Ovidi Montllor

Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942  – Barcelona, 10 de març de 1995 )^[1] (ara fa 25 anys el 10 de maig)

fou un actor i cantautor alcoià pertanyent al moviment de la Nova Cançó,^[2] amb una extensa trajectòria professional de més de deu àlbums editats en vida i una cinquantena de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius.^[3]

Biografia Naixement   4 de febrer de 1942 Alcoi 

Mort 10 de març de 1995 (als 53 anys) Barcelona 

Causa de mort            Causes naturals   (Càncer d'esòfag )

 Font wikipedia.

(Vull retre un homenatge als seus 25 anys absent)

Del llibre: POEMES DE CAPÇALERA de Miquel Pujadó

A més d’un li pot sorprendre que barregem un autor de cançons amb poetes però, de fet, la poesia lírica i la cançó eren, a l’inici, la mateix cosa. A més, hi ha altres autors i intèrprets de cançons contemporanis amb un nivell literari comparable o superior al de molts poetes <>: Georges Brassens, Bob Dylan, Paolo Conte, Léo Ferré, Leonard Cohen...i també Ovidi Montllor.

Ovidi Montllor anava a contracorrent: era alcoià, obrer de família anarquista, i autodidacte, en un món de la cançó dominat per la burgesia i els universitaris barcelonins. Va ser capaç de fer el 1973 un disc trencador (Crònica d’un temps) que va obrir un camí a formacions de jazz-rok com l’Orquestra Mirasol; també féu l’expressió facial i el gest part integrant de cada història que explicava: en un moment en què la majoria dels cantant semblaven soldats a la guitarra, ell se n’alliberà i, amb la complicitat d’instrumentistes com Toti Soler, esdevingué tan bon intèrpret de cançons com bon actor de teatre i de cinema.

Però sobretot, l’Ovidi anava  a contracorrent perquè va fer de la cançó un arma de coneixement, d’humor, de cultura, d’opinió i d’idees, fins i tot quan, en nom d’una falsa concepció de la democràcia, van ser decretades ---per part de polítics i de líders d’opinió---la seva inutilitat i la seva imminent desaparició. Llavors van néixer les seves cançons més lúcides i contundents, com la <<Cançó del cansat>>, un tema què els blavers valencians mai no li van perdonar, i on diu: <  de València>>.

De vegades, la superfície de les seves cançons sembla aspra, feta amb el fang i la pols de la seva terra. Però així que hi grateu una mica hi trobareu peces d’or; <<La fera ferotge>>, <<Homenatge  a Teresa>>, <<Sí,senyor>>, Perquè vull>>, <<A la Vida>>, <<Les meves vacances>> (una picada d’ullet al seu admirat Brassens). <<Carta a casa>>, <<Autocrítica i crítica>>...sense comptar les seves interpretacions, dites o cantades de poemes –sobretot---, Vicent Andrés Estellés, però també de Salvat-Papasseit, Brossa, Pere Quart, Blai Bonet...Després  d’uns quants anys al purgatori, l’Ovidi ha estat redescobert i reivindicat per una joventut entusiasta que encara no havia nascut quan el va morir, a causa d’un càncer que se li va declarar el 1994, just quant estava a punt d’enregistrar la veu per un nou disc, que s’havia de titular Verí good.

Tot esperant Ulisses

Ones que vénen,

mar que s’allunya.

Tot és ben prop, tot és lluny.

Plors que s’enceten,

riures que es moren.

Quan creus que tens, tot s’esmuny.

Verd el cel i fresc l’estiu.

Jove el gran i cec l’altiu.

Una taula fa de llit.

Desescric tot el que he escrit!

Un ocell baixa l’amor.

Mils d’amors senten l’enyor.

Un enyor se sent ferit.

Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen...

Plou de baix i ens mulla el cap.

Juga i guanya qui menys sap.

El cor no vol dir el pit.

Desescric tot el que he escrit!

La raó és un moble vell.

Manar vol dir: un martell.

Amb el cap estabornit.

Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen...

Cinc i cinc mai no en fan deu.

Una església et marca un preu.

Un canó apunta amb el dit.

Desescric tot el que he escrit!

Plora, plora, no hi ha draps!

Beu i canta i trenca els plats!

L’estratègia es cou de nit.

Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen...

Que més puc cantar-vos ja

si la festa no te pa?

El meu cap és un neguit.

Desescric tot el que he escrit!

La tristesa guanya el cant.

L’esperança és un infant.

Llibertat: nom impartit.

Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen...

Cantat per Miquel Pujadó

APUNT

Tota una llarga tarda, m’ha dut teclejar aquest post, m’he distret un munt, però ara que ens sent ningú “M’ha quedat un dolor a l’esquena insuportable” Són els desgast que l’estimada VIDA! Ens depara. Que hi farem diuen “Mala cara quan morirem” jrrof

Nicolau Dols FELIÇ

Nicolau Dols

FELIÇ

Boquejaves davall la superfície

de la mar. Praderies d’alga, estrelles,

arena, esponges, un llampec tal volta

aigua amunt, cel amunt, enllà d’enllà:

la lluna, el vent, les ones o el teu cos.

Qui sabrà mai d’on ve el primer reflex?

Feliç aquell qui guarda dins els ulls

el moment que el món es va fer clar

i el cel es va esqueixar de banda a banda.

***

El plaer més senzill, el sol plaer,

cada dia del món que t’acompanyi:

el perfum de la pluja de l’agost,

el so dels grills brodant un vel de fosca,

i un frec suau de seda de bedoll

que t’ompli de calfreds la pell de l’ànima.

Feliç aquell que troba en cada cosa

les arrels poderoses del que és bell

i bo, i necessari, i en gaudeix.

***

Esclata el nervi de la llum primera,

i el de la terra, i el del blau marí,

i encara el del cel clar del bell matí

i el nervi verd de la vibrant espera.

***

Els desigs acomplerts jeuen en terra,

esvaïts, fets malbé, espelleringats.

Fins el portal n’arriba la fetor,

la lletania i la claror dels ciris

somorta enmig de tanta pesadesa,

flors de plàstic i lúgubres retrats.

Feliç aquell qui sap com reservar-ne

el més ocult, el més llunyà de tots

i en fa la clau de volta dels seus dies.

*** 

Quaranta dies i quaranta nits

he esperat el retorn del teu alè.

I he vist el torb, el foc, el terratrèmol,

I s’han fus l’esperança, el goig, la fe.

Per quines valls ombrívoles habites?

Dins quins amagatalls et plau ser?

Llavors s’ha alçat un ventijol subtil

com un bri d’herba en un matí serè.

La poesia m’acompanya, m’entreté, em fa pensar, amb transporta, i m’agafa mal a l’esquena al escriure-la, però la visc dues vegades, frase a frase, lletra a lletra. jrrof

un día con suerte

Quiero contar lo vivido el pasado jueves 29 de enero del 2020

Como cada jueves almorzamos a Can Noguera (bar) somos una collada y nos nombramos “los de los jueves”

Este día adelantamos el horario tradicional (9:00) en media hora. La mesa compuesta por Alfredo y dos de sus hijos Marc y Josep, Joan y yo mismo Josep. Yo pedí callos ½ ración están cocidos con cap i pota, me los comí a gusto, tomamos café. Hablamos y hablamos…

Como adelantamos el almuerzo era temprano, me entretuve haciendo fotos a un almendro en flor, decidí dar un paseo con mi silla. Esta me llevo al Mercadona (MD), compre entre otras cosas una garrafa 5 litros de aceite, un pack grande de pan tostado multicereales.

En el respaldo de mi silla hay una mochila para compras pequeñas y de poco peso, dentro una bolsa grande de supermercado, está la cuelgan en un hebilla detrás de la silla sujeta en el asidero (tenía el aceite, el agua destilada y el pan tostado), bien, dicho esto, con amabilidad me la colgaron, eso creía yo, en vez de colgarla la ato, al llegar a casa la bolsa no estaba, la había perdido.

Mi mujer reciente había almorzado. Sobraba en la lata una sardina, total me la zampe, con un pequeño bocadillo. Eran casi las dos del mediodía. Hacia un sol radiante, decidí volver al MD para comprar de nuevo, ya que lo había perdido. Fui por el mismo camino.

Al llegar al MD, me llaman, me dicen que tienen la bolsa. Así llene la otra con pasta sopa variada. Vino una empleada MD y me dio una dirección donde se encontraba la bolsa.

Una vez localizada la vivienda, no llegaba al timbre para llamar, un joven se acercaba, me quieres ayudar? no llego para llamar, llamó y se esperó, salió enseguida, agradecimientos, “dijo que no era capaz de comerlo, si no se encontraba el dueño” muy amable y contenta dijo llamarse Mari. Ya con la bolsa colgada por el chico, con dos bolsas para casita.

Una vez en casa agradecimientos a la Mari, a mi longeva ELA, diagnosticada el 2001, a mis amigos, compartiendo desayuno todos los jueves. Estoy súper agradecido a la ELA que me ha tocado para VIVIR. jrrof

Apunte: Mención especial a todos los elátic@s que sufren esta terrible enfermedad, así como sus familiares, y sus cuidadores MIL ABRAZOS!

Coses del passat segle

Temps sinistres

A mesura que passen els anys, la realitat d’aquells temps sinistres es va fent més real

De Ramon Gasch - 31/12/2019 a el Matí Digital

Els que vam néixer l’any 50, tenim l’avantatge que la nostra edat és fàcil de recordar: any 2019, 50+19 = 69 anys. L’inconvenient d’haver nascut a la prehistòria del segle passat, és que a dia d’avui un ja és vell. Si volem treure-hi ferro podríem dir una persona gran, massa gran.

Així doncs, un cop arribat a aquesta edat ja sabem que passa: soc incapaç de recordar que vaig sopar ahir, però tinc clares les coses que em passaven fa 60 anys. I quins son aquests records d’un vailet de poble? Per donar-los sentit és necessari contemplar aquells moments des de la perspectiva que donen els anys. Situat en aquell moment, per un nano a punt d’arribar a la desena, el fet que em fessin cantar el Cara al Sol cada matí, que em donessin formatge i llet ( una llet amb pols horrible, per cert) que no escriguis ni un mot en català o que totes les celebracions religioses (primer divendres de mes, Setmana Santa, Corpus, missa dominical, etc) fossin d’obligatòria assistència , no era una cosa que em trasbalsés massa, llevat del una sensació de pèrdua de temps.

Fou més tard, cap el llindar dels 18 anys, quan vaig anar a estudiar a Barcelona, on les corredisses davant dels grisos eren contínues o al marxar a la mili, quan vaig anant prenent consciència de fins a quin punt eren sinistres aquells anys seixanta pels adults, que no estiguessin lligats totalment a la doctrina de la “Una, grande y libre”

En aquells temps, recordo perfectament l’espai de reparació d’aparells de ràdio que tenia el meu pare, en un racó petit del taller de lampisteria i electricitat, del negoci familiar. Allà, algun dimecres a la nit o els diumenges a les cinc de la tarda, escoltàvem els partits del Barça de l’Olivella i en Ramallets i més tard  en Benítez, en Pereda o en Zaldúa. Alguna nit també veia com el meu pare, ben sopat, sortia cap aquell lloc discret, connectava el seu impressionat “Telefunken” i escoltava a volum gairebé inaudible una emissora especial, anomenada “Radio España Independiente” El meu avi, que era comunista declarat, havia hagut de realitzar una autèntica epopeia anys enrere, per rescatar el meu pare del camp de concentració de Sant Marcos, a León, d’on el va treure quan estava a les últimes i a punt de morir d’inanició. Fou tant terrible el maltractament i la desnutrició que va patir el meu pare allà que va perdre tot el cabell i la resta de pel del cos. Anys més tard, quan vaig escriure aquella història familiar en el meu llibre “D’un Temps sense esperança” em va costar moltíssim que els protagonistes m’expliquessin aquells fets, ja que per ells recordar allò era com tornar a baixar a l’infern.

Gent innocent acusada sense motiu, simplement per poder espoliar els seus bens, famílies desfetes, fugides massives a l’estranger i una repressió tenebrosa que es va intentar de dissimular en la famosa transició del 1978, però que, evidentment, no va fer-se com s’havia de fer, sinó com volien els que aleshores i ara, encara es consideren los vencedores.

A mesura que passen els anys, la realitat d’aquells temps sinistres es va fent més real. Mentre jo jugava amb els meus amics, la mare i el pare patien d’allò més per continuar vivint en un ambient que ningú sabia quan acabaria. Mentre alguns tenien de tot, la majoria havien de lluitar cada dia per tirar endavant. Ells no podien parlar, opinar ni decidir i l’esforç de tants i tantes per sobreviure en aquells temps sinistres, mai s’ha reconegut com cal.

Avui, quan els voltors del feixisme , aquests vampirs del Arriba España, treuen el nas de nou, molta gent de la meva edat, antics amics, familiars i coneguts m’han expressat la seva sorpresa, la seva indignació i també el seu temor de que puguin tornar aquells temps sense esperança. A mi el que em sorprèn és que tres milions d’individus d’aquest país anomenat España  els hagin pogut fer tornar. Potser és que en realitat no havien marxat mai.

Aquí podeu descarregar el llibre “D’un temps sense esperança”

Imagineu-vos: jo que soc del 1943-2020 = aquest any el 16 d’abril en faré 77 d’anys, com diu en Ramon Gasch  (L’inconvenient d’haver nascut a la prehistòria del segle passat, és que a dia d’avui un ja és vell. Si volem treure-hi ferro podríem dir una persona gran, massa gran.)” Si jo també soc gran” per l’època quasi subscric el tex, menys anar estudiar a BCN, lo demés son vivències viscudes per mi.

(Que em fessin cantar el Cara al Sol cada matí, que em donessin formatge i llet ( una llet amb pols horrible, per cert) que no escriguis ni un mot en català o que totes les celebracions religioses (primer divendres de mes, Setmana Santa, Corpus, missa dominical, etc) fossin d’obligatòria assistència , no era una cosa que em trasbalsés massa, llevat del una sensació de pèrdua de temps.) “Una, grande y libre” “Radio España Independiente”

Recordo la nostra radio Bayona, on el pare també escoltava Radio La Pirenaica. (Avui, quan els voltors del feixisme , aquests vampirs del Arriba España) Recordo que a la classe en feien formar, per cantar cançons patriòtiques i donar novetats “Sin Novedad En La Centuria General Gay”, els estius anaven de “Campamentos falangistes d’adoctrinament”, el pare no mi havia deixar anar mai, ell era un ferit de guerra i no suportava el viure rodejat de vampirs i voltors. De més gran ho vaig comprendre. jrrof a 1/1/20

E-MAILS entre amigos

E-MAIL DE:

casimiro 

Para: JOSEP ROF ROF

29 dic. a las 0:38

¡Hola Rof!

Francamente me alegro cuando te veo en alguna fotografía todo sonriente; me imagino que más o menos has aceptado tu ELA. Espero salir del bache en el que estoy para poder imitarte y sonreír también; me está costando aceptar mi EM; nunca he tenido miedo a la muerte, por ejemplo, pero mi Esclerosis Múltiple, de momento, no me deja sonreír. Siempre he sido más serio que tú, aunque no más cobarde, pero...  Me veo que voy perdiendo estabilidad, equilibrio, memoria; ilusión no pierdo y a la espera estoy de recuperar mis ánimo; la suerte que tengo es que me he echado un amigo; MI AMIGO BASTÓN, y me acompaña en mis paseos diarios; suerte tengo, de lo contrario ya habría besado el suelo más de una vez. Bueno Rof; en vez de animarte te paso mi mala noticia. ¡Qué lle voy a hacer!

Un abrazo y continúa sonriendo. ¿Vas bien? ¡Espero que sí!

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<< 

E-MAIL contestación 29/12/2019

Hola Casi mira por donde acabo de colgar en mí Facebook una frase real como la misma VIDA!

No ens morim perquè
estem malalts...
"ENS MORIM PERQUÉ ESTEM VIUS" jrrof

Que te parece, “Es una Verdad como un Templo” 

Alguien dijo: “La Muerte ese Mal Necesario” para dar paso a la renovación de la VIDA!

Me amo a mi mismo! Aceptar la ELA, nunca jamás. Vivo sin saberme enfermo, paseo con mi silla sin darme cuenta de ello, saludo a todo el hijo de vecino que se cruce a mí paso, levantando la mano izquierda para no gastar el hilito de voz que me queda, con los jóvenes de más de 80 años en la Plaça del Silenci, los escucho, me rio con ellos y cuando quiero hablar con una señal TIEMPO, ellos paran y saben escucharme, acaso no es el secreto de la VIDA! saber escuchar al otro? Luego tomamos un refresco a Ca la Tània. Excepto los jueves que almorzamos de tenedor, un par de horas largas. Amigo de mis amigos.

Cada día salgo a por elPeriódico, y de paso alguna que otra compra. Detrás de mi silla, en la mochila esta una bolsa se supermercado la llenan con la compra colgándola a la silla con un mosquetón, así día sí y otro también.  Es la manera de sentirme útil. Además me encanta hacerlo. En el súper no me ayudan, salvo que no llegue a los productos, voy haciendo viajes a caja, mi monedero y mi número secreto de la tarjeta, lo conoce todo el personal por donde me muevo.

Mí Canon siempre va conmigo. Fotografió lo fotografiado. Pero siempre son diferentes. Hoy cerré mi libro “Reculls 2019” no te lo pierdas, 352 páginas. Esto me ocupa activo muchas horas y me distrae de saberme enfermo. La ocupación es mi aliada.

Toda una VIDA con mí ELA, voy haciendo camino de los 19 años, del diagnóstico, tenía 57… y ahora 76… Son muchos años de baile con la más fea.   

Dices: (ilusión no pierdo) no va de ilusión la cosa, si va de CONFORMIDAD en PAZ con nuestro CUERPO…solo así estaremos en PAZ con Nosotros mismos y en PAZ con los demás!

Petons a la Mercè

Que el 2020 nos sea llevadero y en PAZ con nosotros mismos.

Josep

POETAS SIGLO XXI - ANTOLOGIA MUNDIAL + 20.000 POETAS: Editor: Fernando Sabido Sánchez #Poesía : 4499.- MANUEL DURÁN GILI

POETAS SIGLO XXI - ANTOLOGIA MUNDIAL + 20.000 POETAS: Editor: Fernando Sabido Sánchez #Poesía : 4499.- MANUEL DURÁN GILI: Manuel Durán Gili nació en Barcelona en 1925. Su padre era un ilustre abogado miembro de la Generalitat en el cargo de Procurador General ...

orgull

ORGULL

Al carrer, com estranys, decidiu saludar-vos,

ni que sigui amb un gest de pressa simulada.

És un sol moment, però tanmateix

podeu llegir tot l’àlbum de felicitat

perduda a camp contrari.

Oblidat com es creuen les paraules amables,

els peus de l’urc us han fet la partida.

Estúpids animals,

ens haureu fet indignes d’un atzar més benèvol.

                                        Joan Manel Pérez i Pinya