Temps
sinistres
A mesura que passen els anys, la realitat d’aquells temps sinistres es va
fent més real
Els que vam néixer l’any 50, tenim
l’avantatge que la nostra edat és fàcil de recordar: any 2019, 50+19 = 69 anys.
L’inconvenient d’haver nascut a la prehistòria del segle passat, és que a dia
d’avui un ja és vell. Si volem treure-hi ferro podríem dir una persona gran,
massa gran.
Així doncs, un cop arribat a aquesta
edat ja sabem que passa: soc incapaç de recordar que vaig sopar ahir, però tinc
clares les coses que em passaven fa 60 anys. I quins son aquests records d’un
vailet de poble? Per donar-los sentit és necessari contemplar aquells moments
des de la perspectiva que donen els anys. Situat en aquell moment, per un nano
a punt d’arribar a la desena, el fet que em fessin cantar el Cara al
Sol cada matí, que em donessin formatge i llet ( una llet amb pols
horrible, per cert) que no escriguis ni un mot en català o que totes les
celebracions religioses (primer divendres de mes, Setmana Santa, Corpus, missa
dominical, etc) fossin d’obligatòria assistència , no era una cosa que em
trasbalsés massa, llevat del una sensació de pèrdua de temps.
Fou més tard, cap el llindar dels 18
anys, quan vaig anar a estudiar a Barcelona, on les corredisses davant
dels grisos eren contínues o al marxar a la mili, quan vaig
anant prenent consciència de fins a quin punt eren sinistres aquells anys
seixanta pels adults, que no estiguessin lligats totalment a la doctrina de
la “Una, grande y libre”
En aquells temps, recordo perfectament
l’espai de reparació d’aparells de ràdio que tenia el meu pare, en un racó
petit del taller de lampisteria i electricitat, del negoci familiar. Allà,
algun dimecres a la nit o els diumenges a les cinc de la tarda, escoltàvem els
partits del Barça de l’Olivella i en Ramallets i més tard en Benítez, en
Pereda o en Zaldúa. Alguna nit també veia com el meu pare, ben sopat, sortia
cap aquell lloc discret, connectava el seu impressionat “Telefunken” i
escoltava a volum gairebé inaudible una emissora especial, anomenada “Radio
España Independiente” El meu avi, que era comunista declarat, havia
hagut de realitzar una autèntica epopeia anys enrere, per rescatar el meu pare
del camp de concentració de Sant Marcos, a León, d’on el va treure quan estava
a les últimes i a punt de morir d’inanició. Fou tant terrible el maltractament
i la desnutrició que va patir el meu pare allà que va perdre tot el cabell i la
resta de pel del cos. Anys més tard, quan vaig escriure aquella història
familiar en el meu llibre “D’un Temps sense esperança” em va costar
moltíssim que els protagonistes m’expliquessin aquells fets, ja que per ells
recordar allò era com tornar a baixar a l’infern.
Gent innocent acusada sense motiu,
simplement per poder espoliar els seus bens, famílies desfetes, fugides
massives a l’estranger i una repressió tenebrosa que es va intentar de
dissimular en la famosa transició del 1978, però que, evidentment, no va fer-se
com s’havia de fer, sinó com volien els que aleshores i ara, encara es
consideren los vencedores.
A mesura que passen els anys, la
realitat d’aquells temps sinistres es va fent més real. Mentre jo jugava amb
els meus amics, la mare i el pare patien d’allò més per continuar vivint en un
ambient que ningú sabia quan acabaria. Mentre alguns tenien de tot, la majoria
havien de lluitar cada dia per tirar endavant. Ells no podien parlar, opinar ni
decidir i l’esforç de tants i tantes per sobreviure en aquells temps sinistres,
mai s’ha reconegut com cal.
Avui, quan els voltors del feixisme ,
aquests vampirs del Arriba España, treuen el nas de nou, molta
gent de la meva edat, antics amics, familiars i coneguts m’han expressat la
seva sorpresa, la seva indignació i també el seu temor de que puguin tornar
aquells temps sense esperança. A mi el que em sorprèn és que tres milions
d’individus d’aquest país anomenat España els hagin
pogut fer tornar. Potser és que en realitat no havien marxat mai.
Imagineu-vos:
jo que soc del 1943-2020 = aquest any el 16 d’abril en faré 77 d’anys,
com diu en Ramon Gasch (L’inconvenient d’haver nascut a la prehistòria del
segle passat, és que a dia d’avui un ja és vell. Si volem treure-hi ferro
podríem dir una persona gran, massa gran.)” Si jo també soc gran” per l’època quasi
subscric el tex, menys anar estudiar a BCN, lo demés son vivències viscudes per
mi.
(Que em fessin cantar el Cara al
Sol cada matí, que em donessin formatge i llet ( una llet amb
pols horrible, per cert) que no escriguis ni un mot en català o que totes les
celebracions religioses (primer divendres de mes, Setmana Santa, Corpus, missa
dominical, etc) fossin d’obligatòria assistència , no era una cosa que em
trasbalsés massa, llevat del una sensació de pèrdua de temps.) “Una, grande y
libre” “Radio
España Independiente”
Recordo
la nostra radio Bayona, on el pare també escoltava Radio La Pirenaica. (Avui, quan els voltors del feixisme ,
aquests vampirs del Arriba
España) Recordo que a la classe en feien formar,
per cantar cançons patriòtiques i donar novetats “Sin Novedad En La Centuria General Gay”, els estius anaven de “Campamentos falangistes d’adoctrinament”, el pare no mi havia deixar anar mai,
ell era un ferit de guerra i no suportava el viure rodejat de vampirs i
voltors. De més gran ho vaig comprendre. jrrof a 1/1/20
