salvador espriu

Del llibre de Josep M. Espinàs 
"RELACIONS PARTICULARS" 

Espriu i una hora per afaitar-se   

    -Espriu era un home extremadament polit, i extremadament lent en la seva toilette personal. ¿Duia els cabells tan mínims per no perdre temps en pentinar-se? (Em va dir que trigava una hora a afaitar-se.) O per alguna raó filosòfica? No podia suportar el desordre. Els cabells són fàcilment i involuntàriament desordenables. Quan perdia un llapis, Espriu l’havia de buscar i no podia fer rés més fins que el trobava. Un cabell només una mica rebel l’hauria, doncs, paralitzat. Espriu s’havia imposat el més rigorós i permanent autodomini en totes les seves coses, i potser els cabells –una manifestació sensual biològica- havien de ser retallats. Un Espriu acariciant-se els cabells és inimaginable.
J.M.Espinàs i Espriu

Amb el seu relat Espinás, m'ha dut a profundir amb l'obre de Salvador Espriu, us vull dir que m'ha agradat molt. Josep

Poemes de Salvador Espriu

Assaig de càntic en el temple (S. Espriu)
Oh, que cansat estic de la meva/ covarda, vella, tan salvatge terra,/ i com m’agradaria allunyar-me’n,/ nord enllà,/ on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!/ Aleshores, a la congregació, els germans dirien/ desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,/ així l’home que se’n va del seu indret”,/ mentre jo, ja ben lluny, em riuria/ de la llei i de l’antiga saviesa/ d’aquest meu àrid poble./ Però no he de seguir mai el meu somni/ I em quedaré aquí fins a la mort./ Car sóc també molt covard i salvatge/ i estimo a més amb un/ desesperat dolor.../ mentre jo, ja ben lluny, em riuria/ de la llei i de l’antiga saviesa/ d’aquest meu àrid poble./ ... i estimo a més amb un/ desesperat dolor/ aquesta meva pobra,/ bruta, trista, dissortada pàtria.

Les roses recordades 
Recordes com ens duien/ aquelles mans les roses/ de sant Jordi, la vella/ claror d'abril? Plovia/ a poc a poc. Nosaltres,/ amb gran tedi, darrera/ la finestra, miràvem,/ potser malalts, la vida/ del carrer. Aleshores/ ella venia, sempre/ olorosa, benigna,/ amb les flors, i tancava/ fora, lluny, la sofrença/ del pobre drac, i deia/ molt suaument els nostres/ petits noms, i ens somreia.

Cançó de la mort a l'alba/ Petita barca/damunt la mar/corre fortuna/llevantejant./Quan esdevinguis /riu de negat,/per on sabries/passar-lo a gual? [...]

Mentre cavalques temença, camins,
poltrades de nit i de veus, solitari
cec genet oratjós, en la pau de sobte
caigut, no pensat ja per sempre.
 (Les hores, «Galop»).

POLTRADES DEL VENT  
Recordant Miguel Hernández.

Veu de pastor, començat el foscant,
senyorejava l’esglai de la nit.
Remor de fonts i de bosc fa del crit
lliure presó, saviesa de cant.           

Poble tots dos. En un vol resplendent,
alces, ocell, quan apunta la llum,
aire rebel. S’esvaneix el vell fum
sota les clares poltrades del vent.      

Barcelona, disset de maig de 1976