els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dissabte, 6 de febrer del 2016

pedres de riu

  Aigua matinera, rosada de prat         1930
Aigua matinera, rosada de prat
Dius bon dia a l'herba, dius bona hora als camps.
Aigua riallera de dintre els bassals
Quan el sol et crida, hi vas amb un salt.
ALBÓ I CORRONS , NÚRIA
RIU TER
Te'n vas camí avall, cap al riu.
El matí és fred i l'aigua transparent
salta entre les pedres. Semblen
peixos d'argent les teves mans,
quan agafen un tros de cel gris
reflectit sobre la remor de l'aigua.
El vent mou les fulles d'una tardor
que s'arrapa a la pell com si fos
l'inici d'un temps vulnerable. Plou
i t'amagues, mentre resisteixin,
sota els pins que et resguarden
d'un aigua calmosa, sense recança.
Uns ocells aixequen el vol
així que la pluja escampa.
No és l'alçada del vol, penses,
el que enveges. És la pau, la serenor,
de tot el que t'envolta.
Camí amunt, tornes a casa.
JOSÉ LUIS GARCÍA HERRERA

pedres
Mur de pedra, cimentada, amb contraforts, qui sap d’on sortiren aquestes pedres centenàries, segurament de la llera del riu Congost, escollides el riu, carregades i transportades amb carros, fins a l’obre, posades d’una a una, mans de ferro sense guants menjades per el fred i el ciment, entre cigar i cigar i ‘el nivell’ el porró li deien nivell ple de vi, molts tragos al cap del dia, poca vianda i molta feina.
El riu sempre ha set font de vida!
Els poetes en fan referencia. Josep
Riu
Aquell riu que sabíem
enllà del gran silenci
del camí ens encalma
de sobre la mirada.
Escollit entre prínceps
captaires, ja en la riba
feliç, pel vespre passo
portant llum de paraules.
Josep fent fotos


dijous, 7 de gener del 2016

hivern


L'hivern és just, restitueix la llum

al seu límit més pur,

mescla presència i oblit al cor de les donzelles

i ens incita quietament a la tendresa.

Tot l'estiu hem folgat

i ara els camins s'afuen i es precisen

i el lladruc dels gossos a la nit

és colpidorament pròxim.

Tornarem a la perduda intimitat

i als vells llibres de sempre,

com qui torna de nou a la casa del pare,

una mica menys purs

però qui sap si una mica més dòcils al missatge.
                                                                  Miquel Marti i Pol


M'agrada passejar amb la meva cadira electrònica,
però en aquest Gener sols demano Sol! Josep

divendres, 27 de novembre del 2015

mail entre elàtics


fotos per jrrof, els voltans de casa meva
mail entre elàtics (ELA)

Hola el meu estat de salut està millor, la nit passada, sols una vegada he petit, del toll aturat de mucositat, la resta he dormit amb mascareta i sense com un liró.

El meu poble de naixement axis com el quatre fills va ser a un poble veí de la Garriga, Llerona un poble rural i pagès, de fet el pare era pagès. t’ho conto doncs la nostre casa no hi avina tanques, si un galliner, mai ens havien robat.

Ara compte, del traster varen robar-me la bicicleta dels any 80/90, li tenia molt apreciï, doncs va ser comprada amb molt esforç i la guardava com record.

Ara des de la llunyania em pregunto com ens ho fèiem... la meva dona i jo per pujar quatre fills, nois dos del 69 i 70, noies dos del 73 bessones, un hort per cuidar (el pare ens va deixar el 75) moltes hores a la feina, dissabtes inclosos i algun que altre diumenge, a mes de les sortides amb el CCG tots els matins de diumenge. La bici era la meva bàrbula d’escapament.

 
Els nets la neta gran 15 i el petit sis. Tots a la Garriga menys un.

Gracies per recordaren el nom de la mestressa del supermercat, se m’havia ben oblidat.

Ahir varen donar-me l’alta, no cal treure els cargols i el ferro, doncs si no amb moleta, ja i està be. Si m’aguanto de peu, i poc, però el suficient per mantenir la autonomia, camino amb un balco o taka taka. Tothom diu que hauria de caminar més per casa, la veritat es que tinc por de caure.
 
Ara experimento amb càmeres de rodet, en tinc varies. Avui he recollit les fotos revelades ¡¡¡GUAPAS!!! però no m’han donat el disc, jo tampoc l’havia demanat. Intentaré escanejar-les per tu.

Avui he sortit tard mes de les dotze, dons avui tocava fisioterapeuta, ell i jo som u, fa molts anys que be a casa, els divendres estirament braços i cames. Crec que ell li dec la sort de caminar, també m’atenc el dimecres la respiració, aquesta es la que amb dona més problemes.

Em pregunto ¿podria penjar aquest mail en un post el bloc i només tu i jo sabríem qui son els protagonistes? amb sedueix la idea, i tu crec que també. Obviaré els noms reals menys el meu.

Abraçades
Josep


dissabte, 14 de novembre del 2015

a maria!

 a Maria!
dijous, 12 de novembre del 2015 / 3699

Definició
Apòcope d’Ave Maria, salutació d’entrada amb què es crida l’atenció de la gent de la casa; salutació per la qual un parroquià o visitant anuncia la seva presència quan entra en una casa o botiga i no hi veu ningú.
A Maria! On sou? Que no hi ha ningú?
A Maria! Sóc el carter!
A Maria! Ja he arribat a casa!
També és diu Au Maria!; antigament també es feia servir la salutació Ave (o Au) Maria Puríssima.
Usos
Així que ha tustat als vidres de la perruqueria amb el puny feble desitjant que ningú no respongués i ha sentit la veu que feia «ja vaaa!», s’ha tret la boina i ha començat a preparar quatre paraules que no espantessin la dona, i quan s’ha obert la porta ha saludat a l’estil catòlic català i ha improvisat com ha pogut:
   —A Maria! Amb el seu permís… M’envia la seva neboda, la senyoreta Morín… A la fonda… a la fonda, ha passat una cosa molt i molt grossa, però que encara no sabem, ningú no ho sap, i la seva germana, o sigui la senyora Mariona, que és l’única que podria explicar-nos què carbons ha passat a la fonda… ja no ens ho podrà explicar… vull dir… que no ens ho explicarà mai, mai de mai…, no sé si m’entén, senyora Encarnació, perquè, de moment, per la seva aparença, és morta.
   —Qui és morta!?
   —La seva germana.
Carme Melchor, La filla de l’escocès (Barcelona: Proa, 2014)
Era un poble, diguéssim no com ara perquè ara hi ha els cotxes, molt tranquil. El que sí recordo, que no em marxava mai de la imaginació que, els costums que teniu aquí d’entrar i dir: «Ah Maria!», i les portes totes obertes: «Ja pots passar», i si no passaves t’estaves una estona dient: «Ah Maria!». Una de les meves germanes me diu: «Per què diuen ah Maria, aquí?», dic: «Perquè mira, Maria és un nom que poden haver-n’hi moltes a les cases, però seria com vosaltres dieu eiii!, doncs aquí diuen un nom i ja està». Bé, doncs ara allò ja s’ha acabat, eh?, la tranquil·litat que jo he viscut de joveneta, entrar, deixar la porta i jo ser allà baix de l’hort, i ara, ara ja no et pots fiar ni del que passa.
Testimoni de Conxita Muñoz recollit a Els refugiats de la Guerra Civil a les comarques del Gironès i el Pla de l’Estany (1936-1939), a cura de J. Maymí, J. Ros i X. Turró (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006), pàg. 84

A MARIA! jo de petit l’havia escoltada moltes vegades, al arribar a una casa (aleshores totes estaven obertes) A MARIA!, A Maria! On sou? Que no hi ha ningú? A Maria! Sóc el carter! A Maria! Ja he arribat a casa!  també era usada aquesta, més refinada per els catòlics  de la època Ave (o Au) Maria Puríssima! 

eiii! devosguart! adéusiau! arreveure! Josep


a Maria! 
a Maria!
a Maria!
a Maria!
a Maria! 

dijous, 5 de novembre del 2015

quanta ràbia que tinc

pons de diàleg

 Camins de diàleg
lletra /
Que poques paraules tinc,
i les que us dic són tan gastades...
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules.

Que poca força que tinc;
tants de cops l'he malmenada...
La vull tota per demà,
quan la gesta portí l'alba.

Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara;
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.

Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.

Quanta misèria que tinc
sota els peus damunt l'espatlla,
i la vull guardar amb mi
fins al jorn dels miserables. 

Pons de diàleg

divendres, 9 d’octubre del 2015

oda a espanya

ens va deixar als 51 anys, aquest 10 octubre fara 155 anys
Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard (1856 - 1919)

 https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Maragall_i_Gorina   

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’ questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!


Juan Maragall 1898



dimecres, 23 de setembre del 2015

abandó, deixat...


En versos

Mal que no ho vulgui,
ara només sé parlar de tu
en versos:

               te’n vas anar com un vaixell
que abandona el fons del mar
la seva àncora.

                      ¿O vaig ser jo
que no sé quin punt del viatge
superbament
vaig llençar el mapa?

Ara tot ho veig
quiet. La vida
pot ser una diana a la paret
d’on no penja cap dard.

            Manuel Forcano
            Ciència exacta


abandó, deixat... 
avui comença la Tardor, a casa reclòs, endreço calaixos, passejo per el FB, twitter, el correu, llegeixo els diaris, obro el llibre de poesia, el  llibre és de: Manel Forcano ‘CIÈNCIA EXACTA’ s’obre per la pàgina 11 m’agrada el poema...el penjo al bloc, adornat per fotos de la tardor...Josep
Com pluja erràtica

Com pluja erràtica,
de temps en temps
em véns a la memòria.

I què si va ser amb subterfugis,
amb arteries,
que el meu cos encès
hi vas tirar més llenya?

El vi glatia per sortir de l’ampolla,
anar ràpid a la copa
als llavis.

              Quants taps
van rodolar per terra?

I el record em fa somriure.
De temps en temps,
com pluja erràtica.



panallets tradicionals per tots sants