darrera/ la finestra, miràvem,/ potser malalts, la vida/ del carrer. Aleshores/ ella venia, sempre/ olorosa, benigna,/ amb les flors, i tancava/ fora, lluny, la sofrença/ del pobre drac, i deia/ molt suaument els nostres/ petits noms, i ens somreia.

Cançó de la mort a l'alba/ Petita barca/damunt la mar/corre fortuna/llevantejant./Quan esdevinguis /riu de negat,/per on sabries/passar-lo a gual? [...]

Mentre cavalques temença, camins,
poltrades de nit i de veus, solitari
cec genet oratjós, en la pau de sobte
caigut, no pensat ja per sempre.
 (Les hores, «Galop»).

POLTRADES DEL VENT  
Recordant Miguel Hernández.

Veu de pastor, començat el foscant,
senyorejava l’esglai de la nit.
Remor de fonts i de bosc fa del crit
lliure presó, saviesa de cant.           

Poble tots dos. En un vol resplendent,
alces, ocell, quan apunta la llum,
aire rebel. S’esvaneix el vell fum
sota les clares poltrades del vent.      

Barcelona, disset de maig de 1976