tinc por

Trist esbalaïment

                        Tinc por, Senyor, i ja és de dia

                                                     SANT JOAN

Segurament el món era tant impossible i dur com ara;

segurament aleshores viure era molt greu, molt difícil,

molt ardu, com ara. Segurament sempre

açò ha estat terrible, venjatiu i contrari i sense remei.

Mos benvolguts antics, els meus lents fundadors,

no sé com pensar-vos, no sé com acostar-me

a la llegenda boja del vostre cor.

Des de quin territori arribar fins a vosaltres,

des de quin pou escoltar la vostre angoixa

cega com el cansament.

Sense passat i sense música, viure només és un fet,

un accident tèrbol que s’enverina

i arrapa les parets del silenci

mentres que inexplicablement *neva.

El temps pot ser interminable

quan el futur viu en una altra part.

I un cord buit de records

no és més que un sobresalt en la intempèrie.

¿Començares a manifestar-te massa prompte?

Tal vegada la vida encara estava poc preparada,

potser el vostre moment era més tard

i alguna cosa quedà inconclusa, inacabada.

Alguna cosa va quedar perduda en algun forat,

en un espai estrany i rodamón,

que busca el seu recer.

Tot açò, tanmateix, és poca cosa,

tot açò és allò de sempre;

les velles cicatrius que ningú sap qui,

que ningú sap com i molt menys quan.

Tot açò es tan antic com la mateixa mort

tan confós i tan rar com la vida mateix.

És una trista història que ningú desconeix.

                                     Però tots oblideu.

És una incerta història que va començar abans que el Temps.                                                                

Som un llegenda que es va esborrar a ella mateixa,

un petroglif trencat al que li falta text,

però li sobra sang.

Açò no comença, però sempre acaba.

Davant de l’escassa llum de les fogueres,

alguna cosa sofreix sense entendre què ocorre,

alguna cosa mira la nit que l’empaita.

alguna cosa sent que tot se l’escapa,

què viure és molt rar i sense respostes.

Els meus òrfenes de ningú, els meus perduts,

tan sols, sense res, tant llunyans.

Tanmateix. Déu meu, tanmateix.

¿qui de vosaltres ens va llegar esta angoixa?

¿qui es va atrevir a mirar les estrelles?

¿qui va somriure i plora esperant ajuda?

Des d’un temps sense temps, sense memòria,

des d’un viure sense música i sense cant

arriba un esbalaïment manset i desolat:

fora lluïx el sol i tinc por.

                     Francisca Aguirre (Alacant 1930)

Fa un dia rúfol, fa fred, *neva per tot arreu, malgrat que a casa la Garriga sols han arribat quatre volves, barrejades amb aigua, vistes i no vistes, el que diem “no han quallat” encara que sols a uns pocs quilometres si hi ha una enfarinada, tot això ho explico perquè; el temps i el fred amb tenen reclòs a casa. Per acabar de passar la tarda, he llegit poesia antiga 1930, he picat un poema per entretenir-me, una vegada picat lletra a lletra, el penjo com a post per vosaltres, escullo unes fotos per acompanyar-ho, no son adients, però si són fetes meves. Josep alies jrrof 

(va ser provat per aquestes fotos un nou objectiu de: 10-18 mm)

son fotos de la Garriga