4 DE FEBRER DE 1945
I tu papà, gran cabronàs, , ¿què hi feies
a dalt de la tribuna, si no eres
feixista?
Vestit de blau marí, palplantat, la mirada llunyana,
sembles absent de tot. ¿Poder? Cap no en tenies.
¿Avantatge no cap. Potser veure teatre
de franc des de la llotja municipal, anar
vestit de gala a dalt del
presbiteri
els dies sants, mentre la catedral
s’omplia de creients si més no en l’espectacle.
(Un reflex blau molt clar m’arriba del brillant
que dus a la corbata mentre jo, arrecerat
en algunes faldilles, m’omplo poc o poquet
de tenebra i de por, de pecat i calfreds.)
Ara, però , és un matí d’hivern
i tu t’estàs a dalt de la tribuna,
voltat de gent estranya, de senyores
elegants amb pells esborrifades, evasperon hispanes,
dones del general, del jutge, del delegat d’Hisenda...
Tens quasi quaranta anys, dos
fills i mig,
un uniforme blau marí com cal en
aquests anys mansíssims
i ets encara
fill de papà sense gaire avenir
(massa germans per un pastís
petit)...
Però tu poc i penses: ets gran.
I amb la mirada llunyana, a dalt de a tribuna,
veus com passa el desfile.
També així et passaran
els vint anys de vida que et queda,
sempre una mica absent, sempre com si portessis
un uniforme estrany, amb el cap sota l’ala,
preservant-te de tot, caminant poc a poc
per un món que ja mai no sabré si era el teu.
Narcís Comadira
Just feia dos anys que
havia nascut, i, de nen recordo el que en Comadira ens diu en aquest poema. Encara
ho tinc present. A l’escola havíem cantat Cara
al SOL i Prieta las Filas i donàvem novetats al mestra formats “Sin novedad en la Centuria General Gay” Mai ho he oblidat . inclòs
ara que tinc setanta anys. Josep
