m'agrada Colnago

M'agrada Colnago, sempre m'ha agradat, les clàssiques son una passada, estant d’acord amb el meu temps de ciclista, ara malauradament no i puc anar, una ELA m’ho impedeix, m’ha pres el plaer de paladejar de entra altres coses, ara però la cadira elèctrica Kite és les meves cames, ella em du allà on no podria haver pensat mai, m’és fidel una bella amiga, ella i jo anem junts per tot. Amics ciclistes bones pedalades i compteu amb el transit. Josep 

vida

18/06/2012 17:50 (post atrasado)

Hola estoy escribiendo desde mi patio, con el viejo ordenador acer, recién puesto al día, escucho el cantar de los pájaros, me acompañan en mi cansino respirar, ahora todo es nuevo y no encuentro el corrector, pero que importa será más real, más mío, ahora acaban de entrar mis nietos traían los juguetes del colegio para limpiar, a punto para el próximo curso, los tratan con cariño e ilusión, son los que jugaron todo el curso P/3 y P/5, mientras su hermana mayor de segundo A, lo supervisa. Recogidos en su correspondiente caja, descansaran hasta el próximo curso.

Ellos están creciendo y nosotros con ellos.

Así es la esencia de la VIDA.

Dice el mayor que: el meu avi és un pilota.

La entrada de Montjuïc Barcelona por José Sender

a prende a soldado

el libro me costó 85 pesetas

 la portada del permiso de conducir e interior 

.

FIRMES MAR.

Hoy en un rincón de mi biblioteca, en el estudio, encontré este libro, el libro editado para la preparación a jugar a ser soldado, costaba 85 pesetas, dentro estaba mi carnet militar de conducir, en 1965 fui recluta, soldado, cabo y chófer  más tarde de la PM patrulla militar, aun perduran en mi memoria, los malos ratos que pasé y los menos malos, era joven, muy joven, decían que “no se es hombre hasta pasar el servicio militar” para que digan los jóvenes de hoy “que tiempos pasados fueron mejores” no y cien-veces NO.

.

“”BUENO ES RECORDAR PARA NO OLVIDAR””

 .

FIRMES MAR.

 .

"Alcemos la Bandera, / la Bandera de la Patria; / su punta es una estrella, / que nos anuncia el alba".

"De los que amor y vida te consagran, /  escucha, España, la canción guerrera; / canción que brota de las almas que son tuyas, / de labios que han besado tu bandera".

"Formaré junto a mis compañeros, / que hacen guardia sobre los luceros".

"Y cuando tocan / para avanzar; / las cantimploras / las llenamos de coñac".

ninguna patria

CNT 1910-2010

Mira la tierra parda,

amasada con sangre

y regada con lágrimas;

ella es tu herencia sólo,

no hay otra patria,

ninguna patria.

Un crimen continuado,

esa es la simple historia,

des-posesión y látigo,

condena dura y larga;

no hay otra patria,

ninguna patria.

Los dueños de la tierra

saquean y exterminan

a escala planetaria.

Cambia la faz el monstruo,

extiende sus mentiras,

la llama democracia.

Siguen en las cunetas

los héroes del pueblo;

sobre la infamia crece

la hierba del olvido;

no hay vida sin memoria,

sólo una mueca extraña.

Con patrañas construyen

la cuna de los hombres,

con patrañas la mecen,

patrañas y patrañas.

Curas y militares,

dos caras de la misma

moneda falsa.

Mira el futuro y sueña:

Fraternidad humana.

Mira la tierra parda,

amasada con sangre

y regada con lágrimas.

                  JESÚS ALLER

fotos de jrrof Canon PowerShot G12

caure de cop

TERESA COLOM

On tot és vidre Pagès editors

frases:

“La bellesa del verd sobre l’aigua estancada es percep des del seny que la cristal·litza; rebenta els quadrats que partien les molècules de vida...”

***

“La ment és el predador que ens aguaita.”

***

“Un ós famolenc com la fragilitat del nostre ànim en un món que no perdona els ferits.”

***

“I amb el primer rampell em lligo una corda al cervell de la qual tiro en el rampell segon per fer-me caure.” “Només el món continua il·lès.”

***

Caure de cop

en el pou de la ment

lliscós com una víscera

i així d’humà.

Estranya al que faré després

---aixecar-me per continuar

com si caure fos una impressió.

M’hi deixaria les ungles però en el descens res no té forma.

La consciència de la caiguda és la meva única solidesa.

Tot líquid per on m’escolo, però amniòtic

és massa dens perquè m’hi pugui ofegar.

Hola Teresa tinc el teu llibre a les meves mans.

‘On tot és vidre’

Promet ser interessant, no he trobat referencies teves, les he buscat per la xarxa i n’he trobat un munt, així em seràs més propera.

Llegint-te amb faràs una mica més feliç!

Abraçades Josep Rof Rof

http://blogs.ccrtvi.com/jordicervera.php?itemid=22285

i jo...

Quan l´horabaixa arribi

assistiré al naufragi

del sol

en la mar calma.

Remolí de llums grogues

entre els records

i jo.

Hi haurà flors trepitjades

a la vora de l´aigua;

l´or rovellat dels dies

ja no em farà lluïssor.

Pilar Cabot

 Hi haurà flors trepitjades

a la vora de l´aigua;

l´or rovellat dels dies

ja no em farà lluïssor.

 Coix, l´home, i buit d´un ull.

El botxí li llaurava la terra

i li espargia cendra als reguerots.

El temps, d´escatat que era, no lluïa

sinó en obscenes nits de lluna boja.

Vell, l´home, i flac del cap,

s´entaforava enmig de les bardisses

i li sagnava el rostre com un crist.

Regalimant escuma masturbava

un sexe eixut, emmalaltit i nyèbit.

Quan va perdre l´oremus, borni i ranc,

va tancar, ditxós d´ell, el món a fora.

 La nit s´anà perdent com si no res

i es va perdre la lluna

i es perderen les siluetes dels arbres en la fosca.

Cap misteriosa obaga no covava

basardes infinites

ni cap llei de terror no endogalava el cor ni el pensament.

Va néixer un dia innocu, tan se val;

un dia bell (?) com tants,

festonejat de blau i amb un tramat d´or fi sota l´aixella.

Em vaig tancar a la clòfia

      i esperant

que s´escorrés la llum

em vaig quedar adormida com un talp.

La nit s´havia fos com si no res

i es va candir la lluna

i es perderen les siluetes dels arbres en la fosca.

fotos: per jrrof 
parc els Pinetons a la Garriga 25/05/2012  11:42 

miquel marti i pol

Ara mateix

(Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

http://www.youtube.com/watch?v=5-HWceXl86o àPep Guardiola, Lluis Llach, Silvia Pérez Cruz "Ara Mateix" Palau Sant Jordi 8/06/12 

***

altres poemes d'en Miquel Martí i Pol
1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquest límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens cal saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

foto per jrrof del corpus garriguenc 10/06/2012  12:04