en Josep prenen un bany de sol
Quinze anys
Com cada dia... avui també
xiularà el tren de les sis.
Com cada dia avui també
la gent dirà bon dia quant em trobi,
jo alçaré la ma esquerra
per no gastar...
el filet de veu... que avui amb queda.
Tot s’afeixuga més de dia en dia
i el poder de la veu és limitat.
I saber que tot, avui,
ha estat el mateix que cada dia,
que he passejat i he fet la migdiada.
I que he aprés, potser, una mica de viure
i una mica, també de morir.
10 de maig 2001-2016 convivint em l’ELA
Josep Rof i Rof
***
Riu amunt
Riu amunt,
cap aigua
no revé
riu amunt;
el temps
se’ns mor el dits
cada nit.
Com un
camí sense retorn,
com una
nit sense matí,
com una
veu sense ressò,
la nostra
veu.
Com una
nit sense ressò,
com un
camí sense retorn,
com una
nit sense matí,
la nostra
nit.
Riu amunt,
cap aigua
no revé
riu amunt;
el temps
se’ns mor als dits
cada nit.
Sobreviure
No m’entendreixo
pas més
del que autoritzen
els codis,
no patiu.
Ara com
ara la sang no es detura,
fa
giragonses per les venes,
reconstrueix
camins
i els
destrueix;
m’empeny a
sobreviure.
Tal dia
farà un any.
Dons bé,
tornem-hi.
Miquel Martí i Pol
He volgut
que m’acompanyessin dos poemes d’en Miquel Martí i Pol, en el meu quinzè
aniversari del diagnòstic de la meva ELA.
Miquel
Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre de 2003)
Era un dia
qualsevol com cada dia, però aquest dia no ho va ser. Feia estada a Lleida per
treball. En Miquel va inaugurar un cafè-biblioteca. Algú no recordo qui, va
llegir nos els seus poemes. Allà vaig
descobrir una altre manera de viure, ell patia EM estava assegut a una cadira
de rodes, sense palar gens ni mica. Si somreia de banda a banda a gust. Va
signar-me dos llibres. Des d’aquest dia, en Miquel i els seus poemes varen anar
sempre en mi.
Ell ens va
deixar. Han passat els anys i ara soc jo qui passejo em cadira de rodes, des de
fa quinze anys pateixo una ELA. Com ell procuro quant passejo somriure. Amb
aquest somriure vull ser agraït per els anys que m’ha deixat viure l’ELA. M’ha
pres coses, està clar la malaltia fa el seu curs, però fins ara m’ha deixat
VIURA i amb una certa qualitat.
Des
d’aquestes paraules, aquets poemes que ens acompanyen, vull agrair;
Per la
família per cuidar-me, arropar-me.
Per els
metges i tot l’equip que m’assisteix a Bellvitge
UFELA Equip
de professionals de la Unitat Funcional d’ELA:
