Miquel Martí i Pol

Fa deu anys que en Miquel Martí i Pol ens ha deixat

Perdura més viva que mai la seva poesia, la EM el va fondre, va vindre em motiu d’una inauguració Cafeteria/Llibreria a Lleida, on jo hi feia estada, era el novembre del 1996, varen llegir varis poemes, ell assegut a la cadira de rodes, el vaig saludar,  va signar-me dos llibres (Per els teus quatre fills Miquel Martí i Pol) la lletra era trèmula, ja no parlava, si que somreia, aquets somriure ha anat sempre mes amb mi. Ara soc jo qui va amb cadira, una ELA m’ha robat el plaer de caminar, entre altres coses, pensant amb el seu somriure procura passejar “somrient”, no és fàcil, però m’hi esmerço.

El diari Ara d’ahir 10/10/13  va publicar a cada pagina una frase dels seus poemes, els picaré i els penjaré  en un post.

També he adquirit el llibre Inèdit redescobert, en el desè aniversari de la seva mort.

VEU INCESSANT

Tot el que ha esdevingut i sembla que ens pertany

no pot omplir el gran buit del nostre viure.

I esbrinem que, de sempre, hem fet cap el parany

i que el cor ni un instat ha sigut lliure.

Frases del diari ara:

—Per a Miquel Martí i Pol són clars, per fortuna seva, els senyals al llunyejar dels somnis. Per a mi, no tant. Però m’és lícit d’embarcar-me amb ell. ANY ESPRIU

—“El poble és el eu esforç i el vostre esforç / és la seva veu i la vostra veu, / és la meva petita mort i la vostra petita mort”

—“Com cada dia, avui també / estimaré tot de gent que no conec / i els parlaré en veu baixa, tendrament, / i els diré tots els versos que he après a la nit”

—“Vindran altres temps si ho volem tots plegats, / mai no ens han de fer por l’esforç i la feina”

—“Així que pugui tornaré, germans / perquè de fet us enyoro. / Ara visc a l’exili i tafanejo / tots els llibres. / No pot ser el camí / s’hagi esborrat per sempre”

—“La Soledat Gonzàlez mai no havia / oblidat el seu poble, a Extremadura. / (...) Tot el que es perd, es perd per sempre: /  vosaltres, jo, la Soledat Gonzàlez...”

—“Ara penso sovint que si les coses / haguessin passat tal com nosaltres volíem, / potser tindríem fúcsies novelles / en un pati molt clar, i un blau profund, / de mar obert, al fons de la mirada”

—“Mireu, mestre Pompeu. / les coses ara estant, si fa o no fa, / com vós les vau deixar. / No hi ha més desgavell ni gaire més acord / i el català, això prou que ho veieu. / encara no s’ha mort, ni es morirà”

—“Ve de ponent com sempre aquest mal vent.  / (...) / Muden els temps, però no muda el vent / (...) / i esclaten /  bombolles de sabó davant els ulls / d’aquets que encara esperen el prodigi”

—“Serà un any com els altres, aquest any, / amb els mateixos dies, els mateixos / desenganys i alegries i sorpreses / i vents i calmes i captards i aurores”

—“M’enfilo al mar i em banyo a la muntanya. / Sóc orellut i calb i pacifista. / Ploro el passat i el futur m’esparvera. / Quan sóc ben sol mastego paraulotes”

—“Tot el que voldria és imprecís i bell: / vent i camins i les mans plenes d’aigua / i un cos puixant com una bèstia jove”

—“Però la gent creix massa / de pressa –ja ho he dit-, / i llegeix poc, i pensa / molt menys i tothom perd/ el temps en ximpleries”

—“Dins hi ha cambres per on tresco, sol, / a trenc de mots i a trenc de sentiment, (...) / Fora no sé què hi ha ni ho vull saber; / amb l’aspre món de dins en tinc prou!

—“Hi ha un temps pel sofriment i un temps per estimar/ o, potser, tot és u i ens enganyem / amb el joc de la veu i del perill / (...)/No hi ha present: / tots els camins són record o pregunta”

—“Tot és en tot, delimitat, tangible, / i a poc a poc, amb mots de cada dia, / pot concretar-se en signes, en paraules”

—“De tu i de mi parlo molt, i també, / de llocs, d’amics, de la vida viscuda, / i ho faig planerament, / sense èmfasi ni joc, / tal com sovint parlem entre nosaltres”

—“L’amor jugava a perdre’s / als teus ulls clars. / Em deia l’enyorança: / -No el trobaràs / (...)S’adorm un goig unànime / als teus ulls clars. / L’amor, ara, es repenja, / fina, al meu braç”

—“Arribarem al cor de l’espiral / pons a través, sense temor del vent, / mars a través, esperonats pel foc. / Boja com jo, m’escoltes i somrius. / Tots els camins són bons per fer camí”

—“Però he crescut / i algú m’ha omplert de vidres / tota la sang. / Mireu-me bé: coixejo. / No tinc sinó / la veu que em representa. / Adollo mots / i els mots em purifiquen”

—“Caldrà que us defenseu / com jo em defenso. / No us deixeu estovar / massa per la tendresa. / (...) / Però si alguna noia / se us abalteix els braços, / estimeu-vos-la amb fúria”

—“Tinc una boira fina al fons dels ulls / i les mans tremoloses. Tinc silencis / i paravents i un balancí de boga. / (...) / I tinc la mort...”

—“De tant en tant la mort i jo som u; / la meva mort i jo som u, i el temps / s’esfulla lentament i el compartim. / la mort i jo, sense fer escarafalls, / dignament, que diríem per entendre’ns”

—“No vaig ni vinc. Si algú us demana on sóc / podeu respondre que m’heu vist, sorrut / i tendre alhora, en qualsevol indret / des d’on es senti la remor del mar, al cor del vent...”

—“Amb els dits balbs de tant palpar memòries / m’inscric a tota mena de propòsits / de goig i d’esperança. / Fonda i clara, / la veu que em repeteix proclama vida”

—“Però des d’on, sinó del cos estant, / t’és concedit de compartir la clara dimensió del temps, de tu mateix / i de tots els misteris que t’envolten? ”

—“Estimo la quietud dels jardins / i les mans inflades i vermelles dels manobres. / Estimo la tendresa de la pluja / i el pas insegur dels vells damunt la neu”

—“I en acabat, deso de nou la pàtria, / que és petita i l’estimo, en un racó / resguardat i distret del guarda-roba, / i torno al llit, on passo mitja vida, / i reposa una mica i tanco els ulls”

—“Això i tot d’altres coses / passava al fons dels anys; / passava i passa encara; / passava i passarà. / Hereus d’un alt llinatge / cent voltes esbrancat, / florim quan menys ho esperem...”

—“Ara és el temps d’estimar pels camins, / a la vora del riu on l’herba és blana i acollidora / (...)/ Ara és temps de seure pels carrers / a parlar de futbol i de dones”

—“El poema és la nit, / la nit del poble, / el poble dins la nit en una / meravellosa harmonia, / i jo el terrat, / segut al balancí, / dins el poble i la nit, / assajant a dir coses en veu baixa”

—“Allò que he escrit no és, potser, exemplar; / però ho estimo amb un profund amor. / amb un amor -ho puc ben dir-exemplar”

—“Públicament ens compromet la vida; / públicament i amb tota llei d’indicis. / Serem allò que vulguem ser. Debades / fugim del foc si el foc ens justifica”

—“En pur silenci / hem preservat una àmbits. / Edifiquem-hi, / tenaços, una pàtria, / l’àmbit de tots els àmbits. / Terra -no somnis- / (...) / I una llengua comuna; / i la gent que la parla”

He passat una bona estona, entretinguda, picant lletra a lletra, assaborint-ho de nou, dono gracies de poder-ho fer, l’ELA que pateixo és lenta, ella i jo convisquem des de fa uns 4.560 dies, va robant part del nostre cos, fins deixar-nos com la cera fosa d’una espelma. Agraiments per el diari ara, per la delicadesa VS en Miquel Martí i Pol . Josep

Miquel Martí i Pol allà on siguis una forta abraçada i  vull què sàpigues, que, l'ara t’ha emplenat el diari frases dels teus poemes, recordant-t’hi. Josep
***
Pilar Rahola La Vanguardia 12/10/13 EL POETA

“De nada valen quejas y añoranzas,

ni la melancolía displicente

puesta como jersey o corbata

al salir a la calle. Poseemos

apenas el espacio de la historia

concreta que nos toca, y un minúsculo

lugar para vivirla. Nuevamente

pongámonos en pie y que nuestra voz

solemne y claramente vuelva oírse.

Que todos puedan escuchar quién somos.

Y al final, que se vista cada uno

como bien le parezca y ¡a la calle!
que todo está por hacer y todo es posible”

Miquel Martí i Pol