11è aniversari
Onze primaveres, en un no-res, un mer pessic,
un instant...
Sense
parar-hi atenció i sense adonar-nos, la primavera arriba cada any puntualment,
per obsequiar-nos amb un esclat de vida i de color per tot arreu. Qui ens ho havia
de dir d’aquell deu de maig del dos mil u, “que faríem onze primaveres en el camí de la vida junts” i ho hem
fet, ella i jo sense adonar-nos, això sí sempre pendents un de l’altre, hem
conviscut a pesar de tot amb harmonia, pors, patiments i angoixes, una miqueta
de “yuyu”
al principi, al no saber com seria el seu desenvolupament, ara també, vés a
saber com tancarem el teló de la VIDA,
de la tragicomèdia iniciada fa onze anys.
Ahir
fullejant velles agendes, vaig trobar-hi un apunt: quan jo havia explicat el
dol de la meva ELA a altres elàtics
o llurs familiars, allà tots érem iguals. Era el 2003/2004 a l’associació *adELA a Barcelona (barri de Gràcia), de
tant en tant ens hi trobàvem, fèiem xerrades, ens coneixíem, sempre aquesta
convivència era reconfortant, allà havíem escoltat diferents professionals que
convivien diàriament amb malalts, eren curosos i tractaven amb delicadesa l’ELA. Els elàtics i llurs familiars
ens hi sentíem protegits. Recordo una anècdota, d’un fet puntual, us l’explico:
dos gironins, en Miquel i la Berta, ella patia ELA, en Miquel, el seu marit, per requeriment del fisioterapeuta,
va pujar a la taula per escenificar moviments posturals, la Berta al meu
costat, asseguda a una cadira de rodes, reia i reia... a gust, pel sol fet de
veure en Miquel estirat a la taula, reia amb rialles fortes i descontrolades
per les emocions desfermades. Li vaig fer un comentari “se’l veu feliç allà dalt!!”, no em va contestar. En acabar
l’escenificació, en Miquel va seure al seu costat, va treure un abecedari de
grosses lletres i assenyalant amb un punter, va anar recomponent un “gràcies Josep”. Vaig quedar parat en
rebre una lliçó de vida tan directa i alhora convulsat (aprèn amb mi...). Aquesta terrible malaltia fa estralls per on
passa. I passa. A la Berta, l’ELA li
havia pres la veu, tota la veu, entre d’altres coses. Jo no ho sabia. Eren una
parella simpàtica, desbordaven empatia, inoblidables per mi.
Menció
especial a la meva família que em protegeix i em fa costat constantment, sota el seu
paraigües m’hi sento reconfortat i re-conformat, els vuit néts que, dia a dia,
demostren la seva delicadesa de tracte cap a l’avi. Els que m’atenen: doctors,
fisioterapeuta, la Fundació Miquel Valls pel seu bon fer, a tots gràcies.
Aquest
11è aniversari convisquent amb l’ELA,
em fa sentir cert privilegi VS a altres, demano disculpes, doncs no voldria
ferir la sensibilitat de ningú per ser un elàtic
diferent, dono gràcies per haver pogut contar-vos-ho.
“10 maig 2001 dia del diagnòstic” 10 de maig
2012 dia de l’escrit. Josep
Era jove, ara que en tinc seixanta nou, que
lluny em queden aquells cinquanta-vuit, a la VIDA com deia el poeta “estem en temps de descompte” amb ELA o sense.
*adELA fou absorbida per la Fundació Miquel
Valls, el seu inici era el 2006.
Uns poemes d’en Jordi Cervera 2003 vull que
m’acompanyin en el meu 11è aniversari.
Rutes
Ara
em fa malt l’espatlla,
masegada
pel pes immòbil
d’una
colla de bons propòsits
i no
tinc les paraules
perquè
em sembla que ja no cal,
que
l’escala omnipresent dels silencis
m’ha
anat fent més feble,
molt
més petit
i
abocat, d’una manera quasi definitiva,
a la
xarxa opaca del plor.
Tot
ha succeït de forma inexorable,
com
si ningú, abans que jo,
s’hagués
vist entretingut a solcar
les
rutes lliscants de la carn,
els
deserts ben plegats del treballs.
***
Desordres
Val
tot quant el calendari,
nigromant
borni i bergant,
juga
el teu costat,
quant
hi ha aldarulls al cor
i
tot vol ser un devessall de colors,
de
secrets indesxifrables,
de
nous desordres petits i allargassats.
***
Viatge
Em
donaré amb neguit el desig de l’aire,
a
l’atracció madura del vent
i em
deixaré bressar
com
un polsim viatger,
encarat
a la certesa
dels
camins sense voreres,
de
qualsevol principi absent.
A tots els qui han fet que encara hi hagi
flames
barallant-se els meus ulls
i fulles surant en els llacs de la meva ànima.
Els grillons del meu futur són també una mica
seus.
fotos:Canon EOS 550D DIGITAL per jrrof
Gràcies.
