DIVENDRES, GENER 11, 2008
Jordi Pope
EL CRIT PLATEJAT
Só el nen en les entranyes de la Putrefacció
Só aquest soroll de Baix que no és el meu
Só les agulles dels forats del Nas
Só el Vestit d'assaig
Só l'astúcia Diabòlica dels Éssers Creats
Só el Maillot de llana, l'Estaca esmolada
Só les precaucions que tu oblidares prendre
Só la maledicció de la Mare, la Campana
Passatgera
Só el descobriment de Mitjanit en el
Laboratori
Só la Nit anterior, el Matí següent
Só l'eco de la Rialla
Só la Boira arrissada, la Boira enganxosa
Só "Estimada era només un gos"
Só la desproporcionada Prominència
Só "Estimada era només un somni"
Só el Llampec lluminós, el Xiscle xiulador
Só Rabós d’Empordà
Só sense Respiració
Só pitjor que la Mort
Só la Natura ultratjada que t’avorreix
Só el Ressó del Tro
Só el Fossat oblidat
Só les Passes ulteriors, l’embolcall Proper
Só la cruel Transformació
Só l’enterramorts de l’Espasa, l’Argila recent
tirada
Só el que resta dels que se n’anaren
Só el Taüt d’Ivori, la línia de Setí
Só els llavis Pàl·lids i prims Rogencs
Só el Paradís etern, la clara Al·lusió
Só la visió aparent sense mirall
Só el Matalasser genial i determinant
Só l’espina dorsal, el flotó desmembrat
Só la Fortuna que la gitana no volgué dir
Só la Dualitat arrissada enfre matrassos
Só la Bóta plena de formes Desesperants
Só la Lluna convexa, el cofre Buit
Só el Llit dels quatre Canelobres
Só el Cabell al vent
Só la petita Creu que oblidares portar
Só el Més Alt Voltatge, la lluent Llosa
Só el paper per a interpretar el Buit
Só l’esposa del Baró, la concubina del Comte
Só a la vegada fill de la Bogeria i de
l’Horror
Só la Cripta ajaguda, el sepulcre de la Mare
Só la Mort, la que Vola per la Nit!
Só lo Vertaderament Darrer de la llum
capriciosa
Só la Porta infranquejable, la Finestra oberta
Só les Escales que davallen fins al Soterrani
Só el Rostre irrefutable, l’agonia Ardent
Só el "no te reflex" , la Riallera
Ganyota
Só la Bisecció
Só els ossos Antics
Só Més estiueig a Xert
Só el Castell del Palau d’Anglesola
Só "Ta muller té un coll abellidor"
Só la fruita Visceral, el seu frenètic Córrer
Só "tu estàs ací i jo aviat tornaré"
Só la Pissarra cruixidora, l’espelma Hissada
Só el rest d’Alls, la branca de la Maledicció
del Llop
Só "És el senyor Gonzàlez"
Só el Rostre sense…, els llavis tallats
Só l’Hostaler sense pa, l’excrement en Dejú
Só la Maleta destripada, el Plat Buit
Só la Decadència absoluta i necessària
Só el Servei Funerari, el desconegut dolençós
Só el Mastí agotnat a la cantonada
Só l’esglaó de la Tela d’aranya
Só les ombres que rompen els còdols
Só el departament de Maquillatge Sensual
Só el Cercle del Druida, l’Altar en Sang
Só la Vedette del Ronsal esberlat
Só el cosset dels Penjats, la Mortalla del seu
Farcell
Só el Darrer Viatge, el fetorós alè
Só la foscor esperant-te
Só l’aire joiós de la Nit Tardívola
Só l’Òbit perfecte
Só "Sia el que sia és Gran"
Só el que escolta a través de les Clivelles
Só el tràngol dels Deportats
Só l’esguard hipnòtic del Comte
Só el Virós pantà, la Negra Llacuna
Só les branques que esgarrapen la Lluna
Só l’impotent Silenci
Só la parròquia tafanera de la Vella Taverna
Só Bela Lugosi, el màgic actor
Só l’Hospital, l’Albor celestial
Só la Mort embenada, el Blanc perfil
Só la Mestressa de casa
Só "no miris descarat", el rostre
sense ulls
Só "Més val que sigui així"
Só la més gran i més Alta que tu
Só la no Reflexió, la nuesa del vòmit.
Escrits,
Jordi Pope) (via propost.org)
.
+ aquesta matinada (10 de gener) ha mort una
peça imprescindible de la poesia a barcelona des dels anys setanta. company de
joan vinuesa, enric casasses, david castillo i molts més, fundador del grup “o
així”, poeta de la investigació, personalitat arraconada de la contracultura,
la incomoditat feta vers, la fragilitat feta cos...
.
alguns links:
.
Jordi Pope
era segurament el poeta més estimat dels circuits underground de
Barcelona, un home que es va sobreposar a la greu malaltia
degenerativa que el tenallava des de feia anys, sempre amb
la força de la poesia. Ahir el seu cos va dir prou, i després d'un ingrés
infructuós a l'Hospital de Sant Pau va morir al pis assistit on residia des que
les limitacions físiques li van impedir viure sol.
Nascut a
Barcelona el 1953, Jordi Barba, Pope, es va iniciar en els ambients
contraculturals dels anys setanta i va passar per tota la revalida de l'època i
els típics problemes amb la policia, l'autoritat i el que consideraven com a
salut pública els responsables del tardofranquisme. Provinent d'una família
popular del barri del Raval, als anys vuitanta, com un autèntic autodidacte,
armat únicament amb el diccionari Fabra, s'instal·la en un pis comunal del
carrer Venus de Gràcia, i inicia una activitat frenètica de recitals i
publicacions alternatives. La seva explosiva manera de recitar poemes com El muermo el
converteixen en una de les figures d'aquells anys, en què primer forma el grup
O Així, i després manté durant anys Full d'Artesà, on publica
una infinitat de les veus que circulen pel barri de Gràcia.
Veure'l
caure durant els recitals i arrossegar-se fins al límit de l'escenari era una
experiència que mai no ens cansàvem de contemplar atònits. Jordi Pope reflectia
tota la llum enlluernadora de la poesia pura. Era una roca plena d'energia, que
irradiava fulgor, fins i tot quan la malaltia l'anava minvant d'una manera
progressiva però imparable.
Després de
diferents plaquetes a les edicions promogudes per Ramon Salvo, Joan Casellas i
Eduard Escoffet, Xavier Folch es decideix el 1999 a publicar la majoria
dels seus poemes a Edicions 62 i Empúries, amb el títol Escrits. Al cap de
dos anys, Llibres del Segle completa en una nova selecció l'obra del poeta, a Llibrot.
Són els anys
en què Pope ha tornat al pis dels seus pares del carrer Valldonzella, i d'una
manera metòdica recopila tot el material espars d'anys de viure i escriure
sense frenar. L'implacable pas de la malaltia l'impossibilita cada vegada més, i els
homenatges de molts dels seus companys supervivents s'incrementen. Ara fa uns
mesos el quinzè Festival de Polipoesia s'organitzava al voltant de la seva
obra, amb alguns dels seus companys de sempre, com Jesús Lizano, Enric Casasses,
Eulàlia Framis, Jaume Sisterna, Joan Vinuesa, Agnès Ramírez, Xavier Sabater,
Neus Dalmau, Pau Riba, Meritxell Sales i Oriol Tramvia, entre d'altres.
Sense poder
parlar, a causa de una traqueotomia, assegut en una cadira de rodes i amb les
forces reduïdes al màxim, Pope encara burxava el pou per extreure versos, alguns
dels quals ha conservat Mònica Robledo, una de les persones que l'assistien.
Amb Jordi Pope no només mor un poeta sinó una manera de dir ben barcelonina,
una llengua pròpia i, sobretot, un àngel que va estimar i es va deixar estimar
des de la cadència d'una vida poètica.
|
