Entrades amb l'etiqueta ‘Maig del 68’
El Maig francès del 68, de la utopia al desencís
Igualment, els intel·lectuals es troben
marginats: no es compta amb ells. Pensadors de la categoria de Raymond Aron o
Roland Barthes s’oposen al moviment, enfocant-lo des d’una visió reformista.
dissabte, 21/05/2011
Maig del 68 marcaria l’imaginari de tota
una generació. Ja se sap: sota les llambordes, la platja… I
així, fins els nostres dies, aquell ideal utòpic ha estat present, especialment
en la joventut. Com s’hi va arribar? Què va passar exactament? Quines
conseqüències immediates tindria?
La França de 1968 dormitava sota l’ombra
del general De Gaulle, home del segle XIX. Paternalista, sermonejant, era
l’home que encarnava el passat, pare de la V República, figura de
l’alliberament a la Segona Guerra Mundial i solució de la crisi d’Algèria que
acabaria amb la IV República, resistia en la presidència de l’Estat als seus
setanta-vuit anys. Els preus estaven pujant, el govern s’enfrontava a la
inflació, els treballadors es veien afectats per l’atur i els salaris baixos,
la immigració europea i nord-africana no deixava de créixer. El malestar es
generalitzava. El Maig francès no només seria un moviment d’estudiants, tot i
que aquests esdevinguessin la seva avantguarda, sinó que comptaria amb una
forta participació obrera i un considerable recolzament burgés o de les classes
mitjanes; uns perquè creien que a França havien disminuït les llibertats
públiques, altres per solidaritat, i, finalment, un grup de professionals que
en aquells moments descobrien les misèries de la seva professió i als quals
se’ls feia necessari un canvi per aprofundir en la seva capacitat de treball o
en la seva inventiva castrada per l’ordre jeràrquic de la societat i
l’estatalisme de la V República.
Però, la realitat és que l’esclat de Maig
de 1968 va suposar un fenomen totalment inesperat. Només a posteriori els
analistes han pogut trobar uns tímids antecedents o unes arrels relatives en
fets, aparentment, aïllats com la publicació, el 1966, d’un pamflet
titulat De la misèria en els mitjans estudiantils per part de
l’Assemblea General d’Estudiants d’Estrasburg que deia que “l’estudiant és
la criatura universalment més menyspreada a França, a banda dels sacerdots i
els policies […] Ara, l’objectiu del sistema educatiu és un
especialista produït mecànicament. Un sistema econòmic modern la producció en
massa d’estudiants sense cap educació i als quals s’hagi pres la capacitat de
pensar”; l’estrena de la pel·lícula La Chinoise de
Jean-Luc Godard, el 1967, on es deixava veure la bona acollida del maoisme
entre el jovent; les manifestacions de febrer de 1968 a París contra els plans
que proposaven l’anomenada “orientació selectiva” per entrar a la
Facultat de Ciències; les manifestacions del mateix febrer contra la destitució
de Henri Langlois, fundador de la Cinemateca, per part d’André Malraux;
l’agitació constant a la Universitat de Nanterre, ocupada el 22 de març per 142
estudiants que realitzaven una jornada de protesta contra la guerra del
Vietnam; o la publicació a Le Monde, el 15 de març, de l’article
“França avorreix” pel periodista Pierre Viansson-Ponté, on es posava de relleu
l’existència d’una societat en evolució constant enfront d’un règim estancat…
Molts antecedents, però massa dispersos com per esperar un esclat com el que
suposaria el Maig francès.
La realitat, és que aquesta situació
d’avorriment o desencís a la qual s’enfrontava el jovent francès derivava de la
pròpia evolució de la societat industrial que havia elevat a la categoria de
dogma el fet que existís una estabilitat social a través de la integració de la
classe obrera mitjançant l’acció dels sindicats, eliminant la confrontació
violenta contra l’explotació capitalista.
La revolta dels estudiants es basava,
entre d’altres qüestions, en la consciència que més endavant no tindrien
oportunitat de desenvolupar en la societat un paper que s’avingués amb les
seves aptituds. Una universitat de classe on s’aplicava un ensenyament neutre.
En definitiva, l’existència d’unes estructures inadequades que farien que a la
sortida de la Universitat només els esperés l’atur era la base del desencís. A
aquest fet s’han de sumar mesures puntualment irritants com la prohibició de
les relacions sexuals a les residències universitàries, les restriccions en les
sales de reunió, la prohibició de premsa a les residències universitàries o les
proves de selecció previstes en el pla del ministre Christian Fouchet.
El detonant de l’esclat de la primavera
el trobem en el tancament de la Universitat de Nanterre el 30 de març i en la
seva immediata conseqüència: la intervenció de la policia, el divendres 3 de
maig, a la Sorbona durant una assemblea on vells militants comunistes,
professors i estudiants debatien com hauria de continuar la lluita iniciada a
Nanterre. Seguidament, anirien sortint a la llum una sèrie d’animadors del
moviment com Jacques Sauvageot, vicepresident de la UNEF (Unió Nacional
d’Estudiants de França) i estudiant de dret i història de l’art, Alain Geismar,
secretari general del SNES (Sindicat Nacional d’Ensenyament Superior) i
professor de física, o Daniel Cohn-Bendit (Dany el roig), estudiant
alemany de sociologia participant en els fets del 22 de març.
Per tant, ens trobem davant d’un petit
grupuscle que s’aixecava contra els grupuscles que ostentaven el poder, ja fos
la burocràcia estatal, sindical o dels propis partits polítics (inclosos els
comunistes i els maoistes). L’esperit de maig s’encarnaria en els seus
múltiples eslògans: “Prohibit prohibir”, “Fes l’amor i no la guerra”,
“Ens hem d’endurir, sense perdre mai la tendresa”, etc.
No podem dir que existís un programa de
Maig del 68, el que trobem és una crítica radical al sistema, una contestació.
El moviment critica l’organització universitària, la “fabricació” de futurs
comandaments policials, de futurs repressors dels obrers. Així, s’inspiraria en
Herbert Marcusse, qui pensava que els estudiants constituïen, en una societat
industrial avançada, la veritable força de qüestionament. Així, la Sorbona,
denunciada com a instrument del poder, esdevindria durant Maig “la universitat
autònoma i popular de París”. Apareixia, per primer cop, la idea d’universitat
crítica a l’estil del que estava desenvolupant-se a Berlín, amb dret a
l’expressió i l’acció política dins de les facultats. Els ocupants de la
Sorbona diuen “prendre el poder” just abans de que s’iniciessin els
enfrontaments al Barri Llatí.
Les primeres setmanes de maig, després
de l’empresonament de manifestants pacífics i de les primeres vagues de
l’ensenyament (unint-se els liceus d’ensenyament secundari a la lluita dels
universitaris), comencen a cremar els vehicles i s’inicien els enfrontaments
violents amb els CRS antidisturbis (“CRS = SS”). El dilluns 6, les
autoritats tancaven la Sorbona i Nanterre, pensant que així deixarien inactius
els estudiants. La lluita, però, es traslladaria al carrer i les barricades
nocturnes serien part del paisatge parisenc. La nit del divendres 10 de maig els
enfrontaments serien constants. Hi ha moltes més imatges, però les que ens ha
deixat la memòria són aquestes, donant una imatge deformada del que va ser el
Maig francès. Tot i això, aquella nit de barricades, de gran violència, va
marcar l’inici d’un primer canvi.
Fins aquell dia, les organitzacions
sindicals i el Partit Comunista s’havien mostrat distants, quan no hostils,
davant del moviment: “Cohn-Bendit, aquest anarquista alemany”, havia escrit
Georges Marchais a L’Humanité. El prefecte de París, Grimaud, no
havia optat encara per una repressió oberta. Pompidou i Peyrefitte van optar
per la distensió amb l’alliberament d’alguns dels empresonats per a calmar la
situació. La policia es veia desautoritzada.
Així, sindicats i partits van anar
modificant les seves postures davant del moviment i, paulatinament, van anar
sumant-s’hi. L’ocupació de l’Odeon. El moviment, inicialment aïllat, va passar
a comptar amb el suport d’una vaga general el 13 de maig.
D’aquesta forma, el moviment
estudiantil, en comptes de donar lloc a una societat contracultural com als
Estats Units o contrapolítica com a Alemanya, va esdevenir un element que
arrossegaria altres moviments socials, passant de la revolta estudiantil a una
crisi social i política.
L’oposició tradicional, els sindicats,
buscaria controlar el moviment i gestionar les seves accions, en la mesura en
que partia de la base superant els propis directius. Davant els eslògans
revolucionaris i l’inici de les primeres vagues solidàries (des del 7 de maig,
Flins) el dirigent sindical Séguy, de la CGT, contestava: “Hi ha un moment
per a cada cosa”. Els sindicalistes “clàssics” es sentien marginats i no
acabaven de comprendre el que estava passant. El sindicalisme clàssic lluitaria
contra la utopia i buscaria solucions tangibles i pràctiques a la crisi. Els
obrers que es sumaven al moviment ho feien com a conseqüència directa de
l’acció dels estudiants i sota dues consignes: era inútil lluitar per una
millora salarial o dels horaris perquè comportaven inflació, l’alça dels preus
i la necessitat de recórrer a les hores extraordinàries o a un segon treball
anul·laven aquestes millores de forma immediata i la participació en els
comitès paritaris de les empreses era estèril perquè finalment els patrons
acabaven imposant les seves decisions sota un cert vernís. Per tant, el
moviment vaguístic associat a Maig del 68 prenia la forma i el sentit del canvi
total de la societat propugnat pels estudiants. L’únic canvi real arribaria en
el moment en que els obrers es fessin amb el control de les empreses.
La novetat en el món del treball serà el
canvi de la condició de l’individu. En aquell moment, la situació dels
treballadors havia canviat menys que la posició de les empreses en una economia
global. A partir dels sectors d’alta tecnologia era possible paralitzar el
conjunt de la producció, donant lloc a l’aparició d’una nova versió de la
lluita de classes en el bell mig de l’aparell productiu, no des de la seva
perifèria més perjudicada com anteriorment. Les noves reivindicacions ja no es
centrarien en els increments salarials o els dies de vacances, sinó en
l’organització de les responsabilitats, ja fos a l’empresa, a la universitat o
al periodisme. D’aquesta manera s’enfronten les reivindicacions sobre la gestió
de la societat amb les reivindicacions tradicionals de la massa obrera que, al
contrari que els estudiants, no atacarien a la nova societat de consum.
Aquesta diversitat ideològica i
l’heterogeneïtat dels seus components expliquen com un moviment vaguístic d’una
magnitud importantíssima com el desenvolupat a la segona meitat del mes de maig
no fos capaç d’arribar a articular una reivindicació comuna. Entre els obrers
que van sumar-se als Fets de Maig predominarien les demandes de caràcter
econòmic i social; les més revolucionàries serien les referides a la gestió,
qüestionant l’organització del treball en si mateixa. Per a la Patronal,
aquestes demandes eren una qüestió innegociable, com tampoc per a la direcció
de l’ORTF (ràdio i televisió públiques) ho era el control de la informació per
part dels periodistes, o al CNRS (Centre Nacional d’Investigació Científica) la
definició dels objectius d’investigació per part dels científics en detriment
de l’Estat. Per a protegir-se d’aquesta inversió de l’ordre social, a les
negociacions de Grenelle, Pompidou tancaria un acord amb els sindicats, cedint
en la qüestió del salari mínim o la jornada laboral, però no en la
reorganització del treball, tal com demanava el dirigent de la CFDT, Edmond
Maire.
D’aquesta manera, els sindicats van
sumar-se al Maig del 68, transformant el conflicte inicial en un enfrontament
polític amb una aposta reivindicativa.
El poder va mantenir-se durant molts dies
al marge dels esdeveniments, deixant que les forces d’ordre intervinguessin
cada cop amb més duresa, tot i la dimissió del prefecte de policia. De Gaulle
s’havia negat a fer de la revolta l’eix de la seva agenda política i el 14 de
maig marxava en viatge oficial a Romania. Quan va tornar a París, el dia 18, va
anunciar el retorn a l’ordre amb una lacònica frase: “La reforma sí, la
mascarada no”. A continuació, parlaria de la convocatòria d’un referèndum
sense especificar què era el que s’havia de votar. En paral·lel, tant la CGT
com el Partit Comunista, satisfets amb els acords de Grenelle, buscaven la
fórmula per sortir d’un joc que no podien controlar. En canvi, les bases es
neguen a finalitzar la vaga.
S’havia arribat a una situació de buit
de poder i la vida econòmica estava paralitzada. Els polítics, absents fins
aquell moment de l’escena, considerarien que havia arribat el seu moment. Així,
en el gran míting del 27 de maig en l’estadi Charlety, el sindicat estudiantil
UNEF i el PSU (Partit Socialista Unificat) de Michel Rocard, apostarien per una
sortida revolucionària al conflicte.
El dia 29 es diu que De Gaulle ha
desaparegut. La seva reaparició serà per donar la primera mostra de força del
govern, determinant la seva convicció de mantenir-se al poder, recolzar el seu
primer ministre i apel·lar als seus partidaris convocant una manifestació que
reuniria, el 30 de maig, unes 5.000 persones.
De cop i volta, la iniciativa havia
passat a una dreta renascuda que era capaç de sortir i ocupar el carrer. Pompidou
reorganitzaria el seu govern, eliminant els considerats “tous” com Christian
Fouchet i Louis Joxe i els que havien demostrat incapacitat per a desenvolupar
el càrrec com Alain Peyrefitte, ministre que havia declarat, setmanes abans de
l’esclat estudiantil, que la principal satisfacció de la seva vida política
havia estat la tasca realitzada al Ministeri d’Educació Nacional.
Els moviments d’esquerres cridarien “eleccions,
traïció”, però les forces tradicionals ja havien iniciat el funcionament de
la seva maquinària per a una cita tradicional amb les urnes. La marejada
gaullista que s’havia desfermat el 30 de maig va anar deixant els animadors del
Maig sense control dels esdeveniments i esgotant el seu crèdit. L’opinió
pública cada cop estava més cansada, quan no espantada en la part que tocava
als esdeveniments més violents de les jornades de protesta. La reacció política
de la dreta asfixiaria a una esquerra que era presentada com a còmplice d’un
moviment al qual havia estat aliena i que l’havia superat des d’un primer
moment, tot i els esforços per recuperar-lo i dirigir-lo.
En aparença, el retorn a l’ordre es
faria sense cap gran trencadissa. Cinc setmanes de conflicte es saldarien amb
un nombre reduït de morts, pocs empresonaments (tret dels inicis) i sense que
s’instaurés un esperit revengista en la societat. La reforma d’Edgar Faure
proclamaria l’autonomia de les universitats, el que suposava que el professorat
ja no podria monopolitzar l’organització dels estudis i el personal docent
participaria de la gestió dels centres; ara bé, quan arribessin les eleccions
dins de les universitats, la victòria seria per a les opcions més
conservadores. Respecte de la vida política, aquesta ràpidament recuperaria el
seu curs tradicional. Pompidou seria rellevat com a primer ministre per Couve
de Murville, però sense desencadenar cap crisi seriosa. Seria un any després
quan Maig del 68 es cobrés la gran víctima política: el general De Gaulle
convocaria i perdria el seu referèndum, abandonant la presidència d’una
República que ell mateix havia dissenyat a la seva mida.
En definitiva, Maig del 68 deixaria una
petjada molt profunda en la societat francesa. El principi d’autoritat havia
esta qüestionat i ridiculitzat des de la universitat, en els partits polítics,
en els sindicats, en les empreses, en el món de l’espectacle, en les famílies.
Aquest seria l’esperit de Maig i que sobreviuria durant les dècades següents,
tot i que els seus líders acabessin sumant-se a la nomenclatura que havien
volgut desacreditar i desestabilitzar. La irrupció del jovent havia canviat
l’estat d’ànim d’un país ensopit fins aquells dies.
Fon informació Sapiens: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/maig-del-68/
Etiquetes: 1968, Guerra Freda, Història de França, Història del Món Contemporani, Imatges de París, Imatges del París Contemporani, Maig del 68, París: Llums i Revolució, Segle XX
De tot el recordat
ja fa “molt de temps”
D’aquests
fets just fa 50 anys, els mateixos que duem de casats, en un tres i no res ens
passat! ens han VOLAT! i nosaltres amb ells, quasi sense adonar-nos. VISCA la
VIDA i els RECORDS! Josep
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada