Del llibre de Josep M. Espinàs RELACIONS PARTICULARS
J. V.
Foix i els dos bombons
-Qui sap
si el nostre país té un problema general de
asincronia: no fer les coses que s’han de fer en el moment
que s’han de fer. Mandregem quan hauríem de treballar, escridassem quan hauríem
de reflexionar, som primmirats quan caldria ser decidits... i massa sovint
arribem a veure les coses clares, però quan ja és tard. La més bella glossa de
la asincronia l’escriu Foix en la
seva carta:
-Em
feia molt d’afecte, i en un article ho vaig anotar: Als seus noranta
anys, impecablement vestit com sempre, caminava increïblement dret, el cap alt –no
és pas el vell que es mira els peus amb desconfiança- i bon color a la cara, i
gairebé gosaria dir que massa ben vestit, i massa net, i massa bon aspecte si
els lectors entenguessin el què vull explicar: que ja no en queden, d’homes com
aquest, de senyors que semblen moguts per un motoret que no falla mai, de
poetes que viuen en un estat de mètrica
rigorosa. Feia un solet agradable, i ell anava –suposo- cap a la botiga, amb un
petit barret el cap, pura previsió de cortesia, per si algú el
saludava.
He fet a peu quatre vegades l’anada a
Núria. Quan s’hi instal·là el funicular vaig deixar-hi d’anar, a Núria. Cal
recordar-vos també que mentre m’estava al Port feia una excursió diària a les
tardes cap a Sant Pere de Roda, o al
coll de Roses, o a Cadaqués. No cal que us digui, que ara he escurçat –i tant!-
aquestes caminades. M’arribo cada dia, a mig dia, fins els volts del monestir
de Pedralbes, tant si fa fred com si plou o neva. No me’n faig cap glòria.
-Controlant, però, el consum de bombons, almenys a casa seva. Cada
vegada que hi vaig anar, amb motiu del llibre de què he parlat, demanava en
Foix a la Gaudiosa que deixés sobre
la taula del menjador una capsa de bombons, oberta. El poeta n’oferia als seus
visitants, però no els oferia d’una manera genètica, ad libitum, a discreció de l’admirador, sinó d’una manera
reglamentada. L’Espinàs, per exemple, en podia agafar dos, de bombons. L’editora
Isabel Martí, només un. No sé si el meu amic Jaume Vallcorba, editor de les
seves obres i amb qui tenia més tracte, en podia agafar tres, a més de
servir-se un whisky. . Jo havia sentit com la Gaudiosa
deia: Vostè prengui’n
dos. La Gaudiosa –persona extraordinària,
començant per el nom (l’havia posat el mateix Foix?). És fama que després d’una visita el poeta i la serventa passaven comptes
dels bombons.
-Foix va morir el 29 de gener de 1987,
l’endemà, precisament, de fer els noranta-quatre anys.
Quan em van dir que havia mort, em va costar de
creure, perquè recordava l’enèrgic encreuament de cames, el cos vertical, el
coll tens i el cap alçat. I se’m va fer present aquell vers seu: Saber
sofrir sense llanguir.
J.M.Espinàs
i J.V. Foixç
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escates,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata
Un cel fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escates,
J.V.Foix
J.V. Foix
Exiliat a la pairal contrada J. V. Foix (Barcelona 1893-1987), després de la guerra civil, decideix romandre al país i fer-se càrrec del negoci familiar de les pastisseries a Sarrià. Antic municipi annexionat a Barcelona, el barri de Sarrià, on va néixer i va passar...
Exiliat a la pairal contrada J. V. Foix (Barcelona 1893-1987), després de la guerra civil, decideix romandre al país i fer-se càrrec del negoci familiar de les pastisseries a Sarrià. Antic municipi annexionat a Barcelona, el barri de Sarrià, on va néixer i va passar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada