ANIVERSARIS

De quins colors son els aniversaris?

Nià de tots colors, depèn de l’estat d’ànim, del moment i les circumstancies.

El 10 de maig 2011 vaig ser diagnosticat d’Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA).

Em sàvia content, al saber lo que amb passava, el metge va ser clar “vostè te una malaltia degenerativa”, no es preocupi, l’anirem controlant, el pro mix de VIDA! són 5 anys, però niant què amb 1-2 ens deixen. Repeteix “l’anirem controlant”

A pesar del terrible diagnòstic, jo estava conten, en acabar sabent lo “que amb passava” Santa Innocència. De l’ELA se’n sàvia poc. I jo encara menys.

Vaig trucar a casa “repetint fil-perranda el diagnòstic”  

A la PapiOna (Una VW t3 Transporter Camper, recent re-estrenada) estava en faltava d’un petit repàs. Comprada a Castelldefels.

Res de pensar amb lo acorregut.

Content amb la meva t3. Una vegada arranjada, vaig agafar el camí cap a Sitges per les costes del Garraf. Rum...Rum el motor anava roncant i la t3 avançant. En un tres i no res vaig ser a Sitges, davant a una església en un turonet i de fondo el mar vaig fer-li una foto. Molt romàntica. Agafant el camí de tornada, per l’Autopista.

A casa estaven preocupats per l’ELA. Els fills havien buscat informació per Internet. La meva dona TS ja en sabia de la seva parenta EM. Poc amb varen parlar, doncs jo vaig tancar-me VS l’ELA. Va durar-me un llarg any el dol. En llegir el llibre “Soy Katti Salom” que vaig obrir-m’ha, a parlar-ne, i encara poc amb els de casa.

Després vaig llegir “El Dimarts amb Morrie”. (N’he regalat molts). Aquí vaig saber les realitats de l’evolució de la Terrible ELA. Un alumne visita el vell Professor Morrie, narra l’evolució de la malaltia, pas a pas, visitant-lo tots els dimarts. Tractat amb senzillesa, dia a dia, vas vivint la evolució de la malaltia al cos d’en Morrie.

Aquets dijous 9 a Can Noguera, amb els meus amics Alfredo, Julian, Joan, Marc, em fet un xin xin, per l’amic Alfredo i jo. Els he recordat lo narrat a dalt. Han escoltat atentament, amb silenci. L’Alfredo i jo som uns agraïts a la VIDA! M’ho passo be entre ells. De fet ens veiem cada dia, a la Plaça del Silenci, per cert està molt bonica, tot verd. Després el cafè a Ca la Tània. 

Anem els colors dels aniversari blau, vermell, verd

16 d’abril blau la sort d’anar complint primaveres...

10 de maig 2001 vermell la sort després del diagnòstic...

Del 16 abril al 10 de maig i cada dia verd o verd...d’esperançat

Aquest verd cada vegada més fluixet, doncs fa temps que l’ELA i l’Edat amb deixen el cos mes lent, mes cansat, mes angoixat, per les nits dormo molt, cada tres hores + - desperto de sobresalt, just per poder tossir, amb costa i els minuts fins arrencar la mucositat son terribles, l’esforç es cansin. Per no ficar-hi el mateix sac, les rampes a les mans, el bessons, fan saber-me viu, molt dolorós. Fa temps que solts dormo de panxa enlaire. Em preocupa tanta son. De dies peso figues. Penso “que un dia no molt llunya” ja no em despertaré mes.

de tant en tan, més aviat a l’hivern

tinc estranyes i doloroses cabòries.

Quan es té mancances al cos

és difícil ser audaç, i em rebel·lo,

i fins i tot alguna vegada tinc somnis

on recordo que pedalejo al Montseny

i és quant sento que gairebé estic

agraït, a una cosa o altra.

jrrof

En Josep a la plaça del Silenci. Foto actual d’Alfredo Codina